«He guanyat les eleccions», assegurava un enfadat Donald Trump només fa tres hores, en el seu esperat discurs. Encara no s’han comptat tots els vots i, de fet, és probable que tardin dies –i mesos si es passa per tribunals– perquè se sàpiga el resultat, però ell ja ha guanyat.

En primer lloc perquè ha vençut a les enquestes. Unes enquestes que vaticinaven una gran victòria de Biden. Totes (Emerson, Economist / YouGov, IBD / TIPP, Reuters / Ipsos, CNN, JTN / RMG Research i CNBC) menys una (Rasmussen Reports) asseguraven una victòria fàcil per als demòcrates. Rasmussen indicava que Trump guanyaria amb un 1% en l’àmbit nacional. El president ho tenia complicadíssim, però no només no ha perdut, sinó que tindrà possibilitats fins al final. I això ja és una gran victòria per a ell.

En segon lloc, perquè ha aconseguit mobilitzar el vot. I era un vot amb qui ningú comptava. La participació, amb 239 milions de vots, ha estat la més alta de la història electoral dels Estats Units (l’anterior va ser de 235 milions el 2012). Ningú no pot dir ara que guanya perquè els votants demòcrates s’han quedat a casa, com es deia el 2016. Si guanya serà perquè els seus (molta més gent de la que es pensava arreu) han sortit a votar i ho han fet convençuts.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

En tercer lloc, perquè aquests resultats –guanyi qui guanyi– demostren que el missatge de Trump, l’econòmic, ha funcionat molt millor del que es pensava. La ciutadania ha vist com l’economia nacional, però també la familiar, millorava durant aquests quatre anys, i això ha premiat el vot al republicà. És obvi que molts vots demòcrates han prioritzat la gestió de la crisi o, senzillament han votat Biden per votar en realitat contra Trump (quatre de cada deu, segons enquestes). Però el tema econòmic ha tingut molt més pes del que es pensava a priori, i això és una altra victòria del president.

En quart lloc, perquè està ja posant en la ment dels seus votants el concepte de frau. En la retòrica trumpiana –i populista– la victimització s’uneix a l’antagonisme: tots contra ell (l’establishment, els mitjans, els demòcrates, els russos, els xinesos…). Això permet polaritzar encara més el seu missatge, i un públic polaritzat és molt més fidel. En cas de derrota, a més, permet que ell no sigui el perdedor (perquè Trump mai perd), sinó que ha estat una víctima més (de nou, de l’establishment, de la premsa i dels demòcrates).

El 1824, fa quasi dos-cents anys, en el que es va conèixer com The corrupt bargain, Andrew Jackson va perdre la Presidència malgrat haver guanyat la majoria a causa d’un procediment que estipulava que si cap dels candidats obtenia la majoria absoluta, el Congrés Nacional havia de triar el President entre els candidats més votats; i el Congrés, gràcies a Henry Clay –qui va utilitzar la seva influència com a president de la Cambra–, va triar a John Quincy Adams. Durant quatre anys, The corrupt bargain va ser tema nacional i totalment polaritzador. A les següents eleccions, el 1828, Jackson va arrasar. Potser Trump es cura en salut per si perd, i potser l’exemple de 1828 pot ser el de 2024 (tot i que Trump tindrà 77 anys, com ara Biden).
En cinquè lloc perquè Trump està mantenint el rust belt i, com el 2016, dependrà d’aquest territori el resultat final. Fa quatre anys, va guanyar per molt poc: Wisconsin, per 27.257 vots; Pennsilvània, per 68.236 vots; i Michigan, per 11.612 vots. El que era improbable (que guanyés Trump en tots aquests estats) li va donar la victòria. Tenir opcions fins al darrer moment vol dir que el públic al qual es va dirigir el 2016 i ara al 2020 segueix tenint problemes, que les indústries segueixen en crisi, que la globalització està fent perdre ocupació, i que segueixen veient en Trump un líder en qui confiar per a canviar aquesta situació.

Les enquestes indicaven que les promeses incomplertes farien que el vot a Trump canviés a Biden. Potser aquestes promeses no eren tan incomplertes, o potser l’alternativa de Biden no és prou interessant. Això significa també que Trump no és causa, sinó símptoma que alguna cosa no funciona en aquests estats de classe treballadora blanca, o que el que necessiten és a algú com l’actual president.

En sisè lloc, el màxim triomf de Trump és sobre la candidatura de Joe Biden. La crisi de la covid-19 ha fet que fes molta menys campanya, sí, però la seva visibilitat com a alternativa a l’actual president no s’ha vist corresposta a les urnes. Molta ciutadania ha votat demòcrata, sí, però perquè cal fer-ho si volien fer fora a Trump, i no tant perquè Biden fos el millor candidat. Veurem, quan hi hagi dades de segmentació, quin públic ha atret i quin no.

En setè lloc, la campanya ha estat de Trump contra Biden i el partit demòcrata, però quasi no s’ha parlat enlloc del partit republicà. La figura de Trump ha estat l’eix vertebrador de tota la campanya, a favor i en contra, com ja va passar fa quatre anys. Personalitzar al màxim aconsegueix que les eleccions es converteixin en un plebiscit sobre el president, i en un context de ciutadania polaritzada, això podia afavorir un Trump que té aquest missatge tota la legislatura.

Finalment, tornem al principi d’aquest text: és possible que guanyi Biden, però Trump ha mostrat una fortalesa important, i demostra que les enquestes fallen, que cal entendre millor la quotidianitat de la ciutadania i que res no està perdut fins al final.