A l’Enric Juliana no vindrà ningú a descobrir-lo a aquestes alçades perquè és l’analista polític més convincent, format, matisat i seductor dels últims anys. Tots sabem, ho diguem o no, que caldrà llegir els seus ja nombrosos llibres per entendre el que ha succeït a l’Espanya i la Catalunya del segle XXI, com ens ha passat amb el llegat dels llibres d’Agustí Calvet, Gaziel, també instal·lat a La Vanguardia, i probablement caldrà també llegir-se els seus articles llargs i sovint laberíntics al diari, perquè valen com un estat de la qüestió política amb mirada llarga.

La seva mateixa temperància d’analista, la capacitat d’analogia històrica, la cultura política que sol exhibir i fins i tot la voluntat de comprendre sense justificar necessàriament les posicions en joc, poden haver-lo conduït de vegades a complaences involuntàries o a aparents complicitats —penso en la seva relació afectiva/crítica amb determinats moments de l’independentisme abrandat quan La Vanguardia va assumir-ne el lideratge mediàtic, ja fa anys, o en l’emergència de Podem i la necessitat de rebaixar-ne la dosi ultramuntana amb què va néixer.

Ara és probablement la firma més llegida i atesa entre els analistes polítics no digitals i digitals, i n’és una mostra feliç la seva incorporació als programes de La Sexta o a les tertúlies polítiques de TVE. Sovint pot haver semblat omnipresent per la seva sobreexposició, però ningú no dubta d’una sobreinformació que utilitza amb intel·ligència, discreció i diplomàcia, de vegades una mica encriptada o fins i tot vaticana. És part del seu estil amb propensions enigmàtiques —o amatent dels jeroglífics llegits amb brúixola— i és també segurament el preu de disposar de dades de l’entrellat de la vida política que no cauen mai només del cantó de Madrid —on viu la major part del temps— ni tampoc del cantó de Barcelona —on viatja contínuament.

Ningú no dubta d’una sobreinformació que Juliana utilitza amb intel·ligència, discreció i diplomàcia vaticana.

El seu últim llibre és potser el més personal, o el que amaga una arrel més íntima i biogràfica. No en fa cap ús descarnat ni explota aquesta veta, tot i que alguns l’havíem animat enèrgicament a fer-ho. El personatge que s’endú el protagonisme del llibre, Manuel Moreno Mauricio, havia estat un guerriller de ferro del comunisme històric, conegut de joventut de l’autor a Badalona, entrevistat, visitat, admirat i estimat, encara que no s’entretingui, Juliana, a fer-nos la crònica de si mateix. Jo l’he trobat a faltar perquè sempre trobo a faltar una dosi més de xafarderia.

També és, potser, el seu llibre més empeltat de literatura o, si més no, de recursos literaris: està tot vertebrat en una conversa estratègica clau (acció o formació) viscuda al penal de Burgos el 1962 per militants comunistes amb molta biografia militar al darrere, una clandestinitat duríssima, vides d’aventura i malson i fe política que no van ser estranyes a mitjan segle XX i que ara llegim amb una barreja d’admiració, angoixa i astorament que les fa addictives. La lectura ho és també, i ho és pel seu personatge central i per alguns dels perifèrics. Són històries de sacrifici per una causa política viscuda en clau local i en clau global: el combat per un món millor l’adversari immediat del qual és el franquisme i la seva condició repressiva essencial.

 

1959

Entre les pàgines del llibre hi ha, però, unes quantes propostes fortes que animen a debatre amb l’autor sobre la lectura de la peripècia terrible dels comunistes empresonats durant moltíssims anys i no convertits en carn de ressentiment ni tampoc d’amargura, potser sí del desencís o del desencantament de la fe que els va nodrir de forces per resistir, resistir, resistir. Fa bé Enric Juliana a recuperar, després de les turbulències animades pels intel·lectuals de Podem, una idea vertebradora de la història del Règim segons la qual tot ell té una frontissa on canvia de sobte el pas, i és ara, i ha estat sempre, 1959 i els plans d’estabilització econòmica que els experts de l’Opus Dei i un bon grapat de catalans van posar en marxa.

Miraven alhora per la supervivència política del franquisme vencedor a la guerra i la millora de les condicions de vida de la majoria. També fa bé Juliana a projectar des de la immediatesa d’unes circumstàncies personals molt concretes i punyents, les dels seus militants protagonistes, una àmplia visió sobre l’Europa de la postguerra, la solució adoptada per les potències vencedores i l’ombra llunyana de la guerra freda en moltes de les decisions polítiques i les estratègies de la resistència antifranquista.

L’autor ofereix un assaig ambiciós disfressat de crònica menuda de drames polítics i personals monstruosos o paradoxals.

És possible que el lector més expert en la matèria no sempre comparteixi les síntesis brillants i atrevides que ofereix Juliana mentre analitza l’evolució del comunisme soviètic, les discrepàncies internes al PCE, la incidència de la guerra freda a la pràctica de la resistència o la peripècia dramàtica de presos com Marcos Ana o Miguel Núñez. Però aquesta és part de la virtut de l’assaig ambiciós, com ho és aquest, disfressat de crònica menuda de drames polítics i personals monstruosos o paradoxals. És inquietant saber que l’avi pastisser del Puigdemont de Waterloo fos, en la immediata postguerra, també l’abastecedor de la presó de Burgos i qui subministrava i repartia el menjar: és veritat que ni el passat ni, per descomptat, el present no es comprenen amb simplificacions demagògiques i corruptores de bons i dolents.

 

Enric Juliana Aquí no hem vingut a estudiar, Barcelona: Arpa, 2020
340 pàgs.

 

«Una gran Andorra»

No s’estalvia tampoc un joc freqüent d’anticipacions del present en el passat i analogies no sempre convincents, encara que ho siguin les anàlisis pròpiament dites. Ho és, per exemple, la fulminant desqualificació del procés que inclou el llibre en caracteritzar-lo com un «moviment de fantasia, socialització i esbarjo» que ha estat «vitamina per a molts catalanistes de la tercera edat» alhora que «una fabulosa maniobra tàctica de la classe dirigent nacionalista per garantir les seves posicions de poder davant d’una ventada social que se la podia haver endut», amb un toc de «somni de la insurrecció» barrejat amb una més mesquina «fantasia de convertir Catalunya en una Gran Andorra».

No podria dir ara si això ho havia escrit ja Juliana en algun article del diari, però sí que es llegeix a les planes finals i més personals d’aquest llibre, com si la meditació sobre la tàctica i l’estratègia dels presos comunistes de Burgos es deixés utilitzar per a dir les coses amb una transparència insòlita. De fet, arriba a suggerir que hi havia «més democràcia en l’organització clandestina del Partit Comunista dels anys 60 que en la majoria dels partits actuals», sotmesos —diu Juliana— al «ritme de clic de les xarxes socials» i al «cesarisme mediàtic dels líders». El llibre no va d’això, evidentment, però va també d’això, de l’actualitat del país, i potser és així com es fa més potent la reivindicació del sacrifici humà d’herois antiheroics per canviar el món. Els protagonistes figuren a la llarga llista de damnificats sense culpa en el fet que la història hagi anat com li ha donat la gana.