Cal alguna cosa més que el mer afany de saber per desvetllar la microhistòria d’una família o d’una empresa. Vull dir que l’impuls primigeni per lligar caps, rescatar documents, explorar arxius, perdre diners i infinitat d’hores no neix només del noble desig de conèixer sinó d’alguna cosa que està més enllà de l’honorabilitat del coneixement: toca també, de forma més o menys clara, la voluntat correctiva, sancionadora fins i tot, de rectificar mentides, deformacions cronístiques o versions falsificades del passat.

El coneixement humanístic –el periodisme d’investigació inclòs– no es comporta com una ONG desinteressada i misericordiosa, i de fet tampoc les ONG es comporten només de forma desinteressada i misericordiosa. Desvelar la veritat històrica d’una persona o episodi condueix alhora a la desautorització d’altres versions, i sovint aquest és el seu objectiu últim, secret: treure del damunt de les versions difoses la pàtina d’innocència que sol vestir-les.

Els dos llibres que porto a aquest batec es comporten de maneres molt diferents, però tots dos es nodreixen d’aquesta mena de germen fet d’obstinació i de revenja contra la mentida travada, sepultada en infinitat de subterfugis, documents falsos, declaracions parcials i disfresses de vegades autènticament infantils. Malgrat que Philippe Sands al·ludeix al començament i al final del seu llibre al principi de comprensió –cita amb agraïment Javier Cercas per defensar que importa més comprendre els botxins que les víctimes–, l’autèntic motor que el mou a una aventura complexíssima i espectacular per desvetllar l’autèntica identitat d’un nazi no és només aquesta filiació intel·lectual del saber. El saber esdevé també una mena de revenja contra els interessos ocults i les legitimacions decoratives, vistoses i redemptores de les culpes.

La història que desvetlla és la de molts nazis amagats al final de la guerra però la seva història no és com la de molts nazis amagats al final de la guerra, mentre trobaven la seva Ruta d’escapada. El que la fa diferent i única té a veure amb l’obstinació maníaca d’un advocat, el mateix Philippe Sands, que no es va conformar amb la versió preparada de la història i va voler esbrinar fins l’última engruna de la peripècia d’un jerarca nazi, la seva dona i la seva família, per tal de desmentir categòricament la presumpta naturalesa incidental o secundària del compromís nazi del seu personatge principal, Otto Wächter.

PUBLICITAT

Precisió gairebé fanàtica

Els pares menteixen, diu un vell axioma amb multitud de variants, i és un axioma exacte, però insuficient: els néts també menteixen, i menteixen els fills, i menteixen els amics necessitats de justificar racionalment les emocions que desperta la fraternitat davant de les accions dels altres. No és veritat que l’Otto no sabés què feia, no és veritat que no endegués l’extermini de desenes de milers de jueus polonesos, no és veritat que només tingués funcions administratives en l’organització de la repressió jueva a Àustria, no és veritat cap de les versions maquillades que part de la família i la dona van anar donant al llarg dels anys.

L’impuls per lligar caps toca també la voluntat correctiva, de rectificar mentides, deformacions o versions falsificades del passat.

Sands desmantella fil per randa cada una de les mentides i les excuses amb un treball de precisió gairebé fanàtica, meticulosa i aclaparadora, que de vegades carrega el llibre d’una innecessària proliferació de detalls veraços i alhora prescindibles. La seva veu mateix és molt baixa i discreta, malgrat que és ell qui narra i desmunta els subterfugis, qui entrevista supervivents, qui descobreix arxius i remena papers sense descans. L’afany d’objectivitat documental, però, deixa l’autor paradoxalment aliè a la investigació, malgrat ser-hi tan a prop, o sense donar-se permís per sospitar, recelar o qüestionar les seves motivacions en l’afany per desvetllar les mentides compulsives de la Charlotte, la dona de l’Otto, o altres testimonis falsificats. Sands està molt segur de la seva veritat alhora que desmunta de forma metòdica i sistemàtica la mentida aliena fins a trobar la veritat.

I és aquesta sobredosi de confiança acrítica el que s’aboca a dojo en el llibre d’Antonio Maestre. En aquest cas, l’afany de divulgació històrica sobre la continuïtat dels grans empresaris entre el franquisme i la democràcia (fins ara mateix), està alimentat per l’èmfasi persistent i melodramàtic en la injustícia històrica i la vilesa moral d’aquells que van fer diners a cabassos durant el franquisme. Ningú no ha fet res en democràcia per assenyalar aquests orígens, i menys encara demanar comptes a empresaris que ara tenen nous noms i velles històries (OHL, Naturgy, Iberdrola, banquers i una compacta i impressionant llista de cognoms il·lustres).

Maestre fa divulgació històrica sobre la continuïtat dels grans empresaris entre el franquisme i la democràcia.

L’indult per a ells va ser unànime en arribar la democràcia, malgrat les vinculacions flagrants, comprovables, demostrades amb el mateix franquisme o amb els nazis que van trobar refugi a l’Espanya de la postguerra i es van saber moure per esborrar el rastre de la seva participació, inqüestionable, en el genocidi contra jueus i altres espècies. No és un llibre amb gaire investigació original, però és un llibre pertinent i consistent: Maestre repudia la propagandística cultura de l’esforç i la meritocràcia si el que amaga alhora és la connivència activa de moltes empreses amb el franquisme i calla les apropiacions massives d’actius per part dels franquistes, des de cerveseres fins a constructores, des de bancs fins a farmacèutiques.

El repàs és certament ampli i torna a reblar el clau d’un problema que no ha resolt ningú satisfactòriament, o no almenys en l’últim segle. Ara sabem que la supervivència dels nazis a l’administració de l’Estat alemany de la postguerra va ser altíssima i el blanqueig de trajectòries tèrboles a la justícia, la universitat, la medicina va ser la garantia de continuïtat d’un Estat derrotat per les forces aliades. Però ho hem sabut setanta anys després de la seva derrota el 1945 i gairebé només al segle XXI ha estat notícia comuna i massiva aquesta veritat incòmoda per a tantes famílies.

Origen cordialment franquista

A Espanya no ha passat res diferent, però sí que hi ha una diferència de temps, perquè Franco i la societat que se l’estimava, que n’hi havia, i molta, van durar fins als anys 70. La pregunta difícil de contestar, però, és què havia d’haver fet la Transició, i què ha de fer la democràcia ara, per tal de fer justícia a les víctimes d’aquells lladronicis protegits pel franquisme i mirar de reparar, ni que sigui moralment, els perjudicats pel triomf franquista. Jo tampoc no tinc resposta, però sí una proposta que travessa el llibre de Maestre: ha constatat un cop i un altre que els webs i històries de grans empreses de l’actualitat amaguen sistemàticament el seu origen cordialment franquista o l’ús de mà d’obra esclavista, com si el seu pas pel franquisme els deixés indemnes o quedessin fora de les pràctiques embrutidores d’aquells temps.

Philippe Sands Ruta de escape / Ruta d’escapada Barcelona: Anagrama, 2021 560 pàgs. Antonio Maestre Franquismo SA Madrid: Akal, 2019 288 pàgs.

No sé si hi ha reparació possible en termes econòmics i materials, crec que no; sí que sé que la higiene democràtica d’un país no hauria d’amagar ni blanquejar ni maquillar la connexió que importantíssimes empreses de l’actualitat van tenir amb el cor del règim franquista i que allà va arrencar la prosperitat que el canvi democràtic els va preservar, sense cap mena d’indici de mala consciència ni cap pèrdua econòmica. No estaria de més que donessin les gràcies dient, ni que sigui, una part de la veritat sobre els seus històrics negocis als seus webs o als seus llibres commemoratius, tal com han hagut de fer algunes de les més importants empreses alemanyes