El pitjor que li pot passar a una realitat incontestable n’és la mitificació i banalització. Aquest pot ser el cas del fenomen de la despoblació que afecta les zones interiors peninsulars despenjades de l’atracció gravitatòria dels pols metropolitans costers i del Gran Madrid. Una simple fotografia de la imatge nocturna de la península des d’un satèl·lit ens mostra la contundència d’aquesta realitat.

En els darrers temps, l’atenció sobre aquest fenomen s’ha sintetitzat en la fórmula de l’Espanya buida o, de manera més victimista, de l’Espanya buidada. Han proliferat reportatges periodístics i obres literàries amb la voluntat de retratar els efectes de l’abandonament del territori causat per la despoblació i s’ha generat un nou cicle de literatura pessimista sobre Espanya caracteritzada per un relat depressiu, com ha criticat la geògrafa Josefina Gómez Mendoza. Habitualment, aquesta visió pessimista va acompanyada de la mitificació melancòlica de la vida rural i d’una impostació de la tradició que, en alguns casos, adquireix el caire d’una ideologia obertament antiurbana.

Les evidents manipulacions ideològiques del fenomen no poden ocultar, però, una realitat de la qual importa sobretot esbrinar-ne les causes, identificar-ne les conseqüències i proposar unes polítiques públiques orientades a disminuir una desigualtat territorial que desmenteix el principi de la igualtat de drets de la ciutadania.

Tenim, doncs, un diferencial brutal de densitat de població entre zones urbanes i zones rurals, que es va aprofundint perquè s’ha accelerat la despoblació de la majoria de nuclis de l’Espanya interior, amb la dificultat d’aplicar polítiques efectives per l’estructura minifundista de la planta municipal espanyola. En conseqüència, ens trobem amb més de la meitat del territori espanyol sense una joventut que asseguri el relleu, sense dones —que no troben les oportunitats vitals i laborals que els ofereixen els entorns urbans— i, per tant, amb una població envellida que demanda més atenció i serveis quan els recursos i el marc institucional no ho fan gens fàcil. El resultat no és altre que una greu bretxa en la cohesió territorial.

No és estrany que aquesta dura realitat hagi provocat un crit de socors en forma de diverses iniciatives polítiques i socials que reivindiquen l’especificitat d’aquests territoris i les seves necessitats. Destaca en aquest sentit el camí encetat per Teruel Existe, ja present al Congrés dels Diputats des de l’anterior legislatura, la formació que ha obert camí a l’España Vaciada que, a partir de la conjunció de diverses marques locals, ha concorregut a les recents eleccions a les Corts de Castella i Lleó, amb uns resultats notables a Sòria on ha esdevingut la primera força política amb la consecució de tres escons.

Aquesta serà una de les novetats de cara al nou cicle electoral que s’inicia amb les eleccions a la Junta d’Andalusia i on hi haurà candidatures de l’España Vaciada a Jaén i possiblement a Granada. A Catalunya, de moment, no ha adoptat la forma partidista però sí de grup de pressió. L’any 2020 va néixer País Rural sota l’impuls de l’exalcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Adadal, i més recentment Eines de Repoblament Rural, un lobby, com s’autodefineix, format per la majoria d’alcaldes catalans de municipis de menys de 2.000 habitants.

Tanmateix, la fractura política que ara comença a emergir amb diversos formats no és nova. Ben al contrari, la divisòria camp-ciutat és tan vella com el procés d’industrialització i el mateix desenvolupament en paral·lel de l’Estat liberal a Espanya. Ja a mitjan segle XIX van sorgir moviments de defensa de la ruralia enfront de l’urbs, sense oblidar el rerefons sociològic del carlisme. Al segle passat, durant la Segona República van acabar cristal·litzant en forma de partit, tot i que de manera efímera a causa de la superposició dels diversos clivatges polítics.

El camp, tradicionalment, s’ha alineat amb l’espai ideològic conservador i amb els interessos dels sectors acomodats, encara que no sempre ni a tot arreu, pensem per exemple en la notable implantació camperola de l’anarcosindicalisme a Andalusia. A partir dels anys seixanta del segle XX, el procés accelerat de desenvolupament econòmic basat en un model de concentració urbana de la indústria i els serveis va provocar la migració massiva del camp a la ciutat, amb una nova conflictivitat social sobre la qual es va organitzar la competició política un cop recuperada la democràcia.

Ara, però, el camp proclama la seva especificitat i intenta disposar d’una representació política autònoma. Aquests moviments diuen que no són ni de dretes ni d’esquerres, i ni tan sols se’ls pot qualificar de localistes malgrat el seu arrelament local. Volen fer visible una realitat abandonada a ulls d’unes administracions que no han estat capaces d’afrontar les conseqüències de la despoblació, i posar els seus problemes a l’agenda política. Està per demostrar la seva eficàcia, però intenten beneficiar-se d’un mapa polític molt fragmentat i més polaritzat per donar satisfacció a les seves demandes.

En tot cas, és patent la necessitat d’unes polítiques públiques que donin resposta a un món que s’acaba, com ho retrata molt bé la premiada pel·lícula Alcarràs, i que no es resigna a només sobreviure. Fixar la població en el medi rural i oferir-li noves oportunitats requereix fer compatibles objectius no sempre fàcils de casar: generar activitats productives diversificades, preservar el medi natural, proveir serveis personals i digitals i reformar el marc institucional. En definitiva, com afirma Ignacio Molina en el seu article, es tracta d’afrontar el repte democràtic de transformar el marc social i polític actual de la revolta de l’Espanya interior.