Enmig de l’ambient crispat entorn de les negociacions per possibilitar la investidura del president Pedro Sánchez es va produir un esdeveniment institucional rellevant. L’hereva de la Corona, Elionor de Borbó i Ortiz, en assolir la majoria d’edat, va jurar solemnement davant de les Corts Generals el seu acatament a la Constitució.

L’acte ha tornat a posar la Corona en el focus de l’opinió pública, donant peu a interrogar-se sobre el futur de la Monarquia parlamentària espanyola. Un futur que per a alguns està assegurat gràcies al capteniment del rei Felip VI i per les expectatives positives que suscita la princesa d’Astúries.

Aquest és el parer de Sergio Vila-Sanjuan que, a La Vanguardia (31-10-23), es mostrava optimista sobre el futur representat per la jove princesa: «La institució arriba revitalitzada a la jornada d’avui, que marca un canvi d’època. La princesa Elionor jura la Constitució mentre compleix la formació militar, sens dubte tota una prova per a algú de la seva edat. Serà la primera dona que regnarà a Espanya des del 1868. En un país tan mogut, la solidesa de la nostra monarquia resulta alhora reconfortant i necessària.»

Altres comentaris han ressaltat el significat institucional d’aquest acte. Manuel Aragón, a El Mundo (30-10-23), subratllava que «la jura de la Constitució per l’hereva de la Corona no simbolitza només la continuïtat de la nostra Monarquia parlamentària, sinó també la continuïtat mateixa del nostre sistema constitucional democràtic, que té en aquest tipus de monarquia una institució clau per a la seva perpetuació».

Fernando Vallespín, a El País (29-10-23), defensava la compatibilitat entre la forma monàrquica d’Estat i una democràcia de qualitat, posant l’exemple dels països escandinaus en els quals «la grandesa de les seves democràcies no està en les seves monarquies, sinó en el seu respecte profund a l’Estat de dret i als procediments, formalismes i pràctiques que les sostenen, perfectament compatibles amb el pluralisme polític i el dissens sobre aquest o altre aspecte de l’entramat institucional. I que s’han sabut modernitzar políticament sense caure en un adamisme divisiu i destructiu. No és mal recordatori en aquests temps de profund deteriorament democràtic».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Germán M. Teruel, a Letras Libres (2-11- 23), recordava el caràcter simbòlic de la monarquia, recolzat en les paraules de Miguel Herrero de Miñón i de Manuel García Pelayo: «Com a símbol, el rei representa “la unitat i permanència de l’Estat” i ha d’erigir-se en un “paradigma ètic i estètic del cos polític” (Herrero de Miñón), complint així una funció d’inspiració constitucional. Fou García Pelayo qui destacà en el nostre país la funció essencial que tenen els símbols polítics per assolir la integració política, perquè aquesta no s’aconsegueix només a través de mecanismes racionals, sinó que exigeix d’altres vies irracionals per apropar una realitat abstracta, que no és perceptible, i encarnar-la perquè pugui ser assequible a una important part de la població».

 

Adhesió emocional

En conseqüència, s’ha buscat reforçar aquest vessant d’adhesió emocional amb l’espectacle popular i l’operació propagandística a gran escala que ha embolcallat l’acte institucional. Especialment, perquè una Corona convalescent pel dany causat per la conducta poc exemplar del rei emèrit necessita restablir la seva reputació. Verónica Fumanal, a El Confidencial (31-10-23), assenyalava que «l’operació Elionor és tota una estratègia de màrqueting polític, ben dissenyada i ben executada», centrada en la projecció cap al futur, la bona educació que se li proporciona, el contrast entre una noia immaculada i un sènior amb màcules. Una operació que, segons Susana Quadrado, a La Vanguardia (4-11-23), no li hauria pogut sortir millor a la família reial.

Verónica Fumanal assenyalava que «l’operació Elionor és tota una estratègia de màrqueting polític, ben dissenyada i ben executada».

Tanmateix, altres opinions no s’han mostrat tan segures sobre el futur de la monarquia. Pilar Mera, a El País (1-11-23), es feia ressò del darrer sondeig específic sobre la institució, realitzat per 40dB el 2021 (es pot llegir a CTXT, 12-10-21), amb el resultat que, en cas d’un referèndum, el 39,4 % de les persones enquestades es manifestava a favor de la República, enfront del 31 % que optava per la Monarquia i un 29,6 % que no votarien, ho farien en blanc o no ho sabien.

Hi ha, doncs, un estat d’opinió antimonàrquic latent en la societat espanyola que no ha aconsellat abordar la qüestió pendent de la reforma constitucional per posar fi a l’anomalia de la discriminació de gènere que suposa la prelació dels barons en les previsions successòries. Una reforma arraconada en un calaix per unes circumstàncies biològiques aleatòries que han fet innecessària aquesta intervenció en el text constitucional, però que amaguen el temor a encetar el meló de la reforma, sobre el qual plana la incògnita respecte al grau de suport que atorga la ciutadania a la institució monàrquica, fonamental per a constatar la seva legitimitat social.

En tot cas, el que és evident és la pèrdua del consens polític de què va gaudir la Monarquia, especialment després del 23-F, de manera que forces polítiques nacionalistes que mostraren el seu suport explícit a la Corona amb ocasió del jurament constitucional del príncep Felip, ara han optat per absentar-se de la cerimònia del jurament de la seva hereva.

Per a Javier Pérez Royo «l’absència de diputats i senadors en el jurament de la princesa Elionor el converteix en un acte devaluat, que priva de credibilitat la ‘ficció’ del símbol de la unitat de l’Estat».

Javier Pérez Royo interpreta, a elDiario.es (31-10-23), que «l’absència de diputats i senadors en el jurament de la princesa Elionor el converteix en un acte devaluat, que priva de credibilitat la ficció del símbol de la unitat de l’Estat», perquè «és de summa importància que a les Corts Generals davant les quals el príncep, o la princesa, cridat a ser hereu de la Corona i portador, en conseqüència, del símbol de la unitat de l’Estat, estiguin presents tots els diputats i senadors que componen aquest òrgan constitucional. L’absència de diputats i senadors despulla la connexió entre la ficció i la realitat. L’òrgan constitucional que ha de reconèixer la ficció ho fa de manera imperfecta, li rebaixa la seva condició de símbol de la unitat de l’Estat».

 

Desafecció nacionalista

En aquest context de pèrdua de suports i de desafecció nacionalista, Esther Palomera, a elDiario.es (31-10-23), considerava que «les possibilitats que la filla de Felip VI succeeixi com a cap de l’Estat el seu pare depenen en bona mesura dels socialistes que, a diferència del PCE, defensaren el 78 la república com a forma d’Estat amb un vot particular a la comissió constitucional, però que han consolidat durant anys un blindatge polític per a la Corona».

En definitiva, el quid de la qüestió consisteix, segons Joan Tapia, a El Periódico (2-11-23), en com evitar que el suport a la Corona segueixi deteriorant-se. Per a aconseguir-ho, aconsella a Felip VI i Elionor procurar no ser instrumentalitzats per «l’unitarisme dogmàtic, perquè Espanya pot ser autonòmica, federal o fins i tot confederal amb un canvi que respecti la normativa constitucional». Com també tenir sempre present la necessitat de fugir de l’intervencionisme polític i d’observar una conducta econòmica escrupolosa. I, per acabar, no encoratjar l’ostracisme dels republicans, «no tan sols perquè la Constitució no és militant sinó perquè la llibertat de les idees i la seva difusió és un dret fonamental». És a dir, es tracta de seguir el camí que marquen les monarquies parlamentàries del nord d’Europa i de conjurar per sempre més els dimonis familiars de la dinastia borbònica.