A la campanya de les eleccions autonòmiques i municipals l’aparició d’un cigne negre amb la forma de l’espectre d’ETA va provocar una important distorsió en l’orientació de les estratègies dels dos principals partits espanyols. La decisió d’EH Bildu d’incorporar a les seves llistes 44 condemnats per terrorisme, entre ells set per delictes de sang, va ser un regal caigut del cel per al Partit Popular, que venia a reforçar la seva línia de deslegitimació del president del Govern resumida en l’eslògan «derogar el sanchismo». Destacant la bel·licositat de Díaz Ayuso que no va tenir cap mania a enfrontar-se amb Consuelo Ordóñez, portaveu d’una de les principals associacions de víctimes del terrorisme, i que en una entrevista es lamentava amargament de l’actitud del Partit Popular:

«Quins problemes tinc jo amb el PP? Que em van enganyar. Que em van trair. El partit del meu germà ens va enganyar i ens utilitza. Aquest és el problema. Nosaltres no som de ningú. Ho hem provat sobradament. No fem càlculs electorals» (El País, 21-5-23).

Òbviament, els socialistes van acusar l’impacte, obligats a posar-se a la defensiva i a alterar la seva campanya, centrada a presentar una agenda de propostes de govern sobre les diverses qüestions socials. El president Sánchez va reaccionar amb contundència davant el relat fal·laç dels populars sobre el final del terrorisme i el paper jugat pels socialistes, però el fet és que ETA, dotze anys després del seu final, va tornar a ser protagonista d’una campanya.

La decisió de Bildu és un exemple de com el mínim comú denominador ètic sobre el qual es basa la democràcia espanyola s’ha desdibuixat.

El dur cos a cos permanent entre populars i socialistes fa patents algunes de les contradiccions rellevants que afecten els seus projectes respectius. Així, el PSOE veu com s’incrementen els costos potencials de mantenir, ni que sigui implícitament, la hipòtesi d’una reedició futura de l’actual majoria parlamentària. Per la seva banda, el PP mostra les divergències, tant de to com de fons, entre la línia que pretén ser moderada de Feijóo i la línia radical de Díaz Ayuso, mitigades certament per l’èxit electoral, però susceptibles de reobrir-se per l’estratègia sobre els pactes amb Vox. Com afirma Fernando Ónega:

«Sánchez està apressat pels seus socis, quina col·laboració el sosté i coarta. Feijóo està condicionat per Vox, que li pot donar governs territorials però espantar multitud de votants a les generals. I tot plegat crea un ambient que deixa petita la polarització: ells estan en l’excitació bèl·lica» (La Vanguardia, 19-5-23).

 

Blocs inamovibles i intransitius

El que és innegable és que aquest episodi suposa un nou salt d’escala en el procés de polarització de la política espanyola entre dos blocs inamovibles i intransitius, que delimiten encara amb més precisió el marc de la campanya de les eleccions generals anticipades al 23 de juliol. Una polarització a la qual contribueixen amb un entusiasme digne de millor causa la majoria dels mitjans de comunicació, com assenyala Soledad Gallego-Díaz:

«Acceptar el debat polític en aquests termes és una desgràcia que afecta tots els sectors de la societat, inclosos els mitjans de comunicació, que cauen inevitablement atrapats en aquesta mateixa cotilla. Política o cinisme. Tots de cap al cinisme» (El País, 21-5-23).

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

L’anàlisi dels resultats del 28-M haurà de determinar l’impacte real d’aquest episodi en el comportament de l’electorat, però, a la vista de l’èxit obtingut pels populars, sembla que el fantasma d’ETA tornarà a estar present en la campanya de les generals. Una persistència que és un símptoma més del perill d’una evolució regressiva de la política espanyola, sobre el qual alertava Enric Juliana:

«La proposta de procedir a la il·legalització d’una formació política en temps de normalitat democràtica (el terrorisme d’ETA va deixar d’existir fa més d’onze anys a Espanya), introdueix una novetat substantiva a la política espanyola. S’està sembrant la llavor d’un programa de llarg abast: la transformació del sistema espanyol de partits mitjançant la il·legalització en cadena de diverses formacions polítiques, amb una legislació especial que avui no existeix, i que una nova majoria parlamentària podria arbitrar» (La Vanguardia, 20-5-23).

 

Principis morals inesquivables

Perquè d’aquesta història se’n desprèn una preocupant qüestió molt més profunda que afecta els fonaments de la convivència democràtica a Espanya i al País Basc, en particular. La decisió de Bildu és un exemple de com el mínim comú denominador ètic sobre el qual es basa la democràcia espanyola s’ha desdibuixat, com apunta Fernando Vallespín:

«De tant moralitzar el que és polític hem acabat per polititzar la moral, esdevenim incapaços de veure les veritables fallides de principis morals inesquivables. I la decisió de Bildu ho és. Podrà ser legal, políticament útil per als seus objectius o el que vostès vulguin. Però això no va de dret ni de política, va de moral» (El País, 14-5-23).

Molt probablement, la prova de resistència de la qualitat ètica de la nostra democràcia resideixi en com siguin capaços la societat i el sistema polític de metabolitzar el significat de la llarga història de la violència terrorista etarra i del seu final. En paraules de Máriam Martínez-Bascuñán:

«Acompanyar Bildu en la seva institucionalització no pot generar una dependència que es tradueixi en vulnerabilitat, la d’un PSOE hipotecat per l’aritmètica parlamentària mentre el PP olora la sang i es llança a l’electoralisme. Perquè, en el fons, el que ha passat amb les llistes de Bildu i tot el soroll que l’acompanya obre una esquerda profunda en la nostra democràcia, la provocada per aquesta pèrdua del món comú que fa que el nostre passat es torni irrellevant per a alguns o es torni per a altres en una presó que ens immobilitza» (El País, 21-5-23).

Aquest procés d’interiorització política i social de la història i el final del terrorisme és necessàriament difícil i complex, doncs, més enllà de la justícia, afecta les víctimes, la memòria democràtica, el perdó i la reconciliació, la reinserció civil dels terroristes i, en definitiva, la política d’Estat.

«És pertinent assenyalar que 44 d’aquests determinats individus estan en unes llistes electorals. Perquè en aquells dies foscos eren ells els que feien llistes», escriu Íñigo Domínguez.

Primer de tot, el reconeixement, respecte i acompanyament a les víctimes del terrorisme, a fi de no abandonar-les i no passar per la vergonya que esdevinguin «l’única autoritat capaç d’exigir criteris ètics a un sistema de partits on el que és legal conviu dolçament amb el que és immoral» (Nuria Labari a El País, 21-5-21).

Seguint pel deure inexcusable de fixar una memòria democràtica sobre els anys de plom, perquè «la memòria era això, recordar el nom i cognom de les víctimes, i els dels seus assassins i còmplices, per dir les coses pel seu nom. No és oblidar i aquí no ha passat res. Ha passat. Per això és pertinent assenyalar que 44 d’aquests determinats individus estan en unes llistes electorals. Perquè en aquells dies foscos eren ells els que feien llistes. Llistes d’objectius, i aquelles persones amb noms i cognoms acabaven mortes, amb escorta o se n’havien d’anar» (Íñigo Domínguez a El País (21-5-23).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El PSOE veu com s’incrementen els costos de mantenir, ni que sigui implícitament, la hipòtesi d’una reedició futura de l’actual majoria parlamentària.

A la vegada que l’exercici magnànim del perdó i la reconciliació social, en tant que: «quan tothom té pecats de sang i d’impietat per depurar, distingir entre bons i dolents és alguna cosa més que una instrumentalització de les víctimes. És un intent de treure vots de la sang seca. És llençar benzina al foc del fratricidi quan ja fa una dècada que la mort política ha desaparegut del país. Qui tan fervorosament s’aferra a la confrontació potser és que és addicte a la sang» (Antoni Puigverd a La Vanguardia 17-5-23).

 

Llenguatge bèl·lic del PP

I, finalment, recuperar com més aviat millor una política d’Estat: «El terrorisme és una qüestió d’Estat que s’ha de marginar del debat electoral per respecte a les víctimes que ho han reclamat. El PP ha de desarmar el llenguatge bèl·lic contra el PSOE i deixar d’utilitzar-lo electoralment. Els partits democràtics han d’acordar un relat sobre la victòria democràtica sobre ETA i les seves conseqüències. La proximitat de les eleccions generals i la temptació de Feijóo ho impedeix avui. Però aquest acord haurà d’imposar-se amb Feijóo o sense» (Luis R. Aizpeolea a El País 21-5-23).

*****

Coincidint amb l’esclat de la polèmica, l’editorial Libros del Asteroide ha tingut l’encert de publicar el llibre de Mario Calabresi Salir de la noche. Historia de mi familia y de otras víctimas del terrorismo. Calabresi, exdirector dels diaris La Stampa i La Repubblica, a partir de la història de l’assassinat del seu pare, el comissari Luigi Calabresi, explora les profundes cicatrius que el terrorisme deixa en la societat. En el llibre es recullen unes paraules del president de la República Giorgio Napolitano adreçades als familiars dels escoltes d’Aldo Moro que troben el to just que ens hauríem d’exigir:

«La legítima reintegració a la societat dels culpables d’actes de terrorisme que hagin saldat els seus deutes amb la justícia s’hauria de traduir en el reconeixement explícit de la injustificable naturalesa criminal de l’atac terrorista contra l’Estat i els seus representants i servidors, i hauria d’anar acompanyada per conductes públiques inspirades en la màxima discreció i mesura.»