En el primer projecte novel·lístic que pretén dur a terme el protagonista i narrador de Noruega –un aspirant a escriptor que va alternant fracassos amorosos i soledats meticulosament destructives, especialista en renúncies de qualsevol mena– vol traçar la cartografia sentimental de la València devastada de la dècada dels 80, quan els barris de la ciutat vella semblaven haver sofert un bombardeig, illes de cases senceres eren arrasades i esdevenien un munt de solars enrunats, i, davant la indiferència col·lectiva, «s’anava transformant totalment el plànol històric del barri en el que ara és: un lloc anodí i extraviat en ple cor de la ciutat».

I això és, en una primera instància, el que troba el lector d’aquesta novel·la extravagant, patètica i dura, molt trista i molt divertida alhora, tant sarcàstica com entranyable, de Rafa Lahuerta (València, 1973), un homenatge a la València desapareguda, a «l’eco etern de la ciutat mutilada», com si busqués dur a la pràctica narrativa la cita de Pasolini amb què es vol encapçalar un capítol de la futura obra: «El consumisme ha destruït cínicament un món real transformant-lo en una irrealitat total, dins de la qual ja no hi ha elecció possible entre el bé i el mal».

 

Atmosfera galdosiana

Noruega, doncs, explica les causes i les circumstàncies de per què la gran novel·la sobre València ja no es pot escriure –«Totes les ciutats són la mateixa ciutat»–, però és sobretot l’elegia a uns carrers que ja no existeixen, un rèquiem a unes olors impossibles de flairar una altra vegada, un càntic als sons que el narrador només pot escoltar en el clos de la seva memòria.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Els meandres del record van i vénen mentre el narrador inspecciona els racons de la València de la seva infantesa i adolescència –sense faltar-li ni un gra de sentiment, de creació, d’art, d’allò que els cuiners anomenarien un pessic de sal i els flamencs un toc de gràcia–, i el lector l’acompanya a través de places i carrerons, veu «els palaus deshabitats, les cases tapiades, la màfia del sexe clandestí embolicat en paper d’estrassa», coneix l’atmosfera galdosiana de Comidas El Jerezano, els espectres vivents que habiten el bar Coral, les maniobres de supervivència dutes a cap en les foscors del cine Palacio, uns llocs secrets il·luminats per l’humor i la imaginació i que donen un ritme especial a una novel·la que el lector recorre, episodi rere episodi, com es recorren els espais d’aquesta ciutat «sense turistes, condemnada a l’ostracisme dels manuals i la penombra literària»: tot sovint es té la sensació d’entrar en una vasta catedral de la memòria, una d’aquestes vastes i ruïnoses catedrals en les quals un raig de sol les travessa de banda a banda, un raig de sol on milions de brosses i àtoms de pols hi voletegen, suspesos sense assossec, omplint de vida el recinte. Noruega és una novel·la d’una vitalitat exuberant, a pesar dels innombrables cadàvers i ruïnes físiques i morals que pàgina rere pàgina es van deixant enrere.

 

Nostàlgia de la mala vida

Però aniria desencaminat el lector que considerés Noruega exclusivament com una novel·la sobre l’extinció d’una ciutat i unes determinades formes de vida: Noruega és, en especial, una novel·la sobre la fragmentació de la realitat, distorsionada pel record i l’oblit, per la invenció i la necessitat de mentir i mitificar; Noruega és també una novel·la sobre la urgència de guiar la vida pròpia més enllà de les coordenades convencionals, sobre el desarrelament, sobre l’ànsia de normalitat i sobre la nostàlgia de la mala vida, protagonitzada per uns personatges que somien fugir del seu entorn a la recerca d’uns horitzons inexplorats on projectar les seves fantasies i que, al capdavall, acaben derrotats pel malson de la realitat: «Tots intuïen que la mort no els arribaria en horari laboral, sinó a traïció, per l’esquena, en la frontera del fangar que destil·lava la mescla exacta de pólvora, flor de taronger i bogeria».

En un nivell documental, Noruega reclama ser llegida com la història d’una generació, la que sorgeix a la dècada dels 80 en una València mediocre i sense estímuls –en un principi, la droga, l’alcohol i el sexe poden semblar uns succedanis eficaços– que serveixin com a formes d’evasió i rebel·lia, però a la fi acaben per abocar els personatges a la marginació, a l’autoengany, a l’espant de l’insòlit, a l’angoixa on tot és angoixa. I aquí Rafa Lahuerta excel·leix, amb humor, concisió expressiva, màgia descriptiva i capacitat dramàtica –amb molta convicció, amb molt de talent– en la construcció d’unes escenes de pura picaresca protagonitzades per uns adolescents de carrer a frec de la delinqüència, potser de la tragèdia, o immersos de ple en unes estampes de costumisme urbà que són un prodigi de sana respiració narrativa, entre la paròdia, la farsa i la irrealitat fantasmagòrica d’una ressaca colossal: no és un mèrit menor que no caigui mai en la temptació de la sordidesa, en la trampa de la caricatura, i que entretingui el lector mantenint-se sempre ben lluny de la frivolitat.

Novel·la extravagant, patètica i dura, molt trista i molt divertida alhora, un homenatge a la València desapareguda.

Rafa Lahuerta és tan persuasiu a l’hora de dibuixar la realitat exterior com els complexos i inquietants laberints de la ment del protagonista –el seu inextricable sentiment de culpa, l’aridesa de les seves relacions familiars i sentimentals, incapaç en tot moment de «fer feliç ningú»–, i sap crear unes trames narratives plenes de moviment a còpia d’acumular, amb un càlcul just, escenes pouades de l’abocador de la realitat i sorpreses delirants –potser un pèl reiteratives, a vegades–, desenrotllant al màxim el pensament i l’acció, el passat i el present, el fort individualisme dels personatges i la influència de factors exteriors en aquests caràcters neuròtics i excèntrics, «personatges de Juan Carlos Onetti a quatre carrers de ma casa. No necessitava endinsar-me en la fantasia de la literatura de gènere per a reconèixer el substrat del cansament extrem i la derrota sense grandesa. Eixe fracàs no era èpic, ni atractiu, ni per descomptat moral. L’afamada estètica del perdedor cedia tot el seu romanticisme al contacte amb aquells desgraciats».