En el primer projecte novel·lístic que pretén dur a terme el protagonista i narrador de Noruega –un aspirant a escriptor que va alternant fracassos amorosos i soledats meticulosament destructives, especialista en renúncies de qualsevol mena– vol traçar la cartografia sentimental de la València devastada de la dècada dels 80, quan els barris de la ciutat vella semblaven haver sofert un bombardeig, illes de cases senceres eren arrasades i esdevenien un munt de solars enrunats, i, davant la indiferència col·lectiva, «s’anava transformant totalment el plànol històric del barri en el que ara és: un lloc anodí i extraviat en ple cor de la ciutat».

I això és, en una primera instància, el que troba el lector d’aquesta novel·la extravagant, patètica i dura, molt trista i molt divertida alhora, tant sarcàstica com entranyable, de Rafa Lahuerta (València, 1973), un homenatge a la València desapareguda, a «l’eco etern de la ciutat mutilada», com si busqués dur a la pràctica narrativa la cita de Pasolini amb què es vol encapçalar un capítol de la futura obra: «El consumisme ha destruït cínicament un món real transformant-lo en una irrealitat total, dins de la qual ja no hi ha elecció possible entre el bé i el mal».

 

Atmosfera galdosiana

Noruega, doncs, explica les causes i les circumstàncies de per què la gran novel·la sobre València ja no es pot escriure –«Totes les ciutats són la mateixa ciutat»–, però és sobretot l’elegia a uns carrers que ja no existeixen, un rèquiem a unes olors impossibles de flairar una altra vegada, un càntic als sons que el narrador només pot escoltar en el clos de la seva memòria.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.