J. A. Bayona deu ser ara mateix un dels directors més polèmics del cinema espanyol. Vull dir amb això que ens trobem davant d’un cineasta les pel·lícules del qual provoquen sempre divisió d’opinions o reaccions extremes. Alguns el consideren un artista polivalent i multifacètic, capaç de donar a llum des de pel·lícules que aborden temes considerats «humans» i «importants» –Lo imposible (2012) o La sociedad de la nieve (2023), el seu últim treball– fins a grans espectacles made in Hollywood –Jurassic World: El regne caigut (2018) o la sèrie El Senyor dels Anells: els anells del poder (2022).

Hi ha qui el veu com un simple director de pel·lícules comercials entestat a aconseguir que el considerin «autor», com un tècnic solvent que es mou amb soltesa en el cinema de gènere, però que insisteix a abordar projectes menys convencionals que, en el fons, li venen massa grans. Producte típic de cert cinema espanyol contemporani, obsessionat perquè el bon acabat de les seves pel·lícules li permeti competir sense complexos en el mercat internacional, Bayona és un cineasta captiu de les seves contradiccions.

I el curs de la seva filmografia no ha fet altra cosa que alimentar aquestes dualitats. Després de rodar una pel·lícula comercial, de pura acció o terror, se sol embarcar en produccions aparentment més modestes i personals, en les quals desplega un «món propi» proveït d’un «discurs» basat en personatges i emocions. Esperonat per l’èxit internacional de Lo imposible (2012), per exemple, es va atrevir a filmar Un monstre em ve a veure (2016), un relat més sincer i menys truculent, i després va accedir a Hollywood amb Jurassic World: El regne caigut, la materialització del seu somni de recrear in situ les seves principals influències.

Recentment, de nou, ha tornat al que considera un cinema més íntim per fer la seva pel·lícula fins ara més conflictiva pel que fa a la tradició de la qual sorgeix, La sociedad de la nieve, basada en el cas dels mítics «supervivents dels Andes», un grup de joves uruguaians que el 1972 va aconseguir superar una catàstrofe aèria recorrent al canibalisme, fet que ja s’ha portat a la pantalla en altres dues ocasions.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El film desprèn una sinceritat inusual en la filmografia de Bayona, com si anés a la recerca d’una certa redempció davant dels seus detractors.

La sociedad de la nieve deixa entreveure un cineasta que es vol oblidar al màxim de l’acció i endinsar-se en altres territoris. L’accident li importa més aviat poc, el reconstrueix sense recrear-s’hi gaire, com si allò en què es volgués centrar de debò fossin els personatges i les seves reaccions. I tampoc no emfatitza els moments en què aquells nois, integrants d’un equip de rugbi, es van veure obligats a menjar carn humana per sobreviure, a devorar els cadàvers dels seus companys: les imatges en qüestió se solen mostrar en segon terme, com si Bayona es negués a convertir-les en espectacle, per bé que no sempre ho aconsegueix del tot, i preferís filmar un paisatge i uns quants rostres en el que es diria que és una peça de càmera austera.

 

Emoció per força

Però també sembla que a Bayona li és impossible oblidar que fa pel·lícules per a la gran indústria, i, en substitució d’aquesta èpica tradicional, es veu obligat a crear-ne una altra: una èpica de l’emoció per força, obsessionada perquè a l’espectador se li omplin els ulls de llàgrimes veient el que es presenta com una gran «gesta» sobre la capacitat humana per a la superació i la supervivència. Calia aquesta insistència, aquests subratllats? En qualsevol cas, el que més interessa aquí és que diuen molt sobre Bayona i el seu cinema, d’on ve i on va.

A La sociedad de la nieve, l’espectador pot ser que s’emocioni per la duresa de la situació, per les aberracions que es veuen obligats a cometre els protagonistes, pel seu triomf final sobre les adversitats. Però també pot ser que ho faci perquè, com Bayona, no podem deixar d’enyorar una certa innocència perduda del cinema, aquella època en què l’emoció sense embuts s’aconseguia sense forçar-la, com un sentiment que es desprengués espontàniament de les situacions recreades. El problema, ai, és que aquest cinema fa molt de temps que no existeix. I que, a més, potser no era tal com el recordem, o si més no tal com ell el recorda.

Les pel·lícules dels 80 que troben a faltar Bayona i alguns dels seus companys de generació no eren més que un simulacre del cinema clàssic, el que es va desenvolupar en territori nord-americà des dels anys 30 als 60 i que el Nou Hollywood dels 70 s’havia encarregat ja de liquidar. Així que sentir-ne nostàlgia implica un exercici onanista suspès en el buit d’aquesta inexistència, d’aquesta ingenuïtat enyorada que en el fons mai no va tenir lloc: quan Bayona, a La sociedad de la nieve, intenta forçar la posada en escena per subratllar el significat «humà» d’aquesta trama escorada inevitablement cap a l’espectacle –com ja va fer a Lo impossible– sembla adonar-se per fi de les contradiccions, de resolució tan difícil, que nien en aquest equilibri impossible.

‘La sociedad de la nieve’ es converteix en una mercaderia que en el fons ven restes de sèrie, però que no té cap objecció a admetre-ho.

És llavors quan el mite deixa veure la seva rebotiga i mostra que, darrere de molts d’aquells grans espectacles dels 80, no hi havia altra cosa que el cinema vist com a atracció de fira. A El màgic d’Oz –una pel·lícula que el 1939 ja parlava d’aquesta qüestió, essencial per entendre la capacitat de fascinació que ha exercit sempre el cinema de Hollywood entès com a il·lusió–, el personatge del títol no és més que un pobre farsant ocult darrere d’un escenari des del qual simula superpoders dubtosos.

A La sociedad de la nieve, aquesta figura correspon al mateix Bayona, i en aquest punt el film desprèn una sinceritat inusual en la filmografia del seu responsable, com si anés a la recerca d’una certa redempció davant dels seus detractors. En transcórrer en un paisatge desolat, en moure la càmera gairebé exclusivament a l’interior del fuselatge destruït de l’avió, en convertir tot això en metàfora de les ruïnes d’un cinema-espectacle que ja no és possible, tret que se n’assumeixi la condició de pura evasió, el film deixa entreveure, en alguns moments, allò que realment és: el testimoniatge d’aquesta impossibilitat, cosa que ja treia el cap en els dinosaures convertits en peces de museu de Jurassic World.

 

El cineasta Juan Antonio Bayona fotografiat per Quim Vives, en una pausa del rodatge de La sociedad de la nieve.

El cineasta Juan Antonio Bayona fotografiat per Quim Vives, en una pausa del rodatge de La sociedad de la nieve.

 

Melodrama macabre

I és així com La sociedad de la nieve es converteix en una mercaderia que en el fons ven restes de sèrie, però que no té cap objecció a admetre-ho. Llavors, com conciliar aquesta franquesa amb l’obstinació per reconvertir les ruïnes en «cinema d’autor» amb el segell Bayona, amb aquesta obsessió perquè l’audiència plori i es commogui, amb la convicció d’estar parlant de qüestions de gran transcendència? Quan el film decideix que constin en sobreimpressió, i en successió ominosa, els noms dels morts a mesura que desapareixen d’escena, o quan, de sobte, la neu implacable i els ferros retorçats de l’avió són substituïts per abraçades i víctors, per aquesta felicitat impostada del final feliç que ja no té res a veure amb l’escenari de la catàstrofe, la pel·lícula mostra impúdicament la seva altra cara, la d’un melodrama macabre i manipulador que ja no apel·la a la cruïlla en la qual es troba el cinema del seu responsable, sinó als instints (fílmics) més baixos del seu públic.

Perquè queda clar, d’aquesta manera, que el film voldria representar un gir en la carrera de Bayona, fer-la virar cap a territoris de més sobrietat, però també que no s’hi atreveix del tot pel que això significaria: la pèrdua o devaluació de la posició prominent que el cineasta català ha adquirit en la gran indústria global del cinema. Estarà disposat a renunciar a aquesta vanaglòria, potser als Oscars i altres honors, per continuar aprofundint en aquesta autoanàlisi que La sociedad de la nieve deixa en suspens? No queda gaire clar, però una cosa és certa: el cas Bayona continua obert.