Quan li van encarregar a Giuseppe Conte que formés govern la primavera del 2018, a ningú no li sonava el seu nom. Els italians ja coneixien altres personatges que portaven el cognom de Conte, com Paolo, el cantautor, o Antonio, l’exfutbolista i ara entrenador de l’Inter, però ningú que es digués Giuseppe. Els periodistes van haver d’anar a buscar a correcuita informacions per intentar explicar a 60 milions de persones, angoixades per una llarga crisi política, qui era el nou president del govern. Es va descobrir així que, darrere d’aquell somriure entre tímid i presumit i d’aquell look de clergyman amb pochette, hi havia un advocat de 54 anys nascut en un petit poble de l’interior de l’Apúlia que, després d’una carrera universitària brillant, havia aconseguit una càtedra de dret privat a la Universitat de Florència. Poc més.

En realitat, el seu nom havia aparegut per primera vegada a les cròniques uns mesos abans quan, la vigília de les eleccions que haurien revolucionat el panorama polític transalpí, el Moviment 5 Estrelles (M5E) l’havia inclòs entre els ministres del seu futur govern, en cas que els grillini haguessin guanyat les eleccions. A l’advocat de Volturara Appula li hauria tocat la poc desitjable cartera d’Administració Pública.

Després va passar el que va passar i, al cap de tres mesos d’estira-i-arronsa i l’aliança inesperada entre l’M5E i la Lliga lepenitzada de Salvini, el moviment fundat per l’excòmic Beppe Grillo es va treure de la màniga, per art de màgia, el nom de Conte per al càrrec més important. En el seu primer discurs es va presentar demagògicament com «l’advocat defensor del poble italià». Eren els temps del primer executiu nacionalpopulista al sud dels Alps –un executiu lloat per Steve Bannon i Marine Le Pen– i aquesta retòrica s’ajustava molt bé al Zeitgeist.

Conte I: l’advocat del poble

Els 5 Estrelles, partit al qual Conte no estava afiliat, van explicar que aquest professor desconegut de dret privat havia de ser el «garant» del contracte de govern entre l’M5E i la Lliga. Tanmateix, l’oposició i la majoria dels mitjans el van titllar immediatament de titella de Matteo Salvini i Luigi Di Maio que, de fet, van ocupar unes vicepresidències inèdites, a més dels ministeris més importants. De titella, de fet, també el va qualificar, a l’Eurocambra, el líder dels liberals, Guy Verhofstadt.

El primer Conte que van conèixer els italians es trobava a gust amb fórmules trumpianes com el tancament dels ports.

Conte, en síntesi, estava destinat a fer el paper de l’«útil desconegut», un home mitjanament respectable al qual li tocava llegir els discursos que li escrivien els veritables líders de l’executiu. Però també a ser l’«expressió de la gent», un no-polític l’elecció del qual oferia una aparença de meritocràcia i ascensió social, a més de canalitzar el desig de protagonisme dels exclosos del sistema. Vist en perspectiva, tampoc no és estrany: justament aquell mateix maig del 2018, a Catalunya, es nomenava un «president vicari» i, dos anys abans, Tihomir Orešković, empresari farmacèutic sense experiència política, era elegit primer ministre croat en un govern de populistes i conservadors. Giuseppe Conte semblava, doncs, el ventríloc de l’estranya parella Salvini-Di Maio.

En la primera cimera en què va participar, la reunió del G7 que va tenir lloc al Canadà el juny del 2018, es va alinear amb Trump i va defensar sense parpellejar el programa de govern redactat pels dos partits que formaven l’executiu que presidia. Va carregar des del primer minut contra la immigració clandestina i «els traficants d’éssers humans» i va posar sempre la seva signatura en els diferents decrets amb regust populista que es van aprovar els mesos següents. El primer Conte que van conèixer els italians no va contradir ni va matisar les sortides de to ultradretanes de Salvini. Al contrari: semblava trobar-se a gust amb fórmules trumpianes com el tancament dels ports o l’aprovació dels decrets de Seguretat que criminalitzaven les ONG –titllades de «taxis del mar»– i ampliaven la legítima defensa.

PUBLICITAT

Les tensions amb la Comissió Europea de finals del 2018 sobre els pressupostos italians van començar a mostrar una altra faceta del nou premier transalpí. Conte i el ministre d’Economia, el liberal Giovanni Tria, van aconseguir evitar l’inici d’un procediment de dèficit excessiu contra Itàlia i van rebaixar el temor de Brussel·les que el nou executiu apostés per una sortida d’Itàlia de l’euro. A Conte se’l veia còmode en les reunions internacionals: en el fòrum de Davos es va prendre la llibertat de dir-li confidencialment a la cancellera Angela Merkel que era ell qui manava dins del govern i que es podien fiar d’Itàlia. Sense excessos i amb l’ajuda del seu portaveu, Rocco Casalino, conegut per haver participat en la primera edició de Gran hermano l’any 2000, Conte intentava construir-se un perfil propi, i desvincular-se així de Salvini i Di Maio: buscava convertir-se en l’interlocutor de la UE en una Itàlia que molts ja no entenien.

Conte II: el ‘premier’ més valorat

Després va venir el que tots els diaris van anomenar la crisi política «més delirant» de la història italiana. Reforçat per l’èxit en les eleccions europees, al juliol Salvini va decidir trencar l’aliança de govern amb l’M5E i, mentre prenia un mojito i punxava música a les platges adriàtiques, va demanar «plens poders». El líder de la Lliga donava per fet que es convocarien noves eleccions en les quals tindria un èxit aclaparador que li permetria governar amb majoria absoluta. Li va sortir el tret per la culata: l’M5E i el Partit Democràtic (PD) van aconseguir superar la seva profunda animadversió i van formar un nou executiu.

En aquelles setmanes tothom pensava que Conte passaria a la història, però l’entestament dels grillini, que van determinar la seva continuïtat com un aut-aut (ultimàtum), i la personalitat que l’advocat de Volturara Appula va mostrar en la intervenció en el Senat, on va apallissar un Salvini visiblement enfonsat, li van permetre mantenir-se en el càrrec.

A Davos es va prendre la llibertat de dir-li confidencialment a Merkel que era ell qui manava i que es podien fiar d’Itàlia.

Al principi del setembre del 2019 es formava així el nou govern progressista: canviaven gairebé tots els ministres, però el president continuava sent el mateix. El PD va pagar els plats trencats i es va haver de conformar amb un Conte que, de la nit al dia, es presentava com un polític moderat i europeista. Fins i tot va rebre un tuit de suport de l’histriònic Donald Trump que l’anomenava Giuseppi: els estatunidencs, preocupats per les amistats russes de Salvini i l’ingrés italià a la nova ruta de la seda xinesa, van veure amb bons ulls el canvi de govern. Un govern que, de fet, es va afanyar a reblar immediatament el seu atlantisme.

Els mesos següents, mentre l’Executiu semblava cada vegada més dividit i sense un projecte consensuat de govern, Conte va continuar treballant en la construcció del seu perfil públic. Va repetir més d’una vegada que en el passat havia votat el centreesquerra i que la seva tradició política venia del catolicisme democràtic. Es va posar en relleu la seva etapa d’estudiant a la residència universitària Vila Nazareth, el director de la qual en els anys vuitanta va ser Pietro Parolin, secretari d’Estat actual del Vaticà. Conte semblava tenir canals directes amb l’altra banda del Tíber i amb el president de la República, l’exdemocratacristià Sergio Mattarella. O, si més no, aquesta ha estat la imatge que es va voler mostrar. En una Itàlia òrfena de la Democràcia Cristiana, el partit que ho havia estat tot durant la Primera República, molts van veure en Conte el nou catalitzador d’una força centrista que podia unificar el dispers món catòlic, encara més descol·locat després de la fi del berlusconisme i el gir integrista salvinià.

De mica en mica, Conte es va construir així una certa reputació, fins al punt que el mateix secretari del PD, Nicola Zingaretti, angoixat per la incapacitat del seu partit, el díscol Matteo Renzi i els grillini per treballar conjuntament, el va arribar a considerar el «punt de referència de totes les forces progressistes». En aquesta operació, l’esclat de la crisi del coronavirus, amb Itàlia a l’ull de l’huracà des del primer minut, li va venir, en cert sentit, com l’anell al dit. El seu estil pausat en les hores més dures que va viure el país li va donar popularitat: els italians, buscant algú que els donés un mínim de seguretat, hi van veure una persona capaç i respectable.

Conte va assumir les principals responsabilitats i va personalitzar la gestió política de l’emergència: va centralitzar les decisions amb uns decrets de la presidència del Consell de Ministres i va comunicar als italians les decisions amb vídeos en directe a Facebook ben entrada la nit. No van faltar les crítiques, fins i tot en el seu mateix govern, però el seu consens va levitar: el continuen valorant positivament més del 60 % dels italians. Cap president del govern no havia arribat a aquests nivells en les dècades anteriors.

A més, Conte va poder mostrar dues «victòries» més. D’una banda, en l’àmbit sanitari semblava que les coses es van fer bé, ja que a l’estiu a Itàlia gairebé no es van registrar contagis: la reputació del país, enfonsada al març, es recuperava a escala internacional. De l’altra, els esforços per forçar la mutualització del deute europeu es van concretar en la històrica decisió del mes de juliol amb l’aprovació del programa Next Generation EU, del qual Itàlia aconseguia la part més consistent. La jugada li va sortir rodona a Conte. Chapeau!

L’art de saber durar

No obstant això, en els temps líquids i incerts en què vivim tot és molt inestable. La glòria pot ser flor d’un dia. De fet, hi ha qui considera que Conte ha estat l’home adequat per gestionar l’emergència, però que no és la persona més indicada per a la fase de reconstrucció postpandèmica. La crisi colpejarà amb força, encara que arribin aviat els fons europeus, i el descontentament i el ressentiment aniran creixent.

De moment, l’advocat de Volturara Appula no sembla acoquinar-se, però és conscient que hem entrat en una nova fase. Així, intenta corresponsabilitzar les regions de les noves restriccions sanitàries amb l’objectiu de no sortir escaldat per la presa de decisions impopulars. Cada dia vol mostrar que té autonomia política respecte dels seus antics valedors, l’M5E, té una bona relació amb el PD i es deixa seduir per les veus que li demanen que se situï al capdavant d’un nou partit. En síntesi, deixa passar el temps per veure d’on bufa el vent.

El que Conte ha demostrat en aquests dos anys és que és un camaleó i un bon actor. Així que convé no descartar una nova transformació del personatge. El veurem com a president de la República? No es pot mai dir mai. Del que no hi ha dubte és que Conte ha après l’art de saber durar, una regla bàsica de qualsevol democratacristià doc*. Al capdavall, com es deia fa anys al sud dels Alps, moriremo tutti democristiani.