«Le nouveau Molas est arrivé». Quan tot ens semblava possible és la segona entrega dels seus records, que no memòries, encara que ho semblin. En aquest volum acompanyem el jove estudiant de Dret, de 17 anys, a la Universitat, des del 1957 fins al 1976. Del Front Obrer de Catalunya fins a la Convergència Socialista de Catalunya, camí cap a la fundació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés. El Partit dels Socialistes, fruit de la dissolució de tres partits per fundar-ne un de nou el 1978, quedarà marcat per la gran aportació humana i intel·lectual del Front Obrer de Catalunya, dissolt el 1970, en el si del futur de la família socialista.

La primera entrega, El meu temps a presó (2010), són els records de Molas empresonat. La lectura d’aquest volum s’hauria de realitzar a la meitat del segon volum. En lògica cronològica. Dos llibres personals i íntims que han estat, de ben segur, un exercici de força amb ell mateix.

Llegir Isidre Molas és un descobriment del pensador jurídic, del teòric del pensament socialista democràtic i del científic de la política. La seva tesi sobre la Lliga fixa les bases de construcció de la ciència política a Catalunya i a Espanya. El seu estudi d’estasiologia va ser una pedra angular fundacional per a la que serà coneguda com l’Escola de Barcelona.

El meu llibre favorit és La ciutat llunyana (1981). És un assaig que continua sent un llibre de referència. Per exemple, el capítol sobre la columna vertebral del carlisme, de Tortosa a la Seu d’Urgell, que conforma una de les cultures polítiques del comportament polític i electoral d’aquest país i ens permet, amb la mirada del 1981, interpretar els fets dels cinc anys que van del 2012 fins al 2017 en què el sistema polític i el sistema de partits d’aquest país van implosionar.

Llegir Molas és un descobriment del pensador jurídic, del teòric del pensament socialista democràtic i del científic de la política.

Artur Mas no era conscient que dissolent el Parlament el 2012 iniciava el desastre de la nau Catalunya camí d’Ítaca. A partir d’aquesta data, els dos pilars que havien estructurat el sistema català des del 1977 entraven en crisi. A l’esquerra, el PSC debilitat per les escissions i la desafecció electoral i, a la dreta, la desaparició, impensable, de la coalició governant Convergència i Unió.

Les eleccions del 1999

Com que el llibre acaba el 1976, voldria fer esment del paper que va jugar Molas en la configuració del tripartit i del futur govern de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat.

Isidre Molas va decidir retirar-se de la vida política activa el 1988, després de vuit anys de diputat i vicepresident del Parlament. Vuit anys fundacionals de la institució parlamentària. El seu desig era tornar a la Universitat i continuar la seva vida acadèmica. La direcció del nou Institut de Ciències Polítiques i Socials, el 1988, com a suport de la recentment creada Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, era un retrobament amb la ciència i l’acadèmia.

Els resultats de les eleccions de la Generalitat del 1999 van donar pas a la nit de la frustració per a la campanya Maragall. Guanyar en vots i perdre en escons va ser una gran decepció. Jordi Pujol va pactar amb el PP, vigent el Pacte del Majestic, i no amb ERC. Aquest pacte tindria conseqüències en el futur.

Les eleccions generals del 2000 donaren lloc a una coalició entre el PSC, ERC i ICV per al Senat anomenada Entesa Catalana de Progrés. La gestació del pacte tripartit no va ser fàcil. La clau va ser que la coalició només seria viable si Molas acceptava anar a la llista, condició d’un dels partits que l’havien d’integrar, per formar un nou Grup, ja que els socialistes catalans abandonarien el Grup del PSOE en el Senat.

Dotze anys després de la seva retirada, Molas tornava a la política activa. Durant els tres anys com a president del nou Grup la convivència entre els senadors i les senadores dels tres partits va forjar les relacions de confiança que van permetre superar molts dels obstacles de futur.

PUBLICITAT

Pujol intueix el desastre

La nit electoral del 2003 ens dóna les imatges de les diferents seus dels partits. Frustració a la seu socialista, segona victòria en vots i segons en escons. En canvi, eufòria a l’Hotel Majestic. CiU ha guanyat. Mas es veu president. Tothom ha fet una lectura presidencialista de les eleccions, però Pujol ha intuït el futur desastre. Veu que és possible no obtenir la investidura en lògica parlamentària. No sumen i depenen d’ERC. Qui guanya les eleccions és qui governa. No qui queda primer. Una de les moltes lliçons de l’acadèmic-polític Molas.

Aquella nit Carod-Rovira i Saura van deixar oberta de bat a bat la porta a la coalició governamental. Tres anys al Senat tenien la seva recompensa. El 22 de desembre del 2003 Pasqual Maragall es convertia en el cinquè president de la Generalitat restaurada.

Un altre vessant de Molas és haver preconitzat el federalisme. Explicar la bona nova federalista ha estat una constant. Té mèrit en un país on els federalistes es podien comptar amb els dits de les dues mans.

El socialisme de la llibertat (1992) és l’exposició del seu ideari federal. Molas defineix el federalisme com «un ideari, una forma d’entendre la convivència que abasta des de les relacions d’un grup de persones fins a la reunió de tots els éssers humans; és la base de la convivència de persones diferents, que volen viure juntes, sent diferents».

«Cal difondre la cultura federal per enfrontar-se al pensament homogeni que considera la diferència un problema.»

Per tant, «l’objectiu a assolir passa per trobar un poder polític, més enllà de les fronteres i els estats, que preservi la llibertat de les persones i asseguri la prosperitat dels individus». Segons Molas, «aquest és un objectiu ambiciós, que apunta lluny, però és que la política és, precisament, apuntar lluny».

Per assolir aquest objectiu, però, «és imprescindible difondre la cultura federal per enfrontar-se a aquell pensament homogeni que considera la diferència un problema, i cal construir i avançar en una societat que està orgullosa de les seves diferències.»

Isidre Molas. Quan tot ens semblava possible, Barcelona: Eumo, 2020. 264 pàgs.

El Michel Rocard català

Segons ell, aquesta cultura s’ha de difondre dins i fora de Catalunya a partir d’un objectiu històric, que és fer entendre que «Espanya és un estat compost de nacions que volen viure juntes, amb independència de com entenen uns i altres el concepte de nació». Aquest objectiu històric, però, només s’assolirà si es troben aliats per a aconseguir-lo, ja siguin amics de cap, de cor o de conveniència (conferència FRC, 4-6-2010).

Quan llegeixo els textos d’Isidre Molas, penso en Max Weber. Molas és l’exemple de l’ètica de la responsabilitat. La seva trajectòria intel·lectual i política sembla dibuixada per la influència weberiana, però beu de la cultura francesa dels anys 50 i 60 en el pensament, la literatura i la música. Més Camus que Sartre. Més Rocard, el Rocard del PSU, que Mitterrand. Més de tradició hugonot que romana.

Molas és la referència d’una de les dues cultures del socialisme català. Quines són les dues cultures, ànimes, del socialisme català? Una és jacobina, estatista, centralista, obrerista, laica i republicana. L’altra és girondina, federalista, individualista, autogestionària i cooperativista. Una mira l’Estat, l’altra, la societat. Isidre Molas, el Michel Rocard català. L’ètica de la responsabilitat.