Agustín García Calvo, un dels lliurepensadors més lúcids i irreverents de la segona meitat del segle XX espanyol, va escriure per encàrrec del primer president de la Comunitat de Madrid, el socialista Joaquín Leguina, l’Himne de la Comunitat. L’himne és una profusió de cinisme càustic que, ateses les dificultats que van acompanyar la regió per a constituir-se com a comunitat autònoma, ironitza sobre la naturalesa fins a un cert punt artificial de la seva autonomia política. Recordem que la idea d’una mena de Madrid Districte Federal no va prosperar; i que Castella-La Manxa veia amb una gran suspicàcia la possibilitat d’acollir en el seu club una província com Madrid, a causa de les seves enormes diferències econòmiques i demogràfiques.
Aquest episodi permet aproximar-nos a alguns elements rellevants per a la comprensió del sistema de partits madrileny. El professor Josep María Vallès va encunyar a principis dels 90 la idea de les Espanyes electorals, denominació que subratllava la diversitat de sistemes de partits existents en les comunitats autònomes, i les seves diferències respecte al model nacional.
El sistema de partits de la Comunitat de Madrid, regió on més del 90 % de la població resideix en zones urbanes i on es troba la capital d’Espanya, es diferencia dels d’altres comunitats els patrons de competició política dels quals s’estructuren entorn de dos eixos: l’ideològic i el territorial. Les dinàmiques competitives a la regió madrilenya, en canvi, s’emmarquen exclusivament dins de la confrontació en l’eix ideològic esquerra-dreta, d’aquí ve que la fragmentació hi sigui moderada, si més no fins als canvis que es van produir a partir de 2015.
El perfil dels habitants de les zones contigües a la Castellana té ben poc a veure amb el dels que viuen més enllà de l’M-30.
Les posicions esquerranes han estat representades essencialment per un partit socialdemòcrata com és el PSOE; en menor mesura, per partits comunistes o postcomunistes o d’esquerra radical com són el PCE, IU i Podemos; i, més recentment, també per un socialisme ecologista representat per Más Madrid. Les posicions dretanes han estat fonamentalment representades pel PP de Madrid, un partit conservador en l’àmbit social i marcadament liberal en l’econòmic, i, des de les últimes eleccions de 2019, també per un partit de dreta radical com és Vox.
Encara que de manera discontínua, trobem també la presència de partits que es poden ubicar en un espai centrista i de liberalisme polític moderat: CDS el 1987, UPyD el 2011 o Ciudadanos el 2015 i el 2019. No hi ha exemples, doncs, de partits d’àmbit no estatal, com sí que és habitual en la majoria de parlaments autonòmics, excepció feta de l’extravagant Partido Regional Independiente Madrileño (PRIM), creat per Nicolás Piñeiro, diputat escindit d’Aliança Popular i que va resultar determinant en el fracàs de la moció de censura presentada per Alberto Ruiz-Gallardón a Leguina el 1989.
Una rica diversitat ideològica
Per comprendre la sociologia política madrilenya, convé no abraçar de manera simplista la caricatura neoliberal de l’elit governant, ni tampoc donar per bona una imatge homogènia de la ciutadania madrilenya, espanyolista i pija, que fa les delícies d’una certa opinió pública perifèrica. Que els contorns ideològics de l’electorat madrileny estan més escorats a la dreta que els del conjunt d’Espanya, és tan veritat com que la regió madrilenya i, especialment, la ciutat de Madrid, exhibeixen un perfil social heterogeni i una rica diversitat ideològica.
PUBLICITAT
Qualsevol observador atent percep que la capital comprèn una multitud de ciutats en el seu interior: el perfil mitjà dels habitants de les zones contigües a la Castellana té ben poc a veure amb el dels que viuen als barris que es troben més enllà de l’M-30 o en els populosos municipis que estan més enllà de l’M-40 (Móstoles, Fuenlabrada, Alcalá de Henares, Leganés, Getafe, Alcorcón, etc.). A més, la Comunitat de Madrid és una de les regions europees on hi ha una més gran desigualtat social (una diagonal invisible fractura del sud-oest al nord-est la regió: nivells de renda més elevats i menys atur al nord i viceversa) i això, com és obvi, té implicacions: en el mapa hi apareixen grans taques blaves, un cinturó vermell i fins i tot un de més recent de color verd.
Que Madrid és un dels bastions polítics del Partit Popular, on s’han forjat lideratges emblemàtics com els de Ruiz-Gallardón i Esperanza Aguirre, o prometedors, com el de Cristina Cifuentes en el seu moment o els d’Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez Almeida en l’actualitat, és tan cert com que la Puerta del Sol va ser l’epicentre del Moviment 15-M, que la Complutense va ser el planter ideològic de Podemos o que Manuela Carmena va ser una de les grans figures dels «ajuntaments del canvi».
En una primera etapa del sistema de partits, l’esquerra va accedir al poder en les places més importants de la regió. No en va, va ser don Enrique Tierno Galván el primer alcalde de Madrid després del restabliment de la democràcia, i el PSOE va governar també la Comunitat de la mà de Leguina entre 1983 i 1995. En la primera legislatura, amb majoria absoluta després d’aconseguir més del 50 % dels vots; i en les dues següents, governant en minoria amb l’anuència o el suport parlamentari del CDS i d’IU.
A partir del 1995 el PP va encadenar cinc legislatures consecutives amb majories absolutes.
Però el 1995 es va produir un punt d’inflexió que obria pas a una segona etapa. A partir d’aquell any el PP va encadenar cinc legislatures consecutives amb majories absolutes: les dues primeres amb Ruiz-Gallardón (1995-2003) i les tres següents amb Aguirre (2003-2012) i Ignacio González (2012-2015). L’etapa final dels governs d’Aguirre es va veure esquitxada per importants episodis de corrupció vinculats a les trames Gürtel i Púnica, que s’han saldat amb l’entrada a la presó de desenes de càrrecs públics del PP en tota la Comunitat de Madrid.
Però hi ha un moment clau en aquestes dues dècades d’hegemonia absoluta dels populars madrilenys: l’afer conegut com a «Tamayazo». Després de les eleccions de maig de 2003 es va produir un sonat episodi de transfuguisme, quan dos diputats del PSOE, Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez, van impedir amb la seva abstenció la investidura com a president de la Comunitat de Madrid del socialista Rafael Simancas.
L’ombra de la corrupció
Tot i que els diputats trànsfugues van justificar la seva conducta en el rebuig al pacte del seu partit amb IU, l’ombra de la corrupció va sobrevolar la política madrilenya per una suposada trama que vincularia aquests dos diputats amb empresaris de constructores pròximes al PP. Tanmateix els tribunals no van admetre a tràmit la querella presentada, i no es va poder acreditar mai oficialment ni la veracitat de les acusacions de corrupció ni que el PP estigués efectivament darrere de l’operació. En qualsevol cas, aquella situació anòmala va conduir a la repetició de les eleccions autonòmiques l’octubre de 2003, que van tornar a atorgar una nova majoria absoluta al PP, amb què Aguirre va prendre el relleu de Ruiz-Gallardón al capdavant de la Presidència de la Comunitat.
La tercera i última etapa del sistema de partits regional va arrencar amb les eleccions autonòmiques del 2015. En aquella ocasió, el PP va perdre la majoria absoluta, van sorgir dos partits nous, Podemos i Ciudadanos, i van perdre la seva representació parlamentària UPyD i IU. El PP, liderat ara per Cifuentes, va arribar a un acord de legislatura amb Ciudadanos, que el va mantenir en el govern. La legislatura va tornar a ser convulsa i, de resultes del cas Màster, Cifuentes es va veure obligada a dimitir. Va ser substituïda per Ángel Garrido qui, posteriorment, va passar a les files taronges poques setmanes abans de les eleccions del 2019.
La principal incògnita és si Cs, guiat per Edmundo Bal, aconseguirà taponar l’hemorràgia electoral i de càrrecs cap al PP, sobreviure i evitar la fagocitació.
Després d’aquests comicis, en els quals van irrompre dos nous partits, Más Madrid i Vox, es va segellar el primer govern de coalició en la història de la Comunitat, amb PP i Ciutadans com a socis, i amb suports parlamentaris puntuals de Vox. Amb això sembla que es deixa de banda el sistema de partits tradicional, de pluralisme moderat i assentat entorn d’una dinàmica bipolar entre PP i PSOE, per a avançar cap a un sistema de pluralisme polaritzat, amb una fragmentació creixent (6 grups parlamentaris) i amb la presència de partits situats més cap als extrems de l’escala ideològica. D’altra banda, el balanç de la legislatura no pot ser més pobre: no s’ha aprovat cap pressupost i només han tirat endavant dues lleis, una, recorreguda davant del Tribunal Constitucional per la seva possible inconstitucionalitat per motius formals.
Les eleccions del 4 de maig
El mes de març es van precipitar els esdeveniments, i es va posar en relleu la creixent interconnexió entre arenes polítiques. Després del garbuix jurídic relatiu a la dissolució de l’Assemblea i les mocions de censura presentades pel PSOE i Más Madrid, el TSJM va avalar la dissolució i va certificar la celebració de les eleccions autonòmiques el 4 de maig. Unes eleccions que resoldran dubtes sobre l’evolució dels partits i del sistema de partits a Madrid, i més enllà de Madrid.
En quina mesura el potencial electoral del PP de Díaz Ayuso serà capaç de frenar l’auge de Vox i de quina manera això afectarà el lideratge de Pablo Casado?; podrà el PSOE d’Ángel Gabilondo aconseguir que li somriguin les urnes en una regió sempre complicada per als socialistes?; quin partit obtindrà els millors resultats a l’esquerra del PSOE, Más Madrid amb Mónica García al capdavant, o la coalició d’Unidas Podemos encapçalada per Pablo Iglesias?.
Però la principal incògnita és si Ciudadanos, guiat per Edmundo Bal, aconseguirà taponar l’hemorràgia electoral i de càrrecs públics cap al PP, sobreviure i evitar la fagocitació. Si ho aconsegueix pot tenir la clau de la governabilitat regional, i haurà de decidir si només vol seguir sent la crossa del PP o si aposta novament per ser un partit frontissa capaç de pactar a tots dos costats.
