L’encreuament de dos organismes vius produeix una nova espècie. En el film de Julia Ducournau, Titane, la protagonista, una assassina en sèrie, queda embarassada d’un cotxe. La imatge projecta en la nostra imaginació la cruïlla entre dona i màquina. El terme híbrid és el que reflecteix millor la nostra realitat cultural. Estem en la fase humana on l’híbrid, ment-ordinador, home-robot, home-dona, el biològic-computacional, real-virtual determina el nostre present. Tant els que propugnen que el món camini cap al progrés espiritual, tornant als boscos, com els que ho fien tot al progrés econòmic no han defugit que estem immersos en una època híbrida que arrossega tots dos mons.

Ens trobem en un punt en què l’ètica de les màquines serà tan important com l’ètica humana. Les tesis del posthumanisme advoquen per «una íntima i productiva connexió entre subjectes humans i els artefactes tecnològics i la consegüent impossibilitat teorètica de mantenir-los separats», com analitza Rosi Braidotti en el seu assaig Coneixement posthumà (Arcàdia, 2020). Aquest és el moment en què ens trobem. Mentre discutim cap a on va el món, la realitat es va definint des de l’híbrid per abraçar una metamorfosi global que canviarà la nostra forma d’estar al planeta.

Fa poc, em vaig trobar un grafit en el qual es pot veure un jove que sembla estar somiant o en actitud d’activar la seva imaginació, ja que s’observa com les seves neurones estan despertes. El jove somiador està acompanyat per un braç d’un robot que agafa un retolador amb els seus dits metàl·lics i escriu una frase: «fem un món millor». El grafit mostra una imatge de l’home unit a un robot que demana que fem un món millor. La potència discursiva del grafit no només resideix en el dibuix sinó en l’elecció del lloc: la porta d’una escola.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.