Els optimistes creuen que els contratemps són ocasionals, se circumscriuen a un assumpte concret i responen a les circumstàncies, mentre que els pessimistes pensen que les desgràcies són duradores, enverinen tots els aspectes de la vida i són culpa d’un mateix, dels seus errors o fruit de la malastrugança. Actualment, el Regne Unit està ple de pessimistes, descendents de Lord Salisbury, primer ministre a finals del XIX, que deia que tots els canvis comporten coses pitjors, de manera que, com menys coses passin, millor. Certa raó no li faltava, i tampoc els falta als britànics per veure el present i el futur bastant negres.

El Brexit, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna han donat el cop de gràcia a la Gran Bretanya, que sembla un país disfuncional situat en un futur distòpic, de novel·la o pel·lícula de ciència-ficció, on no es pot pensar a agafar un tren (i això que un bitllet d’anada i tornada Londres-Manchester, en primera, costa fins a 600 euros), la sanitat pública ha deixat de funcionar, set milions i mig de persones es troben en llista d’espera per a operacions, els carters no lliuraran les felicitacions nadalenques fins al febrer, els soldats s’encarreguen de conduir ambulàncies i segellar els passaports a les fronteres, i, a més, les llevadores amenacen de fer vaga. La qüestió és si encara hi ha algú que treballi, perquè fins i tot en el sector privat els restaurants i hotels operen a mig gas per manca de mà d’obra. La felicitat, segons Nietzsche, és per a les vaques i els anglesos. Ara, només per a les vaques.

 

Tot ve de lluny

Però en el fons, els problemes es remunten a abans del virus, de Putin i del Brexit, fins i tot a abans de la crisi financera del 2008, probablement als governs d’Edward Heath i James Callaghan en els anys 70, i tenen els orígens en un model econòmic desfasat de poca productivitat, una desigualtat social cada vegada més gran i un procés de desintegració territorial que ha portat la majoria dels escocesos (un 54 % segons l’última enquesta) a voler la independència (encara que no necessàriament ara mateix), i al fet que la reunificació d’Irlanda en un futur a mitjà termini sigui una possibilitat molt seriosa.

Tot ve de lluny. Margaret Thatcher va resoldre uns problemes (la capacitat dels sindicats per paralitzar el país, la manca d’incentius per prosperar i convertir-se en propietaris…), però en va crear d’altres (la desindustrialització, la pèrdua de solidaritat i sentit comunitari, l’empobriment crònic de comunitats senceres que vivien de la mineria o la indústria tèxtil, la dependència aclaparadora de la City i del sector serveis, l’enriquiment desmesurat d’un mínim sector de la població a costa de la resta…).

 

L’herència dels ‘tories’

La seva fórmula d’impostos baixos, tipus d’interès baixos i sous baixos ha esclatat amb la inflació disparada per les ajudes de la pandèmia, l’augment del preu de l’energia i les ruptures de les cadenes de subministraments. En comptes de la inversió i la productivitat, la dama de ferro va donar prioritat al crèdit, el consum i un preu inflat de l’habitatge que, amb el pas del temps, ha fet gairebé impossible que els joves (i per joves ara s’entén fins, almenys, els quaranta anys) puguin comprar una casa pròpia. Viure en la dels pares fins que els surten cabells blancs ja no és un fenomen exclusiu d’Espanya o Itàlia, sinó molt britànic.

Deia un personatge de Hemingway que hom fa fallida a poc a poc, i després de sobte, i el mateix es pot dir del col·lapse de l’economia i el teixit social i polític d’un Regne Unit que el 2022 ha tingut tres primers ministres, quatre ministres d’Economia i sis pressupostos, i que ha entrat en el 2023 atrapat en un cicle viciós de demandes salarials i vagues en múltiples sectors, reminiscents dels «hiverns del descontentament» del 1978 i el 1979 que van impulsar Thatcher a Downing Street. Però ara són els conservadors els que fa dotze anys consecutius que són al poder, i no poden eludir la seva responsabilitat.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Pot ser que Tony Blair i Gordon Brown tinguin una mica de culpa en l’estat de la nació, però la palma se l’enduen els tories. Cameron per l’austeritat i la nefasta decisió de convocar el referèndum del Brexit; Theresa May per la seva inutilitat; Boris Johnson per la hipocresia, el populisme nacionalista i la cara dura; Liz Truss per estar com una cabra i impulsar un projecte llibertari de reducció d’impostos en plena crisi inflacionista que va portar els mercats a intervenir. Rishi Sunak té dos anys justos per desfer tots aquests greuges, una missió que es presenta, si no impossible, dificilíssima.

Els britànics, tant en l’esport com en la política, són triomfalistes quan guanyen (ho van ser amb el Brexit, que van considerar una victòria) i fatalistes fins a l’exageració quan perden. Es delecten quan les coses van malament, un tret del seu caràcter. Els contratemps dominen totes les facetes de la seva existència. I ara, és cert, tenen raons per ser pessimistes. Podrien veure el got ple (el Regne Unit és la sisena economia del món, un país estable, pròsper, pacífic, segur, creatiu, amb una tecnologia avançada, tolerant, sota l’imperi de la llei…), però el que en destaquen és que aviat Polònia tindrà un producte interior brut més elevat, que el seu creixement és el més baix del G20, que la sortida de la Unió Europea els costarà quatre punts i 160.000 milions d’euros del PIB, i 60.000 milions d’euros en impostos. Una república bananera sense el sol, l’Alemanya de Weimar sense la diversió i els cabarets de la Friedrichstrasse, el Titanic amb l’iceberg molt a la vora, però sense ni tan sols el piano, la música i el mestre de cerimònies.

 

Una crisi d’identitat

Com es traduirà electoralment tot aquest desencís, pessimisme, preocupació pel rumb del país, quan els britànics acudeixin a les urnes el desembre del 2024 o el gener del 2025 i els conservadors faci ja catorze anys consecutius que són al poder? La lògica suggereix que seria el moment d’un canvi de cicle, i els sondejos així ho indiquen, apuntant fins i tot a una majoria absoluta del Labour. Però el suport al principal partit de l’oposició és molt superficial, i es basa gairebé exclusivament en el rebuig dels tories, i fins i tot es dona la paradoxa que el primer ministre actual, Rishi Sunak, és personalment més popular que el líder de l’oposició, Keir Starmer, un personatge gris l’estratègia del qual consisteix a tenir polítiques com més vagues millor per no ofendre ningú, evitar pronunciaments i esperar que els errors dels altres li serveixin amb safata les claus de Downing Street.

Thatcher va resoldre uns problemes, però en va crear d’altres: la desindustrialització, la pèrdua de sentit comunitari, l’empobriment crònic de comunitats senceres que vivien de la mineria o la indústria tèxtil…

La veritat és que els dos grans partits travessen una crisi d’identitat, però un dels dos haurà de guanyar en virtut d’un sistema majoritari que dificulta enormement la presència parlamentària de qualsevol altra força, com saben des de fa temps els liberals demòcrates (l’avantatge és que també impedeix l’avanç de grups d’ultradreta com el Reform Party de Nigel Farage, encara que obtinguin fins i tot més del deu per cent dels vots).

La coalició forjada per Boris Johnson el 2019 –conservadors tradicionals i votants de classe obrera euroescèptics i antiestablishment, classes mitjanes amb aspiracions, famílies benestants dels suburbis i treballadors de coll blau– és gairebé impossible de mantenir, perquè els seus interessos entren en conflicte. Uns volen menys impostos, els altres més, per invertir en infraestructures i subsidis i reduir les diferències entre el nord pobre i el sud ric d’Anglaterra.

Uns volen un Estat petit, els altres un Estat gran. A uns els esfereeix el deute públic, uns altres l’accepten. Uns rebutgen la construcció d’habitatges i molins d’energia eòlica al camp perquè espatllen el paisatge, uns altres ho exigeixen. Uns donen suport a la reforma de la sanitat pública, que s’ha tornat gairebé inservible, privatitzant-la parcialment si cal, uns altres tracten la seva universalitat i gratuïtat com un dogma de fe. Uns creuen que el partit de l’Imperi, de l’Església Anglicana, la monarquia i les institucions ha perdut el rumb; uns altres, que s’ha de modernitzar i ampliar la base, perquè amb el vot dels pensionistes i els aristòcrates no surten els comptes.

Uns advoquen per un capitalisme que accepta certes regulacions a canvi de l’estabilitat, uns altres aposten per la versió que considera il·legítim tot el que va en contra del benefici i comparteixen amb Friedrich Hayek l’opinió que és millor una dictadura liberal que una democràcia. Uns comparteixen el conservadorisme comunitari de Thatcher, uns altres recelen de l’individualisme excessiu i volen, sobretot després de la pandèmia, un govern protector amb tocs de planificació central que millori la cohesió social i la qualitat de vida. Uns donen llum verda a la tirania del lliure mercat, uns altres a una certa dosi de col·lectivisme socialdemòcrata i radicalisme verd per combatre el canvi climàtic.

Un Partit Conservador llastrat per un pessimisme supersticiós i acostumat a navegar per les aigües de l’economia i la classe, criat en les teories de Nozick i Popper, de Friedman i Oakeshott, de Burke i de Locke, es troba de sobte en un mar on les ones són la cultura, la identitat i els valors, cosa que ajuda a entendre el seu trauma existencial i els fracassos de Johnson i Truss. Xoquen les seves dues ànimes: una, la d’un gentleman de club privat de Mayfair, l’altra, la d’un comerciant de classe mitjana; la inspirada en Reagan i la inspirada en Thatcher.

 

La divisió laborista

El seu consol, en tot cas, és que el Labour també és víctima de les divisions entre l’esquerra tradicional vinculada als sindicats, que dona suport a les vagues i la nacionalització de sectors estratègics com l’energia i els ferrocarrils, i els hereus de Blair i Brown, convençuts que el partit només pot guanyar eleccions des del centre, assumint el conservadorisme social de moda, combatent la immigració i donant per bo el Brexit, respectant els interessos dels fons d’inversió, els terratinents, els accionistes, els bancs, els propietaris, els mercats financers i els gestors immobiliaris, diluint les proteccions dels treballadors enfront del gran capital.

Els britànics són triomfalistes quan guanyen (ho van ser amb el Brexit, que van considerar una victòria) i fatalistes fins a l’exageració quan perden.

El seu lema és ser relativament radical sense semblar perillós. Una força nascuda per representar els obrers es troba que ja no n’hi ha, que s’han convertit en estudiants, intel·lectuals i professors d’universitat, en falsos autònoms que condueixen Uber i lliuren menjar a domicili amb Deliveroo i paquets a través d’Amazon.

El votant que decidirà les pròximes eleccions és una senyora que es diu, per exemple, Catherine, està espantada per l’augment de la cistella de la compra, es considera progressista, però vol més policies als carrers, menys immigrants i sentències més dures per als delinqüents. Considera sagrada i intocable la sanitat pública i vol que s’hi inverteixi més, i també en educació i tecnologia, i que es facin obres d’infraestructura, però sense apujar els impostos, tret que sigui als rics i a les multinacionals.

Reconeix que el Brexit no ha funcionat, però està esgotada de parlar del tema i no vol que es toqui. Demana acció contra el canvi climàtic i és partidària dels cotxes elèctrics i d’eliminar la petjada de carboni el 2050, però si no li costa gaires diners i sense que «elements radicals» ocupin les carreteres i alterin la seva vida quotidiana. Rebutja el victimisme i la cultura woke, i se’n riu dels polítics que no s’atreveixen a definir què és una dona. Es considera patriota i ecologista, fa costat a l’exèrcit i creu que cal ajudar Ucraïna.

La Catherine és en aquest moment pessimista, com Lord Salisbury i la immensa majoria dels britànics que en l’hivern del descontentament del 2023 parlen de les velles glòries imperials del Regne Unit com els emigrants russos parlaven del tsar Nicolau a París just després de la Revolució del 17.