Amb un nou govern tot just estrenat i amb permís de la pandèmia a l’espera de la seva evolució després del nou ensurt estiuenc s’inicia, amb el nou curs polític, la segona part de la legislatura. A l’agenda política hi destaquen dos temes principals que en determinaran el desenllaç: la qüestió catalana i la recuperació econòmica.

La qüestió catalana es presenta amb el front polític mínimament encarrilat, però amb un front judicial enrevessat que pot arribar a condicionar el diàleg entre els governs d’Espanya i de la Generalitat. Els preliminars del diàleg no donen pistes suficients per valorar les possibilitats de progressos en la negociació, ni per albirar els termes dels hipotètics acords, només certifiquen una voluntat compartida per transitar un camí difícil i la convicció que cal guanyar temps per donar-se l’oportunitat de l’acord.

No és fàcil dilucidar quina és l’agenda de l’independentisme, més enllà de les proclames sobre l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació, tenint en compte la profunda divergència estratègica entre els partits que formen part del govern de coalició presidit per Pere Aragonès. Una divergència que afecta no tan sols el mètode de la negociació, sinó també els objectius reals a assolir.

Tampoc, a hores d’ara, és diàfana l’agenda del Govern d’Espanya, més enllà del recordatori obligat dels límits acotats per la legalitat constitucional. La coneguda i reiterada aposta per una solució federal impulsada per Miquel Iceta ha de fer el seu camí i concretar-se en propostes viables i que suscitin amplis acords. El 40è Congrés Federal del PSOE que se celebrarà a mitjan octubre es presenta com una oportunitat d’or per a solemnitzar aquestes propostes, especialment a la vista de l’abast polític de la remodelació governamental.

Però des d’una perspectiva més realista no es pot esperar que el resultat principal del diàleg i la negociació sigui un acord sobre les grans qüestions relatives a l’autogovern de Catalunya i la seva articulació en el marc espanyol. És molt més probable que un acord d’aquesta envergadura, si ha d’arribar, ho faci precedit d’una sèrie d’acords parcials, concrets, pràctics sobre les polítiques públiques, amb un impacte real i efectiu en la vida de la ciutadania. Només des de la confiança generada i la constatació dels progressos pas a pas es podrà pensar en les reformes institucionals de gran abast.

Tanmateix, la solidesa dels possibles acords dependrà del diàleg intern a Catalunya que trenqui la polarització cristal·litzada en els anys del procés, com reclama amb insistència el líder de l’oposició Salvador Illa. Potser és l’hora de fixar-se més en el model tarradellista de relació política amb les institucions de l’Estat, basat en la unitat de les forces catalanes, que en el model pujolista que ara sembla voler imitar Esquerra Republicana.

D’altra banda, la solidesa i profunditat dels acords futurs dependrà de l’actitud que adopti el Partit Popular que no té cap incentiu per deixar d’agitar la qüestió catalana en competència directa amb Vox, en tant que recull rèdits electorals substanciosos a la resta d’Espanya. Però els populars farien bé de no oblidar que quan ha pogut governar amb comoditat és quan ha obtingut bons resultats electorals a Catalunya, on tot apunta que hi seguirà sent irrellevant.

Però on de debò se jugarà la sort de la legislatura és en les polítiques orientades a la recuperació econòmica, i així sembla haver-ho entès Pedro Sánchez, tal com es dedueix de la remodelació governamental que ha dut Nadia Calviño a la vicepresidència primera, començant per la gestió de la fase final de la pandèmia i seguint per la gestió dels fons europeus i per les reformes econòmiques i socials vinculades. És precisament en aquest àmbit on s’obren més possibilitats de col·laboració i acord entre els governs d’Espanya i de la Generalitat, on pot ser especialment rellevant la col·laboració en la gestió dels fons europeus.

Assumint d’antuvi que tindran efectes positius per a l’economia espanyola, aquest no ha de ser només un mèrit que s’atribueixi el govern central de cara a exhibir-lo en solitari en la perspectiva de les properes eleccions generals. La gestió dels fons ha de poder comptar amb la participació i amb la col·laboració de totes les administracions implicades, des de les comunitats autònomes fins als governs locals. Perquè el que no és coherent és que, si la gestió de la pandèmia va tenir una naturalesa federal i el govern va traslladar bona part de la responsabilitat a les autonomies per prendre decisions doloroses, ara aquestes mateixes administracions es vegin relegades o, en el millor dels casos, obligades a exercir un discret segon pla.

PUBLICITAT
Correos Market

Si el Govern d’Espanya està convençut de la necessitat d’un gir federal, aquesta pot ser una bona oportunitat per assajar la lògica cooperativa basada en la confiança i en la lleialtat que permeti avançar en la cogovernança. Potser així, fins i tot aquells sectors que són hostils a plantejaments federalistes, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, els puguin veure com un bon mecanisme per repartir i gestionar el poder en sistemes multinivell i plurinacionals com l’espanyol.

No serà gens fàcil en el que queda de legislatura restablir la confiança i acabar amb l’extrema polarització en què es troba immersa la política espanyola. Això exigeix responsabilitat, lucidesa i generositat per part de tothom, esperant que els interessos partidistes i personals no s’acabin imposant i es perdi una altra oportunitat per assajar el nou consens que requereix el redreçament econòmic, social i institucional de Catalunya i Espanya.