Quan ara fa cinc anys es va publicar el primer número de política&prosa, Catalunya patia les conseqüències del daltabaix provocat per l’aventura del procés secessionista. Teníem una societat desconcertada i desorientada per uns esdeveniments polítics que es van saldar amb el fracàs sonat d’uns líders que havien perdut el nord.

La nostra publicació va néixer amb el propòsit d’explicar-nos què havia passat i per quines raons, però sobretot per explorar quins nous camins podien portar-nos a refer una civilitat compartida i a recuperar l’autoestima col·lectiva. Hem apostat pel respecte, la moderació i el diàleg com a valors imprescindible per recuperar la dignitat de la política, tot afirmant unes conviccions catalanistes, federalistes i europeistes. I ens vam proposar fer-ho amb una mirada àmplia no focalitzada estrictament en l’observació del que passava a Catalunya.

Hem apostat pel respecte, la moderació i el diàleg com a valors per a recuperar la dignitat de la política, tot afirmant unes conviccions catalanistes, federalistes i europeistes amb una mirada àmplia no focalitzada estrictament en Catalunya.

Hem tractat de ser coherents amb aquest propòsit inicial, amb la nostra línia editorial i amb les propostes que han configurat el corpus del miler i escaig d’articles i entrevistes que hem anat publicant. Així, hem analitzat les conseqüències del procés: el seu impacte polític i social al conjunt d’Espanya que ha provocat una reacció determinant en el sorgiment i consolidació de la nova extrema dreta que representa Vox; el seu cost en l’economia catalana, tant amb la reculada relativa del PIB com amb la pèrdua de centres de decisió empresarial; el seu efecte divisiu socialment i culturalment, i una preocupació especial per les repercussions en l’estat de la llengua catalana.

Però, per sobre de tot, hem denunciat el buit polític institucional que ha deixat el procés. La deslegitimació sistemàtica de les institucions d’autogovern des de les mateixes files de l’independentisme ha comportat que Catalunya hagi deixat de ser governada durant una dècada. La nostra obsessió ha estat i continua sent la recuperació de la plena eficàcia de les nostres institucions per poder tornar a governar-nos.

Hem expressat una preocupació creixent per l’enrariment del clima polític que s’ha produït no només a Catalunya i Espanya: el virus il·liberal està infectant els sistemes polítics democràtics i dificulta la possibilitat d’acords estratègics transversals.

Al mateix temps hem expressat una preocupació creixent per l’enrariment progressiu del clima polític que s’ha anat produint no només a Catalunya i Espanya, sinó també en el conjunt de les democràcies occidentals. El virus il·liberal està infectant els sistemes polítics democràtics, cada cop més crispats i polaritzats, amb una devaluació de la institucionalitat que dificulta la possibilitat d’acords transversals per abordar els grans problemes estratègics. Un virus que està afectant les institucions europees i que amenaça després de les eleccions al Parlament Europeu de juny de 2024 amb provocar una influència determinant del nacionalpopulisme.

Davant una política carregada de simbolisme de la dècada processista, es necessari un canvi: una política en benefici de continguts cívics i de pluralitat. A la imatge, inauguració l’any 2012 de la façana del Parlament. Foto Andreu Dalmau / EFE

Avui, passats cinc anys, ens preguntem si el nostre plantejament inicial segueix tenint sentit, atès que, sortosament, les circumstàncies han anat canviant. La societat catalana ha passat pàgina del procés, potser per la fatiga provocada per la saturació d’una política autoreferencial atrapada en un bucle sense sortida. Però també perquè en aquest temps transcorregut ha hagut de fer un salt d’escala i canviar d’escenari, en haver d’absorbir l’impacte d’esdeveniments d’una gran magnitud com la pandèmia de la covid o el retorn de la guerra a terres europees i les seves conseqüències econòmiques.

Ara bé, la pàgina del procés no s’ha acabat de passar del tot en l’àmbit de la política, ni en els mitjans de comunicació públics de la Generalitat, malgrat els senyals inequívocs que ha proporcionat la ciutadania en les successives eleccions al Parlament de Catalunya, als municipis i, finalment, a les Corts Generals. S’ha constatat la pèrdua progressiva de suport electoral als partits independentistes. Els estudis demoscòpics registren una davallada significativa de les opinions favorables a la independència. La participació en les mobilitzacions pròpies de la litúrgia independentista s’han desinflat a la vista de tothom.

És ben cert que Esquerra Republicana ha fet un esforç per aterrar a la realitat, assumint la inviabilitat de la unilateralitat i la responsabilitat de governar la Generalitat, malgrat els entrebancs continuats de Junts per Catalunya. El Govern ha comptat, d’altra banda, amb el suport crític però responsable del PSC. Es pot afirmar que si hi ha una constant en la política catalana que serveix per explicar-ne el funcionament, no és altra que la rivalitat immisericordiosa entre els republicans i els convergents en les seves successives reencarnacions. De tal manera que aquesta pugna impedeix passar definitivament la pàgina del procés.

El resultat de les eleccions generals ha propiciat la paradoxa de donar un pes decisori a les forces de l’independentisme, molt superior al suport rebut a les urnes, i pretenen utilitzar el protagonisme sobtadament obtingut per revifar la ficció del ‘procés’.

Tot indicava que la progressiva, però continuada, pèrdua de pes social, electoral i, eventualment, institucional de l’independentisme portaria de facto a superar el passat i a entrar en una nova etapa de la política catalana. Però el resultat inesperat i complicat d’aquestes darreres eleccions generals ha propiciat la paradoxa de donar un pes decisori a les forces de l’independentisme català, molt superior al suport rebut a les urnes. De manera que aquestes forces, encapçalades per Junts per Catalunya i, més concretament, per Carles Puigdemont, pretenen utilitzar el protagonisme sobtadament obtingut en la política espanyola per intentar revifar la ficció del procés.

De cop i volta, es posa en qüestió la rectificació implícita que s’havia anat produint lentament en els últims temps. A la vegada que es pretén obviar l’explicació i l’assumpció de responsabilitats que els líders processistes deuen a bona part dels seus seguidors que s’han sentit enredats. I, per sobre de tot, a una bona part dels ciutadans de Catalunya que van ser menystinguts durant els fets de 2017 per les decisions imposades al marge del marc de convivència comú.

S’intenta ara recuperar el protagonisme polític d’uns líders fracassats, caducats i inhabilitats moralment per seguir en primera línia de la política. Uns actors polítics del tot acabats com va afirmar Josep Maria Fradera en una entrevista a política&prosa. O és que cal recordar com han acabat la majoria dels responsables polítics a Espanya i Catalunya d’aquells temps? El president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy, va pagar la seva responsabilitat política amb una moció de censura. Un president de la Generalitat, Artur Mas, va ser enviat a la «paperera de la història» per la pressió del sector més radical de l’independentisme. El president Carles Puigdemont va fugir del país per eludir les seves responsabilitats. El seu successor, Joaquim Torra, ha estat justament oblidat per la seva irrellevància i inconsistència com a governant. El líder d’Esquerra, Oriol Junqueras, va ser jutjat, condemnat, inhabilitat… i indultat. Com també, sense ser-ne responsables, els líders de l’esquerra Miquel Iceta, Lluís Rabell i Joan Coscubiela abandonaren les seves posicions preeminents en la política catalana.

Doncs, avui, aquells líders de l’independentisme, i particularment Carles Puigdemont, pretenen recuperar el seu paper, alimentant la ficció de voler ser decisius en la política espanyola, però obviant la necessitat de superar, primer de tot, la divisió que van crear i menystenint la prioritat de recosir la societat catalana.

És innegable que la lògica que es desprèn de l’evolució dels darrers anys de la política espanyola, accentuada a les últimes eleccions, comporta una divisió en dos blocs polítics antagònics entorn del PSOE i del PP. La fragmentació del mapa electoral, a més, obliga els dos grans partits espanyols a aliances incòmodes, per dir-ho suau. Així, el PP té el dilema de què fer amb Vox, un dilema similar al que enfronten els partits conservadors de les democràcies occidentals. Per la seva banda, el PSOE ha d’afrontar el problema de què fer amb els independentistes, especialment amb Junts.

Unes dificultats que han impedit la investidura del líder del Partit Popular i que compliquen la possible investidura de Pedro Sánchez i, més enllà, l’estabilitat d’una legislatura futura. L’evidència més patent d’aquests inconvenients és la percepció que els termes del debat i de les condicions de la investidura del líder socialista els ha establert Junts, de manera que davant de l’opinió pública ha quedat fixada la imatge d’una investidura a canvi d’una amnistia. És comprensible que Sánchez hagi preferit no explicar les seves raons abans de tenir un acord lligat, però en paga el cost d’haver propiciat un marc favorable a la resurrecció de la ficció del procés i, de retruc, de la seva nèmesi espanyolista. Perquè en el cas que Pedro Sánchez assoleixi ser investit, difícilment podrà sostreure’s de la imatge artificiosa, forjada des de la dreta política i mediàtica, d’un polític sense escrúpols capaç de pactar el que sigui per mantenir-se en el poder. Fins i tot si, com és d’esperar, presenta i argumenta amb la màxima claredat els termes dels acords a què ha arribat amb els diferents grups de l’heterogènia majoria parlamentària de la investidura i, molt especialment, amb els independentistes catalans.

Hem de desfer l’equívoc creat pel relat de Puigdemont: no es pot equiparar la negociació tàctica d’una investidura amb JxCat, que representa l’11 % dels votants catalans del 23-J, amb un acord estratègic per renovar el pacte constitucional de 1978.

És imprescindible desfer l’equívoc creat pel relat de Puigdemont quan equipara el pacte d’investidura amb un «acord històric» com ningú no ha estat capaç de fer de 1714 ençà. Aquesta afirmació, més enllà del seu anacronisme, oblida el renaixement material de Catalunya, emprès per Enric Prat de la Riba des de la Mancomunitat; l’obra de govern dels anys de la Generalitat republicana i, sobretot, el retorn del president Tarradellas, l’únic acte de ruptura democràtica de la Transició. No es pot equiparar la negociació tàctica d’una investidura amb JxCat, que representa l’11 % dels votants catalans del 23-J, amb un acord estratègic per renovar el pacte constitucional de 1978. La necessitat d’actualitzar l’encaix de Catalunya a Espanya, reconeguda pel mateix Núñez Feijóo, no es pot confondre de cap manera amb la negociació d’una investidura.

Retornar al marc processista ens portaria de nou a un cul-de-sac, a un retrocés en el camí per assolir els objectius fonamentals de recuperació de la convivència, d’una banda, i de la institucionalitat, de l’altra. No és que tingui cap credibilitat la bravata de l’«ho tornarem a fer», declamada, tanmateix, sense gaire convicció, sinó que persistir en la retòrica processista contamina el llenguatge i impedeix canviar de marc mental. Suposa un entrebanc al diàleg enraonat que hauria d’obrir-se entre totes les forces polítiques catalanes per passar pàgina i obrir una nova etapa.

Tarradellas insistia en la unitat de les forces polítiques entorn de les institucions d’autogovern per assolir uns objectius realistes: sense unitat política, Catalunya esdevé una joguina en la política espanyola, passa a ser instrumental i no fonamental.

En aquest sentit, és oportú interpretar el sentit profund de la unitat que propugnava el president Josep Tarradellas. No es tracta de fer-ne una referència ritual i banal, sinó de copsar les raons que el mogueren a sostenir aquesta convicció. Unes raons arrelades en una reflexió llargament treballada sobre la història de Catalunya i, especialment, sobre els seus fracassos, originats per una consciència errònia sobre les pròpies forces i per un desconeixement de la solidesa de l’Estat espanyol. És a dir, una reiterada incapacitat per valorar la correlació de forces. Per això, Tarradellas insistia una vegada i una altra en la imprescindible unitat de les forces polítiques catalanes entorn de les institucions d’autogovern per assolir uns objectius realistes. Perquè, sense unitat política, Catalunya esdevé una joguina en la política espanyola, passa a ser instrumental i no fonamental.

El retorn del president Tarradellas el 23 d’octubre de 1977 – a la imatge saludant a la multitud reunida a l’Aeroport del Prat – és l’únic acte de ruptura democràtica de la Transició. Foto EFE

D’aquí, la importància d’afrontar la nova etapa amb dos criteris bàsics: el diàleg entre les forces polítiques catalanes per superar la fractura originada pel procés i el ple restabliment de la institucionalitat per a assolir la màxima eficàcia del nostre autogovern.

Aquesta tasca s’ha d’abordar des d’un nou paradigma, situat als antípodes de la deriva identitària del sobiranisme de la dècada processista: de Catalunya estant, hem de restar càrrega simbòlica al debat en benefici de continguts cívics i de pluralitat.

Aquesta tasca s’ha d’abordar des d’un nou paradigma, situat als antípodes de la deriva identitària del sobiranisme de l’última dècada processista. Cal fer un canvi d’actitud i de mentalitat. L’error del catalanisme, de matriu cívica, ha estat sumar càrrega simbòlica al debat territorial i rearmar al nacionalisme espanyol. Hem de preguntar-nos què volem ser i, sobretot, què volem fer junts. Unes preguntes que són aplicables a Catalunya, al conjunt d’Espanya i a la Unió Europea. El marc europeu de sobiranies i de ciutadanies compartides és el nou terreny de joc. Per tant, de Catalunya estant, hem de restar ara aquella càrrega simbòlica en benefici de continguts cívics i de pluralitat (nacional, lingüística i cultural). Això passa per recuperar la divisa de Tarradellas: «Ciutadans de Catalunya!»

La complexitat catalana, que havia estat vista com un fre en el passat, és un valor afegit per administrar les noves realitats del segle XXI: som més forts perquè som més complexos. La tasca de les forces polítiques d’arrel catalanista, progressista i federalista implica situar el concepte de ciutadanies compartides —ciutadans de Catalunya, d’Espanya i d’Europa— com a pilar d’aquest canvi de xip: la voluntat de viure junts i de fer-ho de manera civilitzada. Dit d’una altra forma: Espanya anirà bé quan s’hi sentin a gust fins i tot aquells que no se senten espanyols (el mateix raonament val per a Catalunya) i quan ningú, allà o aquí, no ens obligui a haver d’escollir, però que tothom actuï com a ciutadà, és a dir, subjecte al mateix codi de drets i de deures. En el seu moment, quan s’abordi la reforma constitucional (i estatutària) caldrà apostar per afegir aquesta càrrega cívica al debat en sintonia amb una segona laïcitat pel que fa al concepte polisèmic de nació. Vet aquí, al capdavall, el reset i el canvi de mentalitat que hem de tenir la gosadia de plantejar.

Aquest canvi de paradigma no és gens fàcil que es produeixi en l’actual marc polític espanyol, caracteritzat per les limitacions i contraindicacions de la petrificació del bibloquisme polític que, a més, comporta el risc d’enverinar la vida social. La impermeabilitat i la incomunicació entre els dos blocs fa inviable abordar els grans problemes de fons de la societat espanyola amb les reformes estructurals necessàries. Al mateix temps que agreuja el bloqueig de les institucions, contribuint així al deteriorament del conjunt del sistema democràtic, del qual n’és un exemple ben present el sabotatge contumaç del Partit Popular a la renovació del Consell General del Poder Judicial.

Davant de les pulsions recentralitzadores i secessionistes, s’ha de corregir la miopia de l’esquerra espanyola que històricament ha acceptat el marc que la representació catalana a les institucions estatals li corresponia en exclusiva a la minoria nacionalista. 

Però això no ha d’impedir l’esforç per fer una política propositiva, que transcendeixi la picabaralla permanent i els càlculs tacticistes. Concretament, és exigible al Partit Socialista, i per extensió al Govern d’Espanya, plantejar una proposta per afrontar la qüestió territorial. La política orientada a la «desinflamació» de la crisi catalana ha estat innegablement positiva, però ha tocat sostre. Davant de les pulsions antagòniques dels recentralitzadors i dels secessionistes, s’ha d’aixecar un projecte inclusiu que les esquerres espanyoles tenen l’oportunitat i la responsabilitat de proposar, i en el qual al PSC li pertoca tenir un paper rellevant, sobretot per limitar les temptacions d’una aproximació contraproduent a les tesis nacionalistes.

Cal corregir la miopia de l’esquerra espanyola que històricament ha acceptat el marc que la representació del país a les institucions estatals li corresponia en exclusiva a la minoria nacionalista. Com no pot caure en l’oblit a l’hora de repensar aquest projecte col·lectiu de llarg abast, la proposta federal per a Espanya que des de Catalunya va impulsar el president Pasqual Maragall, amb els seus encerts i els seus errors.

Després de la investidura impossible de Núñez Feijóo, és el torn de la de Pedro Sánchez, complicada per la fragmentació del mapa electoral i la polarització en dos blocs polítics antagònics. Foto Juanjo Martín/ EFE

Concretament, no pot ser que el PSOE es quedi sense resposta quan se l’interpel·la dient que no té un projecte territorial per a Espanya, quan disposa d’un esbós prometedor en la Declaració de Granada de 2013, guardada des d’aleshores en un calaix. Com no pot ser tampoc que el PSOE només hagi decidit adoptar noves mesures favorables al reconeixement de la pluralitat lingüística d’Espanya quan s’hi ha vist obligat per les pressions independentistes en el marc d’una negociació política d’urgència.

Catalunya i Espanya necessiten un projecte col·lectiu compartit. Sense projecte, la política es fa en el buit. Per això, no és fàcil des d’una tradició política de la modernitat entendre la lògica de les decisions polítiques en aquesta època «postmoderna».

Entenem com a política «moderna» aquella que està fonamentada en uns principis i unes idees (una certa visió del món) que es concreten en un projecte que proposa objectius i una orientació estratègica que guia l’acció i les decisions pràctiques que configuren tota obra de govern. En certa manera es podria dir que és una política guiada per un propòsit teleològic de transformació de la realitat i una voluntat de superar les circumstàncies i els entrebancs del camí. Tracta de superar les circumstàncies amb pragmatisme, però sense perdre de vista el projecte que li dona sentit. En definitiva, és una política que intenta mantenir la coherència entre la teoria i la pràctica, amb el risc, tanmateix, de caure en un doctrinarisme eixorc.

És des d’aquesta perspectiva que en l’actual moment s’expressen opinions que demanen als polítics que exposin amb claredat i transparència quin és el seu projecte, més enllà de l’òbvia voluntat de romandre o de conquerir el poder. Es fan sentir veus que interpel·len Pedro Sánchez sobre quin és el seu projecte per a Espanya, o que s’inquieten davant del silenci de Salvador Illa sobre quina és la proposta del PSC per a Catalunya.

Des d’una interpretació «postmoderna» es vindria a dir que la manifestació explícita dels projectes polítics no és necessària per fer política. Fins i tot, que no deixa de ser un inconvenient que dificulta l’adaptació tàctica a unes circumstàncies i uns esdeveniments que no poden ser controlats. No es tracta de superar les circumstàncies, sinó d’adaptar-s’hi permanentment. Deu ser allò que deia el premier britànic Harold MacMillan: «Events, dear boy, events.»

A Catalunya, l’expressió ciutadana majoritària de girar full del ‘procés’ no es pot conformar amb el simple rebuig al fracàs del passat: necessitem que totes les energies convergeixin a afrontar les qüestions de fons, decisives per al nostre futur col·lectiu.

A Catalunya, l’expressió ciutadana majoritària de girar full del procés no es pot conformar amb el simple rebuig al fracàs del passat: es necessita un projecte positiu, amb voluntat inclusiva i amb ambició realista. No ens podem distreure més, necessitem que totes les energies polítiques i socials convergeixin a afrontar les qüestions de fons de mitjà i llarg recorregut, decisives per al nostre futur col·lectiu.

La majoria d’aquestes qüestions depassa el nostre marc immediat i només es poden governar amb garanties d’èxit des d’una lògica cooperativa que assumeixi la realitat del nostre món interdependent. És la lògica del federalisme. Que, Catalunya endins, vol dir la col·laboració virtuosa entre les institucions municipals i metropolitanes i la Generalitat. Que, Catalunya enfora, vol dir la cooperació en el marc espanyol i, més enllà, europeu.

En l’anàlisi d’aquest marc és inevitable fer referència a la passivitat de la dita societat civil i a la posició acrítica de la majoria dels mitjans de comunicació que no ha contribuït gaire a la configuració d’un debat públic potent i equilibrat.

En un editorial de 2020 dèiem que «Catalunya necessita la plena federalització de l’Estat, amb regles clares de delimitació de competències i recursos, i un arbitratge dels casos conflictius per part d’un Tribunal Constitucional que ha d’estar de nou perfectament legitimat a Catalunya i a la resta d’Espanya. I amb instruments de corresponsabilització en la governació de l’Estat, com un Senat federal i un sistema de conferències ministerials de les autonomies federades en els diferents àmbits, i d’autoritats i agències independents, vinculades al Senat, per tal de gestionar competències específiques que afecten tot el sistema federal. L’exigència d’aquest canvi institucional va lligada a una condició inexcusable: la lleialtat recíproca que ha d’alimentar la confiança democràtica sense la qual res no serà possible.»

Però hi afegíem una condició prèvia: «L’exemplaritat del Govern i de l’administració de Catalunya ha de ser la millor carta de presentació per exigir un sistema d’autogovern estable, que no estigui sotmès als avatars dels pactes circumstancials a Madrid ni a les subhastes entre nacionalismes.»

Fa massa temps que estem sense govern efectiu i hem arribat a un punt en què cal recordar obvietats: governar té a veure amb l’assignació de recursos segons unes estratègies i uns programes; governar no és agitar, fer propaganda, exhibir banderes i pancartes.

Sense fer efectiva aquesta condició prèvia no hi ha res possible. Per això és absolutament prioritari l’esforç per recuperar la institucionalitat a Catalunya, per creure’s, respectar i millorar les nostres institucions d’autogovern. Necessitem una política útil, capaç de governar i d’impulsar polítiques públiques eficients i equitatives. Fa massa temps que estem sense govern efectiu. Hem arribat a un punt en què és necessari recordar obvietats sobre què significa governar: «Governar té a veure amb l’assignació de recursos d’acord amb unes estratègies i uns programes. Governar vol dir formular i aplicar polítiques seguint les regles del joc pròpies d’un estat democràtic. Governar no és agitar, fer propaganda, exhibir banderes i pancartes.»

Valentí Puig ha formulat la síntesi exacta del mínim a què podem aspirar i ens hauríem d’exigir: després del procés, les institucions. És la condició prèvia, a nivell polític, per a refer aquella civilitat compartida i per a recuperar l’autoestima col·lectiva de què parlàvem a l’inici i que relliga amb la vocació fundacional, ara fa cinc anys, de política&prosa.