Amor, mort, traïció. Aquesta trilogia ha bastit l’òpera des del seu naixement. Tanmateix, hi ha més, un molt més que ha anat canviant amb els anys, amb les èpoques i les situacions socials i polítiques. Un jove Giuseppe Verdi impregnava les seves òperes primerenques d’un esperit revolucionari. Va pensiero, el cèlebre cor dels esclaus de Nabucco, n’és el màxim exemple. En una altra època, a la segona meitat del segle XX, apareixia l’òpera-denúncia. Hans Werner Henze, per exemple, retratava el sofriment dels oprimits i famolencs del Tercer Món a Das floss der Medusa. I un dels compositors més polítics de qui ara es commemora el centenari del seu naixement, Luigi Nono, denunciava a les seves òperes l’alienació de la classe treballadora oprimida pel capitalisme, entre altres coses. Ara, però, el que sembla imposar-se és l’òpera-documental en què s’expliquen fets reals amb voluntat narrativa.

Fa pocs dies, al suplement Cultura/s de La Vanguardia, el periodista i escriptor Albert Lladó feia un repàs als nombrosos assajos que defensen les narracions enfront del storytelling, del relat, el qual incita al consumisme, a la banalitat. «Mentre la narració dota de sentit a la comunitat aportant una ‘veritat  intrínseca’, el storytelling únicament busca consumidors», escrivia, i citava al filòsof Byung-Chul Han que diu que el capitalisme recorre a l’storytelling per apropiar-se de la narració.

Narració, això és el que fa l’òpera-documental i d’exemples ja n’hi ha uns quants. L’Òpera Nacional Holandesa presentarà ben aviat The Shell Trial, de la compositora Ellen Reid, a partir de la sentència que va dictar un tribunal holandès el 2021 dient que Shell, la companyia petroliera britànica nascuda als Països Baixos, era legalment responsable per la seva contribució al canvi climàtic. També falta poc perquè el teatre de La Monnaie de Brussel·les estreni Ali, la reconstrucció de la història d’Ali Abdi Omar que a dotze anys va abandonar Somàlia emprenent la perillosa ruta que el va portar a Europa. El compositor i artista multimèdia Grey Filastine hi posarà la música i Ricard Solé Mallol firmarà la posada en escena.

 

Escenografia de 'Justice', òpera d'Hèctor Parra estrenada al Gran Teatre de Ginebra. © GTG / Carol Parodi.

Escenografia de ‘Justice’, òpera d’Hèctor Parra estrenada al Gran Teatre de Ginebra. © GTG / Carol Parodi.

 

El que sí ja ha pujat a l’escenari i el que mou aquesta reflexió és Justice, la darrera òpera d’Hèctor Parra, estrenada al Gran Teatre de Ginebra. L’òpera, en cinc actes i una hora i quaranta minuts de duració, és clarament una òpera-documental que explica un dramàtic accident i el dolor de les víctimes que encara en pateixen les conseqüències. El sinistre va passar el febrer del 2019 al poble de Kabwe, a Katanga (República Democràtica del Congo). Un camió cisterna que portava àcid sulfúric va xocar contra un autobús al centre del poble per on passa el que costa qualificar de carretera, en dia de mercat. El balanç va ser de més de vint morts, nombrosos ferits i un riu contaminat. Amb el seu carregament letal el vehicle es dirigia a una mina enorme dedicada a l’extracció de cobalt.

La idea de convertir aquesta dramàtica història en una òpera la va tenir el director teatral i realitzador suís Milo Rau, un creador que no defuig el discurs polític sobre el món. Ha creat el seu propi gènere entre el teatre narratiu i el tribunal. El 2015 va fer el seu projecte més ambiciós, Tribunal sur le Congo. «A l’època –explica Rau– a Suïssa hi havia la proposició de llei sobre la responsabilitat de les multinacionals. Com que la iniciativa no va ser aprovada, amb altres ONGs vàrem triar tres casos per mirar de crear aquesta responsabilitat». Els tres casos eren congolesos, però cap d’ells passava a la regió meridional de Katanga. El que denuncia Rau és que encara s’afavoreixi «el sistema econòmic colonial orientat cap a l’explotació minera, la qual cosa és una heretgia en un país on el 90% de les terres són cultivables».

Fins aquí el teatre, després va ocórrer l’accident i la possibilitat de convertir aquella catàstrofe en una òpera ben documentada amb els fets, els testimonis de les víctimes, amb el passat i amb el present cinc anys després. L’interès de Rau per convertir aquell drama en una òpera tenia un bon agafador. La propietària de la mina on es dirigia el camió accidentat és la multinacional suïssa Glencore.

La ficció que articula l’òpera, amb llibret de l’escriptor congolès Fiston Mwanza Mujila, és molt tènue, però suficient per aguantar la narració i portar a primer pla els testimonis dels supervivents, siguin directes o interpretats per cantants. Hi ha el dolor del que va passar, hi ha la denúncia i també hi ha el bonisme inútil d’una societat europea que de fet afavoreix el relat, l’storytelling, sobre la narració quan representants de la multinacional es disposen a inaugurar una escola a la regió que, diu la dona del director, la convertiran en la Suïssa d’Àfrica.

L’òpera no és rodona. Musicalment, és molt potent amb uns intèrprets de primera. El que falla és la posada en escena, precisament de Rau. S’hi troba a faltar una progressió dramàtica que es perd amb l’acumulació de massa elements tot i haver-hi dos moments molt punyents. Aquesta, però no és una crítica de l’òpera ni una crònica de la representació. És una reflexió sobre el moment actual del gènere, un moment canviant en què comença a fer forat un tipus d’òpera la qual, com si fos un documental audiovisual, narra uns fets reals donant al públic les dades i els elements de judici per a ser espectadors actius, tan actius que fins i tot en el cas de Justice s’ha obert un micromecenatge a favor de les víctimes a les quals la propietat de la mina va indemnitzar amb el que vulgarment es considera xavalla. En aquest cas, l’òpera-documental també es converteix en una òpera de memòria.