En alemany, Zivilcourage és el coratge que una persona mostra a l’hora de defensar valors humans i democràtics, com ara la dignitat o la justícia, sense por a les crítiques que pugui rebre en el seu entorn immediat, a la vida pública o a les xarxes socials. L’expressió coratge cívic fou utilitzada originàriament a França al segle XIX, i s’entenia com el valor d’un individu d’actuar segons el propi criteri, aliè a les pressions de l’entorn. En les darreres dècades, el coratge cívic ha tornat a prendre validesa a l’Europa Central, en la denúncia contra l’antisemitisme, el racisme; en els perills de ressorgiment del neonazisme i d’altres moviments extrems. Són països que recorden bé els crims del passat i saben que, quan a la vida política es juga sistemàticament amb foc, és fàcil acabar cremant-se.

 

Espanya, democràcia plena

L’any passat, el Centre de Polítiques Econòmiques i Economia d’ESADE publicava un estudi de Luis Miller, investigador del CSIC, que conclou que Espanya és un dels països més polaritzats del món. Quan a la recta final de la campanya electoral madrilenya s’accentuava el llenguatge «guerracivilista» per part de determinades propostes polítiques, Enric Juliana trobava a TVE la «clau mestra» de «l’espiral de tensió en la que el país està immers» en la consigna contra la legitimitat del Govern d’Espanya, qualificat de «dictadura». «Allà començà tot. Allà canvià d’escala la crispació que venia dels anys noranta».

«Allà» és de fet a Catalunya, on a partir de 2017 l’independentisme redoblà els esforços per restar legitimitat a l’Estat de Dret, també a l’exterior i fins al punt que fou necessari activar una sèrie de campanyes de promoció internacional, a través d’organismes com España Global, per recordar el que hauria de semblar obvi; que vivim en una democràcia plena en el marc de la Unió Europea. El 2020, l’índex internacional de referència de qualitat democràtica V-Dem donava a Espanya el 9è lloc d’entre 179 països, i el Real Instituto Elcano parlava de la resiliència d’una democràcia robusta després d’una «dècada convulsa», amb les seves lògiques possibilitats de millora —una d’elles «la baixa implicació de la societat civil en les decisions polítiques», o bé les «disfuncions en el sistema autonòmic»—. Amb tot, una democràcia liberal occidental ofereix canals establerts per plantejar i implementar millores, i garanties per als ciutadans. També quan col·lectius com La Lliga demanen mesures de gràcia, com l’indult per als polítics presos, des de la moderació i la centralitat en la política.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Jugar amb foc

Al febrer, vaig parlar a Die Presse d’Àustria de les dures declaracions de Jordi Cuixart a Catalunya Ràdio, quan deia estar preparat, si cal, per «enviar els propis fills a la presó»; o les paraules de Marta Rovira preuant «els anys de lluita, de mili, de combat» d’Arnaldo Otegi. La presidenta del Parlament, Laura Borràs, no ha fet bona per ara l’amenaça de «declarar la república» si els independentistes guanyaven les eleccions, però el seu partit féu plegar al membre de la Mesa Jaume Alonso-Cuevillas, per atrevir-se a qüestionar l’absurd de fer-se inhabilitar «sense pena ni glòria».

A Catalunya Ràdio, Jordi Cuixart, deia estar preparat, si cal, per «enviar els propis fills a la presó».

Com a suposat «especialista» ben connectat amb la política, Oriol Mitjà —un dels autors més venuts d’aquest Sant Jordi—, escampava idees que recorden les inefables lleis eugèniques de totalitarismes passats, quan afirmà sense enrogir que els policies tindrien «alteracions que els predisposen a la violència» i els converteixen en «supermascles» (sic). Coincidí en les dates amb una nova mostra de mala educació de la Generalitat, responsable de la «greu anomalia», en paraules dels sindicats, en la baixa vacunació de Policia Nacional i Guardia Civil a Catalunya, que provocà la intervenció del Govern central.

De fet, la «predisposició a la violència» s’ha acceptat com a alternativa vàlida per part de l’establishment independentista. Fou Quim Torra qui trencà el tabú el 2018, tornat d’Eslovènia, quan n’insinuà l’ús com a opció a seguir. Encara insistí amb el seu «apreteu!», mentre moviments teledirigits com Tsunami eren rebuts amb tots els honors a TV3. Mica en mica, l’agressió s’ha anat normalitzant en l’imaginari, i les onades de violència gratuïta s’han convertit en recurrents, tal volta aplaudides per tertulians de mitjans públics, en un marc d’ambigüitat o condemnes tèbies.

La darrera s’acarnissà amb els aparadors del barceloní Passeig de Gràcia, però també amb la Comissaria dels Mossos d’Esquadra de Vic; la mateixa que iniciava el