En alemany, Zivilcourage és el coratge que una persona mostra a l’hora de defensar valors humans i democràtics, com ara la dignitat o la justícia, sense por a les crítiques que pugui rebre en el seu entorn immediat, a la vida pública o a les xarxes socials. L’expressió coratge cívic fou utilitzada originàriament a França al segle XIX, i s’entenia com el valor d’un individu d’actuar segons el propi criteri, aliè a les pressions de l’entorn. En les darreres dècades, el coratge cívic ha tornat a prendre validesa a l’Europa Central, en la denúncia contra l’antisemitisme, el racisme; en els perills de ressorgiment del neonazisme i d’altres moviments extrems. Són països que recorden bé els crims del passat i saben que, quan a la vida política es juga sistemàticament amb foc, és fàcil acabar cremant-se.

 

Espanya, democràcia plena

L’any passat, el Centre de Polítiques Econòmiques i Economia d’ESADE publicava un estudi de Luis Miller, investigador del CSIC, que conclou que Espanya és un dels països més polaritzats del món. Quan a la recta final de la campanya electoral madrilenya s’accentuava el llenguatge «guerracivilista» per part de determinades propostes polítiques, Enric Juliana trobava a TVE la «clau mestra» de «l’espiral de tensió en la que el país està immers» en la consigna contra la legitimitat del Govern d’Espanya, qualificat de «dictadura». «Allà començà tot. Allà canvià d’escala la crispació que venia dels anys noranta».

«Allà» és de fet a Catalunya, on a partir de 2017 l’independentisme redoblà els esforços per restar legitimitat a l’Estat de Dret, també a l’exterior i fins al punt que fou necessari activar una sèrie de campanyes de promoció internacional, a través d’organismes com España Global, per recordar el que hauria de semblar obvi; que vivim en una democràcia plena en el marc de la Unió Europea. El 2020, l’índex internacional de referència de qualitat democràtica V-Dem donava a Espanya el 9è lloc d’entre 179 països, i el Real Instituto Elcano parlava de la resiliència d’una democràcia robusta després d’una «dècada convulsa», amb les seves lògiques possibilitats de millora —una d’elles «la baixa implicació de la societat civil en les decisions polítiques», o bé les «disfuncions en el sistema autonòmic»—. Amb tot, una democràcia liberal occidental ofereix canals establerts per plantejar i implementar millores, i garanties per als ciutadans. També quan col·lectius com La Lliga demanen mesures de gràcia, com l’indult per als polítics presos, des de la moderació i la centralitat en la política.

 

Jugar amb foc

Al febrer, vaig parlar a Die Presse d’Àustria de les dures declaracions de Jordi Cuixart a Catalunya Ràdio, quan deia estar preparat, si cal, per «enviar els propis fills a la presó»; o les paraules de Marta Rovira preuant «els anys de lluita, de mili, de combat» d’Arnaldo Otegi. La presidenta del Parlament, Laura Borràs, no ha fet bona per ara l’amenaça de «declarar la república» si els independentistes guanyaven les eleccions, però el seu partit féu plegar al membre de la Mesa Jaume Alonso-Cuevillas, per atrevir-se a qüestionar l’absurd de fer-se inhabilitar «sense pena ni glòria».

A Catalunya Ràdio, Jordi Cuixart, deia estar preparat, si cal, per «enviar els propis fills a la presó».

Com a suposat «especialista» ben connectat amb la política, Oriol Mitjà —un dels autors més venuts d’aquest Sant Jordi—, escampava idees que recorden les inefables lleis eugèniques de totalitarismes passats, quan afirmà sense enrogir que els policies tindrien «alteracions que els predisposen a la violència» i els converteixen en «supermascles» (sic). Coincidí en les dates amb una nova mostra de mala educació de la Generalitat, responsable de la «greu anomalia», en paraules dels sindicats, en la baixa vacunació de Policia Nacional i Guardia Civil a Catalunya, que provocà la intervenció del Govern central.

De fet, la «predisposició a la violència» s’ha acceptat com a alternativa vàlida per part de l’establishment independentista. Fou Quim Torra qui trencà el tabú el 2018, tornat d’Eslovènia, quan n’insinuà l’ús com a opció a seguir. Encara insistí amb el seu «apreteu!», mentre moviments teledirigits com Tsunami eren rebuts amb tots els honors a TV3. Mica en mica, l’agressió s’ha anat normalitzant en l’imaginari, i les onades de violència gratuïta s’han convertit en recurrents, tal volta aplaudides per tertulians de mitjans públics, en un marc d’ambigüitat o condemnes tèbies.

La darrera s’acarnissà amb els aparadors del barceloní Passeig de Gràcia, però també amb la Comissaria dels Mossos d’Esquadra de Vic; la mateixa que iniciava el desplegament del Cos el 1994. Trigaren 14 anys en ser policia integral a tot el territori, una fita de l’autogovern que ara xoca amb el menyspreu dels violents i la cúpula independentista. La mateixa desconsideració ja dugué a la pèrdua transitòria de les Institucions després dels fútils fets de 2017, amb el precedent creat amb l’aplicació de l’article 155. Ara, El Periódico ho anomena la «irrellevància» a la que han dut la Generalitat, «mentre el desprestigi de la institució s’incrementa».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

No és estrany que aquell qui pensi diferent sigui vilipendiat pels qui fan soroll a les xarxes, com li ha passat recentment a Javier Cercas.

Els acords que han permès investir Pere Aragonès impliquen «un enfrontament amb l’Estat», en l’advertiment de Carles Riera des de la CUP. S’hi parla d’acordar per consens les «accions de l’embat» en el sí d’un «espai de coordinació estratègica» en el que, a més dels partits independentistes, hi haurà associacions com l’ANC, en una fórmula que allunya la governabilitat de la legitimitat democràtica. Recentment, l’organització va convidar a representants estrangers a una conferència per discutir sobre «desobediència civil i estratègies de control del territori», així com sobre «seguretat i defensa» o «aprenentatges en el camp militar, especialment pel que fa a el paper que van jugar els cossos armats durant els respectius processos d’autodeterminació» (sic). En paral·lel, ressonen els boicots a l’Exèrcit espanyol en fires i festivals de la infància, i més tristament en els pitjors moments de la pandèmia, quan desenes de residències de gent gran esperaven a ser desinfectades per les UME i la Generalitat en demorava l’autorització. Les conseqüències de la inacció foren més morts i la constatació de la poca utilitat de l’autogovern que tants anys va costar aconseguir.

 

L’abisme rere els danys materials

En aquest clima de descortesia, no és estrany que aquell qui pensi diferent sigui vilipendiat pels qui fan soroll a les xarxes, com li ha passat recentment a Javier Cercas. Lamentablement, no és un cas aïllat. L’escalada recurrent dels esdeveniments i el blanquejament de la seva gravetat ens ha de fer preguntar cap on anem.

Després d’onze nits d’aldarulls, des del FAQS de la televisió pública el tertulià Pol Ardiñach criticava la «violència estructural» i demanava «no assenyalar només una violència». Des de la CUP, Gabriela Serra afirmava que «em dol que siguem escrupolosos a l’hora de ponderar la violència contra el pobre contenidor». e-Notícies ho qualificaria de «donar peixet als violents». Des de la perspectiva històrica, una actitud de tolerància amb els danys materials d’allò més perillosa.

El 1961, el Comitè d’alliberament del Tirol del Sud (BAS) atacava 37 torres d’alta tensió en la «nit del foc», una acció en contra de la immigració italiana a la regió. El moviment deia comptar amb suports internacionals —sense tenir-hi relació directa, el ministre d’Exteriors austríac Bruno Kreisky havia plantejat la qüestió del Tirol del Sud a l’ONU el 1959—, i afirmaven voler només danys materials. Però aquella nit hi morí un treballador italià que es trobà una bomba no explotada (Rolf Steininger, Athesia, 2011). Després de l’airada reacció italiana, seguiren dècades de terrorisme i desenes de morts, enmig d’una forta repressió en el context de la guerra freda. El darrer atemptat fou el 1988 i la regió no recuperà de facto la seva autonomia fins el 1992.

 

La denúncia valenta, serena i ferma

Darrerament, Ramon Espadaler denunciava el mal gust de la nova acció amenaçadora de Blanc Bloc, un grupuscle hereu de Tsunami que penjava ninots del coll als ponts de les autovies catalanes, amb el sinistre missatge «volem independència, 1r. avís». El grup es fa ressò de les crides a la lluita directa dels CDR i afirma en xarxes socials que «s’ha acabat el bròquil». A la vista de l’espiral actual, no és descartable que grups similars puguin caure en el futur en la temptació de la via armada, amb les funestes conseqüències que això tindria per a tot el país.

Blanc Bloc, grupuscle hereu de Tsunami penja ninots del coll als ponts de les autovies catalanes, amb el sinistre missatge «volem independència, 1r. avís».

Com a l’Europa Central, ens queda redescobrir el camí del coratge cívic, de la denúncia valenta, serena i ferma de les actituds totalitàries que volen dur-nos a l’abisme; l’establiment de consensos socials i democràtics al voltant de línies vermelles que mai s’haurien hagut de creuar, el rebuig ferm a la distinció entre suposats bons i mals catalans, la constatació que és millor ser catalans i espanyols a la Unió Europea que només catalans enlloc, la defensa de la dignitat de les Administracions i del rol d’imparcialitat en el marc de l’Estat de dret que se suposa als mitjans públics de comunicació, i en definitiva, la humilitat i l’actitud exemplar com a millor camí perquè Catalunya torni a recuperar les simpaties perdudes a Espanya, a Europa i al món.

Per fer front a la deriva dels extrems, és necessari més que mai reclamar la vigència del concepte de centralitat política.