NARCÍS SERRA
El precursor de la Barcelona olímpica

Assumir la vara de l’alcaldia, en un context tan extremament complex com és la transició de la dictadura a la democràcia, pot arribar a ser tota una prova vital per a un jove de 36 anys com era Narcís Serra l’any 1979.

Guanyades amb comoditat les primeres eleccions municipals democràtiques, el nou alcalde es va enfocar des del primer moment cap a una gestió de contingència, centrada en la reparació de danys i en la solució dels problemes financers que arrossegava l’administració municipal. Però també va tenir la visió i la capacitat de teixir complicitats, necessàries per establir les bases del futur desenvolupament de Barcelona, obrint les portes al ric i dinàmic teixit associatiu de la ciutat, i donar resposta a les demandes veïnals i dels barris.

Per tant, com diria Joseph Nye (2011), amb un lideratge pragmàtic, combinant elements de caràcter transaccional amb els inspiradors, l’alcalde Serra va ser clau en la transició cap a la nova era d’obertura i de creixement econòmic, preparant el terreny per a l’èxit que vindria posteriorment, ja que ell va ser qui va proposar que els Jocs Olímpics del 1992 se celebressin a Barcelona. El seu mandat, doncs, va fer de pont entre l’etapa de transició política que viviaBarcelona i el període de creixement que es viuria amb Pasqual Maragall.

PUBLICITAT

PASQUAL MARAGALL
El millor alcalde de Barcelona

Amb el pes dels anys de la dictadura encara molt present, a principis dels anys 80 Barcelona era una ciutat desordenada, amb desigualtats territorials i amb una manca notable d’equipaments i serveis. Calien reformes urgents i profundes que contribuïssin a millorar el nivell i la qualitat de vida de la ciutadania. Però, sobretot, s’havia de treballar amb urgència per millorar l’autoestima i l’orgull barceloní.

Superada la timidesa reconeguda pel mateix Maragall, ben aviat es va mostrar com un alcalde transformacional, carismàtic i proper, capaç de traslladar persuasivament el seu projecte, tot creant una visió compartida de ciutat que integrava les diferents perspectives i demandes socials i econòmiques: va saber imaginar i comunicar la idea que una altra ciutat era possible i que la transformació de Barcelona en una capital europea no era una utopia.