El bombardeig per la Federació de Rússia de ciutats, bens i infraestructures civils de la República d’Ucraïna és una vulneració flagrant i continuada del dret internacional general, de la Carta de les Nacions Unides (ONU), de les resolucions que la desenvolupen i, especialment, del dret internacional humanitari.
El sistema jurídic internacional ha estat impotent per aturar no ja les hostilitats iniciades per Rússia el febrer de 2022, sinó la repetició dels atacs indiscriminats als civils. Hi ha hagut prou temps per intentar-ho, però els mediadors han fracassat, les negociacions entre les dues parts han avortat, les mesures previstes a la Carta per restablir la pau no s’han aplicat, perquè -ironia del sistema onusià- requereixen la no-oposició de l’Estat agressor, si és un membre permanent del Consell de Seguretat.
Des del 8 l’octubre de 2023, l’Estat d’Israel, en resposta a les incursions de milicians armats de Hamàs, que provocaren nombroses víctimes civils israelianes, bombardeja acarnissadament la Franja de Gaza, les imatges de les destruccions causades en concentracions urbanes densament poblades resulten escruixidores. Són milers els morts i ferits civils palestins.
Tampoc el sistema jurídic internacional no ha pogut aturar Israel. El precedent de la impunitat de Rússia el tranquil·litza per continuar bombardejant. Un cas i l’altre de tanta crueltat envers els civils obliga a inquirir el per què de la impotència d’un sistema precisament bastit per prevenir i detenir, si es produïssin, actes de tan manifesta inhumanitat que repugnen a la consciència. Per entendre aquesta impotència, no per excusar-la, cal conèixer les limitacions intrínseques del Dret Internacional.
Les limitacions del Dret
La Federació de Rússia i la República d’Ucraïna, successores internacionals de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna, es consideren Estats fundadors de l’ONU. L’Estat d’Israel té el seu origen en la Resolució de l’Assemblea General de l’ONU, 181(II) de 29/11/1947, de partició de Palestina en un Estat jueu i un Estat àrab amb una Unió Econòmica i una zona sota Règim Internacional Particular (Ciutat de Jerusalem). Un Estat àrab-palestí encara no constituït, entre altres raons, per la sistemàtica oposició d’Israel que conflicte rere conflicte ha anat desmembrant i ocupant parts del territori que l’hauria d’allotjar.
L’antecedent comú dels dos Estats bel·ligerants , Rússia, l’agressor, i Ucraïna, la víctima, i el deute jurídic i polític d’Israel respecte a l’ONU, no han fet que se sentissin més obligats a respectar la Carta, que, tanmateix, en la qualitat de membres de l’Organització estan obligats a complir. Al no fer-ho, la primera constatació crítica és que cap dels tres Estats no té el convenciment que la Carta els obligui, malgrat haver-hi donat el consentiment en adquirir la condició de membres.
El necessari convenciment dels Estats, que depèn de les circumstàncies i els interessos en joc, és una feblesa estructural del dret internacional públic com a ordenament jurídic de la societat internacional contemporània: universal, heterogènia, fragmentada, poc integrada, però interdependent a la força i que com més va més ho serà per la pressió dels grans reptes de la Humanitat: el canvi climàtic, el perill nuclear civil i militar, la demografia insostenible, els recursos naturals minvants, les migracions massives.
Una interdependència que no garanteix la cooperació, els Estats poden optar per l’ús de la força, tot i estar prohibit, per obtenir el que persegueixen. Detenir-los resulta extremament difícil, com es comprova en les crisis bèl·liques de Rússia-Ucraïna i d’Israel-Hamàs.
PUBLICITAT
Una altra feblesa és la falta de mecanismes de coerció eficaços. En una simplificació per entendre’ns, el dret en l’esfera interna a les democràcies té dos vessants: el consens en l’elaboració de la norma i la coerció per al seu compliment, eficaçment assegurada per l’Estat. A l’esfera internacional hi ha consens en la formació de la norma, però la coerció eficaç és inexistent.
Tot i que el disseny d’una coerció sí que figura a la Carta, al Capítol VII, “Acció en cas d’amenaces a la pau, de ruptures de la pau i d’actes d’agressió”. El Consell de Seguretat pot decidir “quines mesures serà necessari prendre” “per mantenir o restablir la pau i la seguretat internacionals”, mesures que poden arribar a ser més extremes que les sancions que actualment un grup d’Estats i la Unió Europea, sense l’acord del Consell de Seguretat, apliquen a Rússia per l’agressió a Ucraïna.
Les mesures de la coerció internacional en el marc de la Carta han de ser adoptades per unanimitat dels membres permanents del Consell de Seguretat (Estats Units, Regne Unit, França, la Xina i Rússia) Quan un d’aquests Estats és el destinatari de les mesures, el cas de Rússia, o és un Estat aliat o protegit per un membre permanent, el cas d’Israel per part dels Estats Units, aleshores els membres concernits no votaran a favor de l’adopció de les mesures, que no seran aprovades per la manca d’aquesta unanimitat específica. Per això la inoperància i la paralització actuals del Consell de Seguretat.
Tant Rússia com Israel contravenen l’article 2-4 de la Carta, “els membres de l’Organització s’abstindran, en les seves relacions internacionals, de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força”. És el principi sobre el que s’ha construït tot el sistema relacional i jurídic posterior a 1945 amb el propòsit d’evitar la repetició de les circumstàncies i les conseqüències de la II Guerra Mundial, durant la qual l’únic límit que fou respectat pels bel·ligerants va ser la prohibició de les armes químiques, la resta de prohibicions normatives o morals no respectades feren d’aquell conflicte el més mortífer i inhumà de la història de la Humanitat.
La legítima defensa, que en absolut pot invocar Rússia i que es reconeix a Ucraïna i a Israel, és prevista a l’article 51 de la Carta com un dret immanent dels Estats en cas d’un atac armat. Té un requisit formal: la comunicació immediata al Consell de Seguretat, cosa que no han fet ni Ucraïna ni Israel perquè per més que al·leguen la legítima defensa no volen sotmetre’s al control del Consell, i uns requisits materials: l’adequació i la proporcionalitat dels mitjans emprats en la defensa.
La legítima defensa ha de complir uns requisits
Cap dels requisits materials és respectat per Israel en la defensa. No tant condemnable és Ucraïna, encara que tampoc no encaixaria en l’article 51 la manera com castiga les poblacions del Donbass, que, tutelades per Rússia s’han autoproclamat repúbliques independents.
Els requisits materials troben concreció en les quatre Convencions de Ginebra de 1949 i els Protocols Addicionals de 1977, instruments d’acceptació gairebé universal, sobre els límits a respectar en els conflictes armats a fi de no causar més víctimes ni més danys que els estrictament inevitables per assolir els objectius militars, bo i preservant els combatents, els ferits, els presoners, el personal sanitari i els civils de les conseqüències de la guerra, tant pel que fa als conflictes internacionals, Rússia i Ucraïna, com als no internacionals, Israel i Hamàs, deixant ara de banda els dubtes que planteja la naturalesa de Hamàs.
Del conjunt de les Convencions de Ginebra i dels Protocols resulta en part la fonamentació del dret internacional humanitari, que, segons la doctrina (l’obra de Manuel Díez de Velasco n’és un exponent notori) té un principi bàsic, que inspira tots els altres, i és que les necessitats militars han d’harmonitzar-se amb les consideracions d’humanitat. El dret dels conflictes armats es basa en dues grans distincions duals: objectius militars i bens civils, d’una banda, i combatents i població civil, de l’altra. És el principi de discriminació, que es complementa amb el principi de proporcionalitat, en virtut del qual estarien prohibides les accions militars els danys de les quals -el nombre de víctimes de la població civil, la destrucció gratuïta de bens i infraestructures civils- excedeixen clarament l’avantatge militar específic que pot obtenir-se.
Als Protocols Addicionals I i II, ratificats per la URSS i la RSS d’Ucraïna, ni tan sols firmats per Israel, (sintetitzant-los) es prohibeixen els atacs indiscriminats contra poblacions, bens civils, edificis residencials, hospitals, centres sanitaris, ambulàncies, escoles, llocs de culte; es prohibeix la destrucció d’elements necessaris per a la supervivència de la població: collites, sitges, ramats de caps de bestiar, canalitzacions, dipòsits d’aigua, centrals d’energia; es prohibeix l’ús de les armes que causen danys superflus o sofriments innecessaris: bombes de fragmentació, mines antipersones, napalm, fòsfor; s’estableix la protecció especial de dones, nens, personal sanitari civil; es prohibeixen els desplaçaments forçosos de població civil, els castics col·lectius, la presa d’ostatges, els actes de terrorisme, etc.
La vulneració del Dret
Doncs bé, els bombardeigs artillers, navals i aeris de Rússia durant mesos i els d’Israel d’ençà el 8 d’octubre han atacat sistemàticament, a part dels objectius militars, tot el que està prohibit, fins al punt de tenir la impressió que s’aplicaven amb especial acarnissament a tot allò que els Protocols volen protegir i estalviar de l’afectació i la destrucció. No cal detallar les accions concretes, prou descrites i filmades pels observadors, els corresponsals de guerra i diverses organitzacions internacionals no governamentals.
Hi ha una diferència que agreuja insuportablement, a les víctimes i a la consciència d’humanitat, el bombardeig per Israel de la Franja de Gaza respecte al que perpetra Rússia a Ucraïna i és la indefensió total de Gaza davant l’aviació i l’artilleria d’Israel, mentre que Ucraïna compta amb sofisticats sistemes de defensa antiaèria, proveïts pels membres de l’OTAN i la UE.
També son indefectiblement condemnables les accions contra Israel de la branca armada de Hamàs, qualificat com a grup terrorista per alguns Estats i la UE, que no és un moviment de lluita per l’alliberament nacional com pretén el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan. Encaixaria més aviat en la categoria de “banda armada” a què fa referència la Resolució 3314 (XXIX) de 14 de desembre de 1974 de definició de l’agressió. Accions que han menyspreat les Convencions de Ginebra i els Protocols Addicionals amb assassinats massius de civils, inclosos dones i nens, destrucció d’habitatges i altres bens i presa d’ostatges en territori israelià.
Dotar d’eficàcia el Dret Internacional
Que el Dret sigui impotent per prevenir o aturar violències que en l’ordre jurídic internacional poden ser qualificades de crims de guerra i crims contra la humanitat produeix una profunda impressió i una justificada inquietud que no arriben a esmorteir les explicacions tècniques sobre les limitacions objectives que la discrecionalitat dels Estats, basada en un concepte caduc de la sobirania, imposa a l’eficàcia de les normes que els mateixos Estats han consensuat.
Principis i normes menyspreats i vulnerats, el reconeixement i la codificació dels quals ha costat dècades de laborioses negociacions, la ineficàcia constatada dels quals en els conflictes armats que devasten Ucraïna i Palestina provoca una gran decepció, en fer retrocedir fins a la desesperança el sentiment de protecció que el respecte del Dret representa per als civils agafats al bell mig d’una guerra.
Hom pot imaginar la desesperació dels civils ucraïnesos, palestins i israelians que es troben sota les bombes, els míssils, la metralla o davant dels canons dels assassins.
Per això, dotar d’eficàcia el dret internacional és imperatiu i haurà de ser l’objectiu ineludible d’un nou ordre internacional per al segle XXI, si volem evitar la conversió del món en l’infern que anticipa la recurrent inestabilitat de l’Orient Pròxim i la martiritzada Gaza per les bombes i pels despietats “alliberadors”.
