William Faulkner (1897-1962) sempre trastorna, impacta i pertorba perquè busca dir el que no té nom: la seva foscor —l’estil no és mai una tria arbitrària, sinó una imposició de la mateixa necessitat del pensament que es construeix— prové de l’intent de reflectir el que passa a les ombres del fons de l’ànima humana, i ens ensenya aspectes que reconeixem com a veritats de la nostra experiència encara que no n’haguéssim sigut mai conscients, com si fóssim uns idiotes incapaços de comprendre el pas del temps, les dimensions de l’espai, l’ordre del món.

Podem entrar en el monumental catàleg de dificultats narratives que és Absalom, Absalom! (1936), aquell cúmul de digressions, poblat d’incisos, amb una intercalació freqüent de guions i parèntesis, aquell continu de frases subordinades que assoleixen sovint la longitud inimaginable d’una frondosa selva verbal; o podem buscar la companyia de Les palmeres salvatges (1939), fàcil de llegir i difícil d’entendre, ja que l’autor va alternant dos relats que no mantenen cap vincle argumental entre si i els escenaris i les èpoques de l’un i l’altre no coincideixen mai, com si fos un monument a l’abstracció del sentit; o podem accedir sense dificultat de cap mena al thriller gòtic de tràgic i macabre humor negre que és Santuari (1929), tan abordable com si es tractés d’una novel·la contemporània escrita avui mateix, però llegim William Faulkner i sempre —sempre— tenim la certesa que no trigarem a adonar-nos que se’ns ha posat la pell de gallina i que una esgarrifança recurrent ens travessa de dalt a baix.

No pot anar d’altra manera si obrim Els invictes (1938), per exemple —segurament l’obra amb menys complicacions formals i la més recomanable als neòfits que desitgin inocular-se una irreversible dosi d’addicció a l’autor—, i ja a la primera pàgina ens trobem davant d’un passatge tan tossudament literari com aquell en què uns nens, amb un grapat d’estelles de la pila de llenya i una rasa escarbotada a la terra amb la punta d’un magall que van omplint de l’aigua extreta d’un pou, creen un riu i una ciutat de joguet assetjada per l’enemic exèrcit ianqui —som al Mississipi, a les acaballes de la Guerra de Secessió, ben pròxima l’ensulsiada sudista— i se’ns diu que «fins i tot sent una miniatura participava d’aquella recalcitrància ponderosa, però passiva, de la topografia que preval per sobre de l’artilleria, i contra la qual la victòria més esplendorosa i la derrota més tràgica no són sinó el fragor d’un instant».