L’independentisme ha viscut en els últims anys un impuls inusitat i inesperat a Catalunya, fins al punt de mobilitzar gairebé la meitat del vot en les últimes convocatòries electorals, condicionant l’agenda i la dinàmica política espanyola, a més de qüestionar i posar en crisi la reforma i l’entramat polític de la Constitució de 1978. Tot i no constituir una majoria política, ni simple i encara menys qualificada, el discurs independentista, així com la seva capacitat d’elaborar un relat atractiu en una situació de crisi i de confusió, ha aconseguit esdevenir absolutament hegemònic, i ocupa gairebé en exclusiva l’espai de comunicació.
Avui, quan els seus grans objectius estratègics s’han demostrat frustrats i sembla haver-hi una mena d’anada cap a la realpolitik, el relat es manté inamovible. Si la seva capacitat de reclutament és molt notable, més ho ha estat l’elaboració d’elements de creació d’identitat, d’idees-força sobre les quals mantenir un llarg procés de mobilització política –el procés–, que s’ha sostingut amb el recurs a una part significativa de l’instrumental populista, adaptat en aquest cas per a la cohesió de classes mitjanes i relativament acomodades en una batalla no tant d’accés al poder a Catalunya, que ja el posseeixen en bona part des del 1980, sinó d’ampliar i blindar-lo, enfront dels sectors dominants tradicionals vinculats al mainstream econòmic, social i polític espanyol.
Emocionalitat tribal
En analitzar la conformació del discurs independentista a partir del 2010, aprofundit i radicalitzat després del 2015, ens trobem un paral·lelisme notable amb la construcció dels imaginaris populistes: un relat tancat, la visualització d’horitzons de progrés i emancipació, l’ús esbiaixat de la història i la construcció de mites, la identificació amic-enemic, el poder cohesionador del victimisme, la construcció d’una realitat imaginària, una polarització extrema, la creació de conceptes i llenguatge propi, l’ús mobilitzador de les xarxes socials, el recurs a les «veritats alternatives», la identitat supremacista, les pulsions autoritàries i excloents… Un discurs i un relat polític que conté elements del populisme d’esquerres iberoamericà, però també i sobretot del trumpisme, la ideologia del Brexit i del populisme identitari europeu de la nova dreta il·liberal. Emocionalitat tribal enfront de la raó il·lustrada. El nacionalpopulisme significa una important amenaça no només per a les institucions espanyoles, sinó per a les europees les quals descansen sobre l’estabilitat i l’acceptació tàcita i explícita de les fronteres constituïdes després de la Segona Guerra Mundial i amb els ajustos produïts amb la dissolució del model soviètic.
Això no va tant d’un litigi de sobiranies entre Catalunya i Espanya, sinó d’una profunda divisió entre els catalans.
La «fatiga civil» de la democràcia, el creixent divorci entre governants i governats, la incapacitat de fer front a la crisi econòmica, més enllà de les receptes neoliberals imperants a Europa, va portar a la darrera dècada que els diversos projectes nacionalistes catalans augmentessin el pols amb l’Estat, responsabilitzant de la situació i posant en un primer pla els dèficits de l’Estat autonòmic, la frustració «nacional» i els greuges en el terreny del finançament, per construir un imaginari d’impossibilitat d’encaix de Catalunya a Espanya.
En realitat, però, això no va tant d’un litigi de sobiranies entre Catalunya i Espanya, sinó d’una profunda divisió entre els ciutadans de Catalunya, als quals a través d’un dens sistema d’estímuls i propaganda se’ls ha situat en emocionalitats contraposades. En el fons, el procés no deixa de ser una batalla per l’hegemonia cultural i política per part de sectors socials acomodats que han incorporat al projecte alguns segments populars, mitjançant un envit de creació d’un nou marc polític diferenciat de l’espanyol. Es tracta d’ampliar les atribucions del poder i els mecanismes d’extracció configurant un Estat de nou encuny.
Promeses de redempció
Així mateix, s’usa un discurs polític aparentment nou per tal de superar la identificació dels partits representatius de la dreta catalanista amb la corrupció i amb una nefasta gestió dels efectes de la crisi econòmica del 2008. Com, també, respondre a les inseguretats i temors que afecten unes classes mitjanes en procés de pèrdua de certeses, de debilitament, amb la por inherent a aquests grups socials a veure’s proletaritzats. Promeses de redempció i dosis ben administrades de fanatisme. Un moviment que és fill del pujolisme, que no fa sinó representar la seva «fase superior».
El procés ha estat, més que un projecte polític plausible, la posada en marxa d’un gran pla de comunicació i de propaganda copiant en bona part les diferents experiències i estratègies populistes, posades al servei de la batalla per l’hegemonia tot aprofitant una pretesa «finestra d’oportunitat» generada pel context general de crisi econòmica i política. Una versió tecnològica, un e-populisme, que s’ha demostrat extraordinàriament eficaç per a la captació i activació de voluntats, encara que amb resultats, socialment i culturalment fins ara més aviat devastadors. Llenguatge i horitzons aparentment nous per reforçar velles pulsions i dominis.
Tot i la CUP, ERC o exsocialistes reubicats, aquest és un moviment bàsicament conservador en el seu ADN.
El nacionalisme, des de Jordi Pujol, ha combinat ser el creador i portador d’interessos tant de classe com d’un determinat personal polític, amb la capacitat per difondre i promocionar una versió extremament romàntica d’aquesta pulsió nacionalista. Justament l’apel·lació a la comunitat natural, a la seva llengua i la seva cultura, als valors i tradicions, li ha servit per omplir el seu buit ideològic, evitar passar comptes de la seva gestió i portar la política al predomini de l’emocional, terreny aquest més favorable a practicar formes de manipulació personal i de masses.
Alguns líders del moviment pensaven que es donava el clàssic «moment populista» del qual parla Chantal Mouffe, en què es podia aprofitar els malestars i la debilitat de l’Estat per aconseguir el que sempre havia resultat poc més que un somni entre el nacionalisme: crear un Estat propi. D’altres, en canvi, ho van fer pensant que augmentant les exigències i la tensió es podria donar una millor negociació autonomista, però també per allò de guanyar temps i sobreviure políticament. El problema de la confluència de diferents grups i d’interessos en el moviment polític, ha estat una dinàmica de radicalització progressiva, de subhasta, en la qual ningú no es podia permetre quedar com a temorós o traïdor. No només es va anar doblant l’aposta en un sentit verbal, sinó que es van haver de fer passes amb pronunciaments institucionals i ostentoses desobediències que van situar el tema en el camp dels efectes judicials i penals.
PUBLICITAT
Sortides de to anticapitalistes
Tot i la CUP, ERC o exsocialistes reubicats, aquest és un moviment bàsicament conservador en el seu ADN. No tant en el sentit clàssic del terme, com de les noves dretes identitàries i populistes. Té poc de progressista, més enllà d’algunes mencions genèriques a la «república social» i algunes sortides de to que es pretenen anticapitalistes. El relat està construït des de conceptes del nacionalisme romàntic més reaccionari, i les formes polítiques, tot i haver-se apropiat de significants buits com els de «democràcia», «empoderament» o «llibertat», tendeixen a variants de democràcia formal amb tics autoritaris.
No es pretén la convivència respectuosa sinó la confrontació i la victòria excloent. No ho evidencien només declaracions públiques, sinó justament les lleis de «transitorietat» que es van aprovar al Parlament la tardor de 2017, tant pel seu contingut com en la forma com es van fer. Estem davant d’una narrativa determinista i poc amant justament de la pluralitat i diversitat que afirma invocar. Un moviment amb moltes connotacions integristes i una voluntat totalitzadora, fora del qual només existeixen enemics o antipatriotes, «unionistes».
L’estratègia nacionalpopulista té encara un llarg recorregut i els seus efectes més perversos no s’han manifestat.
Avui, aparentment, es podria descriure el que ha estat el procés com un fracàs. Que l’estratègia d’ERC de negociar amb el PSOE i crear una taula de diàleg suposa el punt i final de la pretensió independentista resultaria simplificador i probablement erroni. Encara que en aquest estiu de 2021 sembla haver-se imposat una via de pacificació i l’independentisme està en un punt menys àlgid amb mostres evidents de confusió i confrontació malgrat haver format Govern, continua estant molt present en la política i la societat catalana. El tema dels mal anomenats «exiliats», la multitud de fronts i disputes judicials obertes i algunes expectatives de major internacionalització del contenciós permeten mantenir l’ambient caldejat.
Descarregar la indignació
L’estratègia nacionalpopulista té encara un llarg recorregut i, probablement, els seus efectes més perversos encara no s’han manifestat. La comunitat que ha begut a plaer de la seva narrativa, difícilment acceptarà que s’ha equivocat. La mobilització de gent fins ara poc polititzada, la fa menys procliu a acceptar la frustració que sol acompanyar els grans ideals polítics. En paraules de Margaret Canovan, el populisme és una forma alternativa de política democràtica, i romandrà.
Francis Fukuyama ha escrit que la política actual mobilitza menys pels temes econòmics o ideològics i molt més per les qüestions d’identitat, encara que la pèrdua de seguretat econòmica explica en part els desenvolupaments polítics tan excèntrics als quals estem assistint. Hi ha un rebuig cada vegada més gran cap a aquells amb els quals no es comparteixen elements culturals, lingüístics, històrics o religiosos. Es requereix un «altre» cap al qual descarregar la indignació, siguin els immigrants o els espanyols. Ens recorda Marlene Wind que, amb la pulsió populista, la democràcia s’ha convertit en l’imperi de la regla de la majoria sense restriccions en un debat polític limitat per les notícies falses i el fonamentalisme cultural. L’apel·lació simplista a la «voluntat del poble» representa una visió molt pobra d’una cosa molt més complexa com és la democràcia.
A bona part de l’electorat actual no li agrada pensar que el món és complicat, i no accepta que li diguin que els seus problemes o anhels no tenen una resposta immediata. La polarització al voltant de la identitat es construeix a tot arreu, i els nous mitjans de comunicació i les xarxes socials en resulten un brou de cultiu més que adequat. Ja no hi ha espai per a matisos o per a sobiranies compartides. Estimula molt més l’establiment de fronteres, la separació, aixecar tanques. Aquest és el marc mental.
El separatisme pretén emancipar una regió rica d’un entorn menys afavorit fugint de qualsevol indici de solidaritat.
I és que, com diu el geògraf francès Christophe Guilluy, els moviments independentistes solen amagar un procés de secessió social i cultural que en realitat es proposa desmantellar les solidaritats nacionals i validar el model territorial desigualitari. Estem davant d’una balcanització dels països desenvolupats. Sota l’irredemptisme cultural, el separatisme en realitat pretén emancipar una regió rica d’un entorn menys afavorit fugint de qualsevol indici de solidaritat.
Replegament identitari
Sota el vernís nacionalista estem en una convergència de sectors socials dominants davant d’unes classes mitjanes que se senten portadores de valors majoritaris, però que, perplexes, es refugien en el populisme en témer la laminació, justament, dels sectors intermedis i l’aparició de la societat multicultural. Thomas Piketty també ha posat Catalunya com a exemple del replegament identitari d’uns grups socials hegemònics que es troben insegurs davant del progrés i dels efectes de la globalització, encara que n’hagin estat fins ara els grans beneficiaris. El nacionalisme com a resultat de la por, com a trampa, refugi i esquer per abandonar qualsevol indici de solidaritat social i territorial.
