L’independentisme ha viscut en els últims anys un impuls inusitat i inesperat a Catalunya, fins al punt de mobilitzar gairebé la meitat del vot en les últimes convocatòries electorals, condicionant l’agenda i la dinàmica política espanyola, a més de qüestionar i posar en crisi la reforma i l’entramat polític de la Constitució de 1978. Tot i no constituir una majoria política, ni simple i encara menys qualificada, el discurs independentista, així com la seva capacitat d’elaborar un relat atractiu en una situació de crisi i de confusió, ha aconseguit esdevenir absolutament hegemònic, i ocupa gairebé en exclusiva l’espai de comunicació.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Avui, quan els seus grans objectius estratègics s’han demostrat frustrats i sembla haver-hi una mena d’anada cap a la realpolitik, el relat es manté inamovible. Si la seva capacitat de reclutament és molt notable, més ho ha estat l’elaboració d’elements de creació d’identitat, d’idees-força sobre les quals mantenir un llarg procés de mobilització política –el procés–, que s’ha sostingut amb el recurs a una part significativa de l’instrumental populista, adaptat en aquest cas per a la cohesió de classes mitjanes i relativament acomodades en una batalla no tant d’accés al poder a Catalunya, que ja el posseeixen en bona part des del 1980, sinó d’ampliar i blindar-lo, enfront dels sectors dominants tradicionals vinculats al mainstream econòmic, social i polític espanyol.

 

Emocionalitat tribal

En analitzar la conformació del discurs independentista a partir del 2010, aprofundit i radicalitzat després del 2015, ens trobem un paral·lelisme notable amb la construcció dels imaginaris populistes: un relat tancat, la visualització d’horitzons de progrés i emancipació, l’ús esbiaixat de la història i la construcció de mites, la identificació amic-enemic, el poder cohesionador del victimisme, la construcció d’una realitat imaginària, una polarització extrema, la creació de conceptes i llenguatge propi, l’ús mobilitzador de les xarxes socials, el recurs a les «veritats alternatives», la identitat supremacista, les pulsions autoritàries i excloents... Un discurs i un relat polític que conté elements del populisme d’esquerres iberoamericà, però també i sobretot del trumpisme, la ideologia del Brexit i del populisme identitari europeu de la nova dreta il·liberal. Emocionalitat tribal enfront de la raó il·lustrada. El nacionalpopulisme significa una important amenaça no només per a les institucions espanyoles, sinó per a les europees les quals descansen sobre l’estabilitat i l’acceptació tàcita i explícita de les fronteres constituïdes després de la Segona Guerra Mundial i amb els ajustos produïts amb la dissolució del model soviètic.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.