L’independentisme ha viscut en els últims anys un impuls inusitat i inesperat a Catalunya, fins al punt de mobilitzar gairebé la meitat del vot en les últimes convocatòries electorals, condicionant l’agenda i la dinàmica política espanyola, a més de qüestionar i posar en crisi la reforma i l’entramat polític de la Constitució de 1978. Tot i no constituir una majoria política, ni simple i encara menys qualificada, el discurs independentista, així com la seva capacitat d’elaborar un relat atractiu en una situació de crisi i de confusió, ha aconseguit esdevenir absolutament hegemònic, i ocupa gairebé en exclusiva l’espai de comunicació.

Avui, quan els seus grans objectius estratègics s’han demostrat frustrats i sembla haver-hi una mena d’anada cap a la realpolitik, el relat es manté inamovible. Si la seva capacitat de reclutament és molt notable, més ho ha estat l’elaboració d’elements de creació d’identitat, d’idees-força sobre les quals mantenir un llarg procés de mobilització política –el procés–, que s’ha sostingut amb el recurs a una part significativa de l’instrumental populista, adaptat en aquest cas per a la cohesió de classes mitjanes i relativament acomodades en una batalla no tant d’accés al poder a Catalunya, que ja el posseeixen en bona part des del 1980, sinó d’ampliar i blindar-lo, enfront dels sectors dominants tradicionals vinculats al mainstream econòmic, social i polític espanyol.

 

Emocionalitat tribal

En analitzar la conformació del discurs independentista a partir del 2010, aprofundit i radicalitzat després del 2015, ens trobem un paral·lelisme notable amb la construcció dels imaginaris populistes: un relat tancat, la visualització d’horitzons de progrés i emancipació, l’ús esbiaixat de la història i la construcció de mites, la identificació amic-enemic, el poder cohesionador del victimisme, la construcció d’una realitat imaginària, una polarització extrema, la creació de conceptes i llenguatge propi, l’ús mobilitzador de les xarxes socials, el recurs a les «veritats alternatives», la identitat supremacista, les pulsions autoritàries i excloents… Un discurs i un relat polític que conté elements del populisme d’esquerres iberoamericà, però també i sobretot del trumpisme, la ideologia del Brexit i del populisme identitari europeu de la nova dreta il·liberal. Emocionalitat tribal enfront de la raó il·lustrada. El nacionalpopulisme significa una important amenaça no només per a les institucions espanyoles, sinó per a les europees les quals descansen sobre l’estabilitat i l’acceptació tàcita i explícita de les fronteres constituïdes després de la Segona Guerra Mundial i amb els ajustos produïts amb la dissolució del model soviètic.

Això no va tant d’un litigi de sobiranies entre Catalunya i Espanya, sinó d’una profunda divisió entre els catalans.

La «fatiga civil» de la democràcia, el creixent divorci entre governants i governats, la incapacitat de fer front a la crisi econòmica, més enllà de les receptes neoliberals imperants a Europa, va portar a la darrera dècada que els diversos projectes nacionalistes catalans augmentessin el pols amb l’Estat, responsabilitzant de la situació i posant en un primer pla els dèficits de l’Estat autonòmic, la frustració «nacional» i els greuges en el terreny del finançament, per construir un imaginari d’impossibilitat d’encaix de Catalunya a Espanya.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

En realitat, però, això no va tant d’un litigi de sobiranies entre Catalunya i Espanya, sinó d’una profunda divisió entre els ciutadans de Catalunya, als quals a través d’un dens sistema d’estímuls i propaganda se’ls ha situat en emocionalitats contraposades. En el fons, el procés no deixa de ser una batalla per l’hegemonia cultural i política per part de sectors socials acomodats que han incorporat al projecte alguns segments populars, mitjançant un envit de creació d’un nou marc polític diferenciat de l’espanyol. Es tracta d’ampliar les atribucions del poder i els mecanismes d’extracció configurant un Estat de nou encuny.

 

Promeses de redempció

Així mateix, s’usa un discurs polític aparentment nou per tal de superar la identificació dels partits representatius de la dreta catalanista amb la corrupció i amb una nefasta gestió dels efectes de la crisi econòmica del 2008. Com, també, respondre a les inseguretats i temors que afecten unes classes mitjanes en procés de pèrdua de certeses, de debilitament, amb la por inherent a aquests grups socials a veure’s proletaritzats. Promeses de redempció i dosis ben administrades de fanatisme. Un moviment que és fill del pujolisme, que no fa sinó representar la seva «fase superior».

El procés ha estat, més que un projecte polític plausible, la posada en marxa d’un gran pla de comunicació i de propaganda copiant en bona part les diferents experiències i estratègies populistes, posades al servei de la batalla per l’hegemonia tot aprofitant una pretesa «finestra d’oportunitat» generada pel context general de crisi econòmica i política. Una versió tecnològica, un e-populisme, que s’ha demostrat extraordinàriament eficaç per a la captació i activació de voluntats, encara que amb resultats, soci