Són moltes les proves de la nova era multipolar en la qual estem entrant, sense cap superpotència que pugui imposar-se sense aliar-se amb altres de més petites. N’és una la guerra d’Ucraïna, amb un imperi en decadència com Rússia que gosa arriscar el futur en l’atzar de les armes per tal de mantenir-se. Una altra és el creixent protagonisme de l’Aràbia Saudita i dels Emirats Àrabs Units, amb l’arma tradicional del petroli i una nova ambició tecnològica. Turquia i el Marroc segueixen un camí semblant, convertits en potències regionals disruptives. Però el cas més notable i ambiciós és el de l’Índia del primer ministre Narendra Modi, un nacionalista hindú amb pretensions de lideratge regional i fins i tot mundial, que presideix aquest any el grup de les economies més grans del món, el G20, just quan el seu país, amb 1.430 milions d’habitants, supera la Xina i esdevé el més poblat del planeta.

No és l’única xifra que acredita el seu potencial. El creixement del 7 % del PIB aquest any, segons previsió de l’FMI, superarà qualsevol altre país i sumarà, amb el 5 % de la Xina, la meitat del creixement mundial. Si segueix el ritme del 6,3 % anual com preveuen els organismes internacionals, en arribar a 2030 superarà el Japó i Alemanya i se situarà com a tercera economia, només darrere dels Estats Units i la Xina. Amb un avantatge, sobretot respecte a la Xina, com és una piràmide demogràfica molt jove. De manera que l’actual desordre internacional, conseqüència de la pandèmia i de la guerra, esdevé una oportunitat per a l’Índia de cara a projectar-se a l’exterior i establir-se com a líder de l’anomenat Sud Global, el nou nom per al vell Tercer Món i per als antics No-alineats, dels quals l’Índia va voler ser també el líder.

Ens trobem doncs amb un país emergent, que reivindica la recuperació del lloc que havia ocupat abans de la colonització, com ho fa la Xina, però sense l’aspecte expansiu i amenaçador del règim de Pequín. En plena polarització entre els Estats Units i la Xina, en direcció a una mena de nova guerra freda, l’Índia apareix com una força equilibradora, que busca jugar un paper semblant al de la França gaullista durant la primera guerra freda, ara entre les dues superpotències del segle XXI. Això és el que ja està fent Modi respecte a la guerra d’Ucraïna, en no seguir les sancions contra Moscou, ni condemnar la invasió o votar en contra de Rússia a Nacions Unides, però, en canvi, assenyalar obertament a Putin que la guerra no és el camí adequat.

Estratègia militar il·legible

El resultat és una estratègia militar que el diari Le Monde ha qualificat d’il·legible, donada la simultània participació en maniobres conjuntes amb la Xina i Rússia, d’una banda, i amb els Estats Units a la frontera xinesa de l’altra, presidint l’Organització de Xangai promoguda per la Xina i a la vegada participant en el Quad amb Austràlia i el Japó promogut pels Estats Units i a la idea geoestratègica d’una regió Indo–Pacífic com a alternativa a l’Àsia sinocèntrica. El ministre d’Exteriors del seu govern nacionalpopulista, Subrahmanyam Jaishankar, ha construït la teoria de la nova via índia, guiada per la preferència nacional, tant en la política com en el comerç, a l’estil del que Donald Trump propugna amb el principi del Maga (Make American Great Again). Christophe Jaffrelot, gran especialista francès en política índia, ha qualificat de diplomàcia cínica la protagonitzada per Modi i el seu ministre d’Afers Estrangers.

La nova ‘diplomàcia cínica’ índia vol superar la proximitat excessiva amb Moscou sense perdre l’equidistància respecte a la guerra d’Ucraïna.

L’Índia és la quarta potència asiàtica, segons el Lowy Institut, el principal think tank australià, que la situa darrere dels Estats Units, la Xina i el Japó i per davant de Rússia i d’Austràlia en una avaluació que combina paràmetres econòmics, militars, diplomàtics i culturals. Malgrat l’ambició dels seus governants i el seu lideratge demogràfic global, obtingut aquest any, la seva posició com a potència marítima, la seva extensió territorial i sobretot els seus recursos humans, segueix sent «un contribuent desigual a l’equilibri regional de poder, amb resultats per sota de les seves forces», segons la institució australiana. L’avaluació del Lowy Institut és part d’un índex de poder asiàtic de caràcter anual, que inclou també la mesura d’un Power Gap (clivella de poder), amb el qual es mesura la diferència entre el poder de cada país i les seves capacitats i potencials. En aquesta quantificació, la clivella índia no ha fet res més que eixamplar–se des de 2018, quan es va començar a fer l’avaluació anual.

Deriva autoritària

Malgrat aquest fet negatiu, Modi vol aprofitar aquest any de projecció internacional per la seva campanya per a les eleccions de l’any 2024, aspirant així a mantenir-se com a primer ministre fins a dotze anys com a mínim. La seva ambició és esborrar el llegat laic i pluralista fundacional de Jawaharlal Nehru, tot fent avançar la idea de la Hindutva, la democràcia majoritària ètnica propugnada pel Bharatiya Janata Party (BJP), el seu partit, en la qual els practicants de les altres religions, i sobretot els musulmans, esdevenen ciutadans de segona. Hi jugaran en contra els escàndols empresarials, com el que afecta Adani Group, el primer conglomerat del país, estretament vinculat al BJP, i també els escàndols polítics, com la persecució del pluralisme als mitjans, les campanyes islamòfobes i els atacs al poder judicial, propis d’una deriva política cada cop més il·liberal i autoritària.