El terme intel·lectual va ser utilitzat per primera vegada el 1821 per Saint-Simon. El que defineix l’intel·lectual és l’ús de la intel·ligència per aclarir públicament –i no solament a ell mateix– els assumptes que tenen rellevància social, sense limitar-se als temes específics de la seva àrea de coneixement. Evita, per tant, l’ús pur i autònom de la raó, desconnectada del món. Un dels assoliments de l’intel·lectual ha estat treure els assumptes intel·lectuals de la torre d’ivori acadèmica en la qual estaven presoners i exposar-los a l’esfera pública.
A finals del segle XIX, Ferdinand Brunetière va condemnar els intel·lectuals perquè va considerar que es presentaven ells mateixos com una casta especial de superhomes amb dret a descobrir la veritat de problemes que no eren especialitat seva, raó per la qual es van oposar –equivocadament, en la seva opinió– al càstig imposat a Dreyfus. Si entenem democràticament que tots els éssers humans són iguals, no hi ha cap motiu que justifiqui que alguns –els intel·lectuals– s’apropiïn en exclusiva de la raó. No hi ha res, doncs, que legitimi l’intel·lectual a legislar la veritat fora de la seva àrea de saber. L’autoritat que pugui tenir en el seu camp no l’habilita per convertir-se en savi universal.
L’especialització qüestiona l’estatus privilegiat de l’intel·lectual. El 1979, Régis Debray va sostenir que coneixia arqueòlegs, matemàtics o historiadors, però que no coneixia la professió de l’intel·lectual, tret que es consideri així la manifestació mandrosa que hi ha entre el periodista i l’escriptor. Debray oblida que ser intel·lectual no està renyit amb el treball acadèmic especialitzat. El que per descomptat rebutja l’intel·lectual és la divisió del saber en compartiments estancs. Per aquest motiu i pel seu compromís social, adverteix Terry Eagleton, l’intel·lectual està obligat a ser expert en més d’un territori del saber.
L’intel·lectual, l’especialista i l’ideòleg
Veritablement, l’intel·lectual es distingeix del savi especialista perquè el seu pensament és situacional. Exercita el pensament d’ocasió. La intel·ligència de l’intel·lectual està sempre confrontada amb les circumstàncies. Animat per la voluntat de veritat, la seva meta final és la claredat sobre els reptes que ens planteja la realitat mundana. Medita sempre des d’un lloc, mai en un buit. L’intel·lectual només pot ser intel·lectual en la circumstància. Practica un pensar viu, compromès amb el present i amb el propòsit de revelar-ne el veritable ésser.
