Llegir, llegir Pla, rellegir-lo, endinsar-se en la immensitat ciclòpia de la seva obra. Aquesta és la proposta d’estiu de política&prosa, a partir d’unes notes disperses que segueixen vagament el fil conductor de la relació de Josep Pla amb la política. Una proposta necessàriament modesta que no pot pretendre oferir una panoràmica exhaustiva d’aquesta relació al llarg de les diverses etapes de la vida de l’escriptor.

A aquestes alçades no es tracta de descobrir la seva visió del món i del país, els seus posicionaments polítics canviants i les seves contradiccions. L’extensa literatura sobre Pla s’ha encarregat d’establir-ne les coordenades ideològiques i polítiques. Possiblement ha estat Valentí Puig a L’home de l’abric qui millor hagi copsat el perfil intel·lectual de Josep Pla: «un liberal que creia en l’exigència d’ordre i un conservador que creia en la llibertat». Una concepció fruit «de sedimentacions molt accelerades per l’espectacle brutal de la història», de determinades influències personals, de lectures àvides, de l’experiència acumulada com a corresponsal i viatger a l’Europa d’entreguerres i, sobretot, per «l’impacte concloent que és la trobada amb la personalitat d’un home d’acció constructiva com és Francesc Cambó».

Aquestes notes disperses que presentem es poden llegir com unes notes a peu de pàgina al pensament de Pla en algun dels moments de la seva peripècia vital. Així, hi trobareu, en una entrada del dietari del confinament de Lluís Bassets, un apunt sobre com el descobriment de Florència per part del Pla jove està vinculat al descobriment de Maquiavel i, en conseqüència, del realisme polític que ja no l’abandonarà en la seva dilatada i variada observació de les vicissituds del seu segle, tan carregat d’història, de massa història!

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Amb la lliçó apresa de Maquiavel de com aproximar-se a la realitat, Pla observarà – primer amb curiositat i més endavant amb escepticisme– la Revolució Russa i el seu impacte arreu d’Europa en els anys vint. Marta Rebón ens en parla, tot apuntant com amb el coneixement de la literatura russa –sobretot Dostoievski i Txékhov– Pla va anar entenent la idiosincràsia del país fins a dissoldre en aquesta la importància de la revolució, reduïda a un «canvi brusc del personal dirigent».

A la immediata postguerra, Pla esdevindrà oficialment franquista i un col·laborador actiu amb la dictadura, atrapat en la contradicció del conservador que per defensar l’ordre es veu obligat a sacrificar la llibertat. Ara bé, el Pla col·laboracionista serà sabotejat pel Pla «escèptic impenitent», com explica Xavier Pla en la seva lectura de Viaje en autobús, interpretat com un retrat immisericordiós i amarg de la misèria material i moral imposada pel nou règim esbossat a partir de l’observació de la vida quotidiana.

El Pla de la postguerra és un home inquiet, insatisfet amb el món i amb ell mateix, capturat per la contradicció entre el seu col·laboracionisme i la constatació lúcida dels estralls del franquisme tant en la vida col·lectiva com en la seva carrera literària, distorsionada per l’obligació de publicar en castellà. Viu amb un «formigueig angoixat», com explica Jordi Gràcia en la seva aportació, que l’escriptor va anar superant amb els anys per la seva dedicació obsessiva a construir la seva obra i, molt especialment, la seva punta de diamant que és El quadern gris.

De la reclusió autoimposada al mas Llofriu i del profund escepticisme polític acumulat per les frustracions viscudes, Pla en començarà a sortir en el moment en què detecta símptomes d’una possible evolució de la dictadura, propiciats per la decisiva participació dels sectors menys conformistes de la burgesia catalana en el gir econòmic liberalitzador, amb l’enlluernadora aparició d’un líder com Jaume Vicens Vives, i també amb la hipòtesi Tarradellas a l’hora de pensar en el redreçament de Catalunya. En certa manera, Pla retorna a la política i es converteix en un punt de referència i en una autoritat indiscutible en aquest cercle reformador definit –potser amb excessiva grandiloqüència– com el Camelot empordanès, que Jordi Amat rememora en el seu article.

Tanmateix, amb el pas dels anys el conservadorisme de Pla esdevindrà cada cop menys liberal i més reaccionari i el seu pensament patirà un procés de degradació arterioescleròtic, aguditzat fins a la caricatura en la seva percepció del canvi democràtic a Portugal. El retrat de Pla que Josep Maria Castellet va dibuixar en Els escenaris de la memòria, serveix a Gonzalo Torné per il·lustrar el xoc entre el progressisme propi dels 60 de Castellet i el conservadorisme de fórmula de Pla, i entre concepcions estètiques incompatibles.

PUBLICITAT
Correos Market

Tanca aquestes notes disperses un apunt d’Albert Aixalà sobre el caràcter polític de Pla, una aproximació infreqüent perquè no se centra en la ideologia i les opcions polítiques sinó en els atributs que caracteritzen la mirada de Pla, feta de curiositat, empirisme, realisme, escepticisme, individualisme… que fan de l’escriptor un «lúcid i candorós recalcitrant», però no el cínic rematat del tòpic en ús.

Llegim els clàssics. Llegim Pla i també Gaziel, els nostres clàssics de l’edat d’or del periodisme català que han entès millor la política: Gaziel, l’humanista; Pla, el maquiavèl·lic.