Era a totes les travesses, però encara avui és bàsicament un desconegut. Robert Prevost, l’actual pontífex, desenvolupa un lideratge de perfil baix. Després d’un papa carismàtic sovint en ve un de més discret. Va passar amb Joan XXIII i Pau VI; amb Joan Pau II i Benet XVI i, ara, amb Francesc i Lleó XIV. Aquest desconeixement suscita preguntes: quina línia seguirà aquest pontificat? La resposta té una importància que depassa l’àmbit eclesial. A més, en l’actual conjuntura geopolítica, el fet que Prevost sigui ciutadà nord-americà afegeix un grau extra de complexitat: Donald Trump és un dels actors més conflictius de l’escenari global. Quina serà la relació entre Lleó XIV i el president del seu país d’origen? Fins fa poc era difícil respondre a aquestes preguntes. Prevost va ser escollit com a successor de Pere el 8 de maig de 2025, però la seva agenda ja estava predeterminada pels actes del Jubileu, que va acabar el 6 de gener passat. Així, de facto, el pontificat tot just comença a principis de 2026 i és ara que comencem a tenir algunes respostes.

El 9 de gener va tenir lloc la tradicional audiència al cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu. En el seu discurs, el papa va prendre com a guia De civitate Dei de sant Agustí, referent intel·lectual absolut d’aquest pontificat. És una obra escrita després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, un moment de caos i gran desorientació en el qual Lleó XIV veu força similituds amb el present: grans migracions i una profunda reorganització tant en l’àmbit geopolític com en els paradigmes culturals.

En aquell moment, sant Agustí va formular la seva teologia de la història a partir de la comparació entre dues ciutats: la terrenal i la celestial. Defugint una lectura maniquea, el papa explica que un cop s’ha perdut un horitzó transcendent, la ciutat dels homes acaba regida per un orgull que porta a tota mena de conflictes i abusos. Lleó XIV alerta contra «el nacionalisme excessiu i la distorsió de l’ideal del líder polític» alhora que lamenta les amenaces contra el multilateralisme i els drets humans. A més, avisa que no val una pau qualsevol: una pau imposada per la força no seria vàlida. Des del primer dia com a líder del catolicisme, ell ha reclamat una «pau desarmada i desarmant».

‘De civitate Dei’ de sant Agustí, referent absolut d’aquest pontificat, està escrita després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, un moment de gran desorientació en el qual Lleó XIV veu força similituds amb el present.

En el discurs, Lleó XIV no va esmentar Trump en cap moment. Tampoc no calia. El contrast entre les seves posicions és evident i, de fet, són dues figures antagòniques. Davant del nacionalisme MAGA de Trump, Lleó té una visió del món força cosmopolita. Si l’un aposta per l’acció unilateral, l’altre és un fervent defensor del diàleg. La incontinència verbal de Trump contrasta fortament amb la prioritat que atorga el papa a l’escolta. L’oportunisme del president nord-americà no té res a veure amb la lògica i el mètode amb què Prevost està estructurant el seu pontificat. I és per aquest amor a l’ordre que —fora de casos excepcionals— probablement el papa evitarà confrontar Trump de forma directa.

PUBLICITAT

Declaració conjunta de tres cardenals

En la primera entrevista que va donar (continguda en el llibre León XIV: ciudadano del mundo, misionero del siglo XXI, publicat a finals de 2025 per Debate) ja deia que no volia intervenir en la política partidista de cada país i que són els bisbes locals qui han de gestionar aquest tipus d’afers. En els darrers mesos, hem vist com la Conferència Episcopal dels Estats Units ha carregat contra les polítiques actuals de control migratori i, el gener passat, tres cardenals (Cupich, de Chicago; McElroy, de Washington; i Tobin, de Newark) van publicar una poc habitual declaració conjunta on criticaven la política exterior de Trump.

Tornem a l’audiència del 9 de gener. A més de parlar de les persones migrants i vulnerables, el papa va desenvolupar una extensa reivindicació de la família que potser sorprendria més d’un diplomàtic. En el text, Lleó XIV estableix un fil que va de la dignitat de la persona fins a la importància de la societat passant pel valor de la família. En aquest sentit, a l’entrevista abans esmentada ja es preguntava si la polarització —un dels seus cavalls de batalla— no pot tenir les seves arrels en experiències problemàtiques viscudes dins de les famílies, en el fet que hi hagi persones que, a la seva llar, no els han ensenyat a estimar.

La seva mirada perfora capes fins a arribar a l’arrel humana dels problemes. Potser per això algú ha afirmat que si a finals del segle XIX Lleó XIII va afrontar la qüestió social quan ja havíem entrat als temps moderns, ara Lleó XIV es planteja la qüestió antropològica a les acaballes de la modernitat. És la mateixa perspectiva que aplica a la intel·ligència artificial: «L’Església no està en contra dels avenços de la tecnologia, en absolut, però perdre la relació entre la fe i la raó científica, crec que deixa la ciència com una closca buida i freda, que farà un gran dany a la humanitat. I el cor humà es perdria enmig del desenvolupament tecnològic, tal com estan anant ara les coses». Cada cosa al seu lloc i la humanitat al centre.

El tarannà consultiu que vol donar Prevost al seu pontificat s’ha pogut veure en el recent nomenament del nunci als Estats Units. L’escollit sembla més el candidat del cardenal Parolin que no pas del papa.

Ens preguntem ara per l’Església. Quin rumb tindrà sota el guiatge de Lleó XIV? La resposta ràpida seria: seguirà la línia de Francesc, però amb un estil propi. En aquest sentit, el Consistori extraordinari del 7 i 8 del passat gener va ser molt simptomàtic. Aquests tipus de consistoris són reunions de tots els cardenals amb l’objectiu d’assessorar el papa sobre qüestions rellevants de la vida de l’Església. Lleó XIV va dir que volia escoltar tothom i va demanar intervencions breus als cardenals per tal que tots poguessin parlar. En aquest cas, s’havien posat quatre temes sobre la taula: la missió evangelitzadora, la reforma de la Cúria Romana, la litúrgia i la sinodalitat (literalment, caminar junts; una concepció de la vida de l’Església que emfasitza la dimensió comunitària). Els cardenals van escollir la missió i la sinodalitat com a qüestions prioritàries i el papa ho ha respectat.

Estil de govern col·laboratiu

Més enllà de l’elecció d’uns temes o altres, això ens mostra la forma de treballar de Lleó XIV. D’una banda, es tracta d’establir prioritats clares, que l’essencial passi primer per tal de tenir prou calma per poder anar entomant les altres qüestions. De l’altra, ens parla d’un estil de govern col·laboratiu. Això contrasta amb Francesc, que governava d’una forma molt més directa i comptava amb l’assessorament d’un petit grup de cardenals (l’anomenat C9). El tarannà consultiu que vol donar Prevost al seu pontificat també s’ha pogut veure en el nomenament recent del nunci als Estats Units. L’escollit sembla més el candidat del cardenal Parolin (el número dos de la Santa Seu i cap de la diplomàcia vaticana) que no pas del papa. Així, tot i ser una posició tan sensible, Lleó XIV ha respectat la decisió de la persona responsable.

La voluntat d’establir ponts del pontífex (literalment, constructor de ponts) va més enllà del món catòlic, tot i que és conscient de les limitacions del seu càrrec: «No veig que el meu paper principal sigui el de mirar de ser el solucionador de tots els problemes del món», va afirmar en la seva primera entrevista. En canvi, creu que la seva missió comença a l’Església per a arribar a tothom. «Germans i germanes, voldria que aquest fos el nostre primer gran desig: una Església unida, signe d’unitat i comunió, que es converteixi en ferment per a un món reconciliat», va dir a la missa d’inici de pontificat. Això és el que vol: una Església missionera i sinodal, oberta a tothom i amant del diàleg.

En un món on és difícil no caure en el cinisme i el desànim, pot ajudar molt algú que —tal com Lleó ha afirmat— tingui fe en la condició humana.

Lleó XIV ja ha començat a treballar en aquesta línia i, en els seus primers mesos com a papa, s’ha trobat amb figures eclesials de sensibilitats molt diferents. S’ha reunit amb el pare James Martin, considerat progressista i proper a la comunitat LGTBI, i també amb el cardenal Burke, que molts veuen com a conservador i és un dels defensors de la missa tradicional. Alhora, no vol aixecar falses expectatives: considera que la seva missió és unir l’Església, i per això creu que no és el moment d’obrir debats conflictius. Per exemple, en la seva primera entrevista ja va deixar clar que veia molt poc probable que hi hagués cap canvi en la doctrina sobre la sexualitat.

PUBLICITAT

Seguir l’ordre correcte

Unir l’Església per a agermanar el món. No és un repte petit, però Prevost sembla una persona preparada per a entomar-lo. D’una banda, la seva trajectòria és totalment coherent amb el propòsit d’aquest pontificat. Lleó XIV ha estat missioner al Perú, per tant, la missió és quelcom de molt important per a ell. Pel que fa a la sinodalitat, ja ho va explicar a l’entrevista: ell vol «una Església l’enfocament principal de la qual no sigui una jerarquia institucional, sinó més aviat un sentit de “nosaltres junts”». Un altre aprenentatge del Perú, un lloc on en els anys 80 i 90 l’Església ja vivia amb sentit de comunitat. A més, també ajuda el fet que ell sigui agustí: en aquest orde la convivència és fonamental. Com sant Agustí, Prevost també atorga gran importància a fer les coses seguint l’ordre correcte, una forma de pensar que, segurament, ja li venia de la seva carrera de Ciències Exactes. I és precisament la seva formació com a matemàtic que el posa en situació de poder comprendre el repte que suposa la IA.

D’altra banda, la seva educació eclesiàstica en Dret canònic i la seva experiència com a jutge eclesiàstic, semblen una preparació molt adient a l’hora d’afrontar la crisi dels abusos clericals. Finalment, hi ha una qüestió biogràfica: Lleó XIV és jove per al càrrec —va ser escollit quan encara no tenia 70 anys— i té bona salut. Francesc, per exemple, sempre va tenir algunes limitacions físiques. Per la seva banda, Benet XVI va ser escollit amb 80 anys i a punt de retirar-se. Així, tot sembla indicar que Lleó XIV té temps i forces.

Aquestes són les bases d’un pontificat que es preveu llarg i amb molts reptes. Pel que fa als resultats, mirar de fer alguna predicció seria massa agosarat. Tanmateix, sí que podem apuntar el potencial tant de la figura com de la seva proposta. En un món governat per egòlatres autoritaris, calen líders humils que sàpiguen escoltar. En un món tan complex i interconnectat, caracteritzat pel «tot, alhora i a tot arreu», cal algú que endreci les qüestions i miri d’aclarir quin és realment el problema. Potser així, aquest món tan violent i confrontat, trobarà un xic de pau, que —segons sant Agustí— és la tranquil·litat en l’ordre. Finalment, en un món on és difícil no caure en el cinisme i el desànim, pot ajudar molt algú que —tal com Lleó ha afirmat— tingui fe en la condició humana. Si Robert Prevost aconseguirà o no materialitzar totes aquestes esperances és quelcom que només el temps pot respondre.