El 1955, William J. Buckley va fundar la revista que articularia, durant bona part de la Guerra Freda i fins avui, el pensament conservador estatunidenc: National Review. Hi va reunir un grapat d’escriptors llibertaris, catòlics, excomunistes i contraris al New Deal de Franklin Delano Roosevelt –que havia dut a terme una expansió de l’Estat sense precedents– amb la finalitat declarada d’unificar les nombroses tendències conservadores del país i donar a les seves idees una reputació respectable. En l’editorial de presentació del primer número, va explicar quina era la seva motivació ideològica: «Plantar-se enfront de la història i dir-li: “Atura’t!”, en un moment en què ningú més està disposat a fer-ho».

Era una declaració enganyosa. A les acaballes del segle XVIII, Edmund Burke, polític britànic considerat el fundador del conservadorisme modern, ja havia previst amb naturalitat la idea que la història canvia les mentalitats i les societats. Però, a diferència del que creien els revolucionaris contemporanis de Burke que van precipitar la Revolució Francesa i, més tard, tota l’estirp hegelianomarxista, els conservadors pensaven que la història no tenia una direcció concreta i no estava escrita en lleis infal·libles i imparables. La finalitat del conservadorisme, doncs, no era impedir totalment les transformacions, sinó mantenir-se en el poder per modular, controlar i, sobretot, no precipitar el canvi. La seva intenció no era frenar definitivament la història, sinó fer que canviés lentament, de manera gradual, per no desllorigar la societat.

La idea d’aturar el temps, o més aviat de revertir-lo, no era cosa dels conservadors, sinó dels reaccionaris, també sorgits com a reacció (per això el seu nom) a la Revolució Francesa. «Els reaccionaris no són conservadors», diu Mark Lilla en el seu llibre La mente naufragada. Reacción política y nostalgia moderna. «Són, a la seva manera, tan radicals com els revolucionaris.» Els guia la por que ens endinsem en una «nova era fosca», i el seu relat és sempre el mateix: durant segles, la tradició cultural i política nacional s’ha anat allotjant naturalment, de tal manera que encaixa a la perfecció amb el caràcter i la voluntat dels que pertanyen a una nació determinada. Però, en un moment donat, un petit grup d’homes que pertanyen a l’elit i tenen vincles amb l’estranger –en el relat original, els defensors de la Il·lustració i la Revolució Francesa; més tard, des dels tecnòcrates freds als importadors d’idees de països enemics, l’últim govern d’esquerres o, molt sovint, els jueus– va destruir aquest equilibri harmònic i just.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Desfer el temps

Gràcies a l’ús arterós de falses promeses d’alliberament i a la seva capacitat per seduir un poble crèdul i incapacitat per reconèixer la maldat, «aviat una falsa consciència es diposita sobre tota la societat mentre aquesta s’encamina, voluntàriament, fins i tot alegrement, cap a la destrucció», diu Lilla. La feina del reaccionari és denunciar aquesta conjura i tractar de desfer el temps fins al moment previ a aquesta. Cal retrocedir i congelar la història en l’instant en què encara podia garantir l’harmonia.

La finalitat del conservadorisme no és impedir les transformacions, sinó mantenir-se en el poder per modular i controlar el canvi.

Una part rellevant de la dreta autoritària actual ha assumit plenament aquest relat reaccionari. D’acord amb el Fidesz de Viktor Orbán, partit governant a Hongria, George Soros, un membre de l’elit hongaresa, pretén, ajudat per organismes supranacionals com l’ONU o la Unió Europea, acabar amb els trets bàsics de l’ordre social hongarès omplint la nació d’immigrants i d’idees feministes i multiculturals. Per als ideòlegs del Fidesz, «els liberals [com Soros] són indiferents a la història i al destí de la nació», diuen Ivan Krastev i Stephen Holmes, autors de La luz que se apaga, un assaig sobre l’auge del nacionalisme a l’Europa de l’Est. «El llenguatge liberal dels drets humans, de la societat civil o dels procediments jurídics es descriu com a fred, genèric, ahistòric […]. El recel cosmopolita cap als vincles ètnics fa que els membres de l’àmplia majoria ètnica d’Hongria se sentin estrangers al seu propi país.»

 

Un marc mental

En el seu llibre sobre la deriva reaccionària dels antics conservadors polonesos, El ocaso de la democracia, Anne Applebaum explica que aquests tenen una «predisposició autoritària», una tendència a «afavorir l’homogeneïtat i l’ordre». L’autoritarisme «apel·la simplement a gent que no pot tolerar la complexitat […]. És antipluralista. Mostra suspicàcia cap a les persones amb idees diferents. És al·lèrgic als debats encesos […]. És un marc mental, no una sèrie d’idees». En el cas del reaccionarisme de Llei i Justícia, partit que governa a Polònia, aquestes idees impliquen que, per frenar la història, cal expulsar-ne els que impedeixen que la comunitat sigui homogènia: és a dir, que estigui conformada a imatge dels seus líders.

A Espanya, Vox ha apel·lat també a les intromissions de George Soros, la Unió Europea i la Xina en el destí de la nació. Ha denunciat un pla creat per les elits antinacionals per «implantar una república comunista antiespanyola» i ha assenyalat els atacs a certes tradicions arrelades, com les corrides de toros, o a determinades interpretacions de la història d’Espanya com a prova d’un intent coordinat des de l’interior i l’exterior del país per desfer els llaços que uneixen la majoria dels espanyols.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca