El 1955, William J. Buckley va fundar la revista que articularia, durant bona part de la Guerra Freda i fins avui, el pensament conservador estatunidenc: National Review. Hi va reunir un grapat d’escriptors llibertaris, catòlics, excomunistes i contraris al New Deal de Franklin Delano Roosevelt –que havia dut a terme una expansió de l’Estat sense precedents– amb la finalitat declarada d’unificar les nombroses tendències conservadores del país i donar a les seves idees una reputació respectable. En l’editorial de presentació del primer número, va explicar quina era la seva motivació ideològica: «Plantar-se enfront de la història i dir-li: “Atura’t!”, en un moment en què ningú més està disposat a fer-ho».

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Era una declaració enganyosa. A les acaballes del segle XVIII, Edmund Burke, polític britànic considerat el fundador del conservadorisme modern, ja havia previst amb naturalitat la idea que la història canvia les mentalitats i les societats. Però, a diferència del que creien els revolucionaris contemporanis de Burke que van precipitar la Revolució Francesa i, més tard, tota l’estirp hegelianomarxista, els conservadors pensaven que la història no tenia una direcció concreta i no estava escrita en lleis infal·libles i imparables. La finalitat del conservadorisme, doncs, no era impedir totalment les transformacions, sinó mantenir-se en el poder per modular, controlar i, sobretot, no precipitar el canvi. La seva intenció no era frenar definitivament la història, sinó fer que canviés lentament, de manera gradual, per no desllorigar la societat.

La idea d’aturar el temps, o més aviat de revertir-lo, no era cosa dels conservadors, sinó dels reaccionaris, també sorgits com a reacció (per això el seu nom) a la Revolució Francesa. «Els reaccionaris no són conservadors», diu Mark Lilla en el seu llibre La mente naufragada. Reacción política y nostalgia moderna. «Són, a la seva manera, tan radicals com els revolucionaris.» Els guia la por que ens endinsem en una «nova era fosca», i el seu relat és sempre el mateix: durant segles, la tradició cultural i política nacional s’ha anat allotjant naturalment, de tal manera que encaixa a la perfecció amb el caràcter i la voluntat dels que pertanyen a una nació determinada. Però, en un moment donat, un petit grup d’homes que pertanyen a l’elit i tenen vincles amb l’estranger –en el relat original, els defensors de la Il·lustració i la Revolució Francesa; més tard, des dels tecnòcrates freds als importadors d’idees de països enemics, l’últim govern d’esquerres o, molt sovint, els jueus– va destruir aquest equilibri harmònic i just.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.