El 1955, William J. Buckley va fundar la revista que articularia, durant bona part de la Guerra Freda i fins avui, el pensament conservador estatunidenc: National Review. Hi va reunir un grapat d’escriptors llibertaris, catòlics, excomunistes i contraris al New Deal de Franklin Delano Roosevelt –que havia dut a terme una expansió de l’Estat sense precedents– amb la finalitat declarada d’unificar les nombroses tendències conservadores del país i donar a les seves idees una reputació respectable. En l’editorial de presentació del primer número, va explicar quina era la seva motivació ideològica: «Plantar-se enfront de la història i dir-li: “Atura’t!”, en un moment en què ningú més està disposat a fer-ho».

Era una declaració enganyosa. A les acaballes del segle XVIII, Edmund Burke, polític britànic considerat el fundador del conservadorisme modern, ja havia previst amb naturalitat la idea que la història canvia les mentalitats i les societats. Però, a diferència del que creien els revolucionaris contemporanis de Burke que van precipitar la Revolució Francesa i, més tard, tota l’estirp hegelianomarxista, els conservadors pensaven que la història no tenia una direcció concreta i no estava escrita en lleis infal·libles i imparables. La finalitat del conservadorisme, doncs, no era impedir totalment les transformacions, sinó mantenir-se en el poder per modular, controlar i, sobretot, no precipitar el canvi. La seva intenció no era frenar definitivament la història, sinó fer que canviés lentament, de manera gradual, per no desllorigar la societat.

La idea d’aturar el temps, o més aviat de revertir-lo, no era cosa dels conservadors, sinó dels reaccionaris, també sorgits com a reacció (per això el seu nom) a la Revolució Francesa. «Els reaccionaris no són conservadors», diu Mark Lilla en el seu llibre La mente naufragada. Reacción política y nostalgia moderna. «Són, a la seva manera, tan radicals com els revolucionaris.» Els guia la por que ens endinsem en una «nova era fosca», i el seu relat és sempre el mateix: durant segles, la tradició cultural i política nacional s’ha anat allotjant naturalment, de tal manera que encaixa a la perfecció amb el caràcter i la voluntat dels que pertanyen a una nació determinada. Però, en un moment donat, un petit grup d’homes que pertanyen a l’elit i tenen vincles amb l’estranger –en el relat original, els defensors de la Il·lustració i la Revolució Francesa; més tard, des dels tecnòcrates freds als importadors d’idees de països enemics, l’últim govern d’esquerres o, molt sovint, els jueus– va destruir aquest equilibri harmònic i just.

PUBLICITAT

Desfer el temps

Gràcies a l’ús arterós de falses promeses d’alliberament i a la seva capacitat per seduir un poble crèdul i incapacitat per reconèixer la maldat, «aviat una falsa consciència es diposita sobre tota la societat mentre aquesta s’encamina, voluntàriament, fins i tot alegrement, cap a la destrucció», diu Lilla. La feina del reaccionari és denunciar aquesta conjura i tractar de desfer el temps fins al moment previ a aquesta. Cal retrocedir i congelar la història en l’instant en què encara podia garantir l’harmonia.

La finalitat del conservadorisme no és impedir les transformacions, sinó mantenir-se en el poder per modular i controlar el canvi.

Una part rellevant de la dreta autoritària actual ha assumit plenament aquest relat reaccionari. D’acord amb el Fidesz de Viktor Orbán, partit governant a Hongria, George Soros, un membre de l’elit hongaresa, pretén, ajudat per organismes supranacionals com l’ONU o la Unió Europea, acabar amb els trets bàsics de l’ordre social hongarès omplint la nació d’immigrants i d’idees feministes i multiculturals. Per als ideòlegs del Fidesz, «els liberals [com Soros] són indiferents a la història i al destí de la nació», diuen Ivan Krastev i Stephen Holmes, autors de La luz que se apaga, un assaig sobre l’auge del nacionalisme a l’Europa de l’Est. «El llenguatge liberal dels drets humans, de la societat civil o dels procediments jurídics es descriu com a fred, genèric, ahistòric […]. El recel cosmopolita cap als vincles ètnics fa que els membres de l’àmplia majoria ètnica d’Hongria se sentin estrangers al seu propi país.»

Un marc mental

En el seu llibre sobre la deriva reaccionària dels antics conservadors polonesos, El ocaso de la democracia, Anne Applebaum explica que aquests tenen una «predisposició autoritària», una tendència a «afavorir l’homogeneïtat i l’ordre». L’autoritarisme «apel·la simplement a gent que no pot tolerar la complexitat […]. És antipluralista. Mostra suspicàcia cap a les persones amb idees diferents. És al·lèrgic als debats encesos […]. És un marc mental, no una sèrie d’idees». En el cas del reaccionarisme de Llei i Justícia, partit que governa a Polònia, aquestes idees impliquen que, per frenar la història, cal expulsar-ne els que impedeixen que la comunitat sigui homogènia: és a dir, que estigui conformada a imatge dels seus líders.

A Espanya, Vox ha apel·lat també a les intromissions de George Soros, la Unió Europea i la Xina en el destí de la nació. Ha denunciat un pla creat per les elits antinacionals per «implantar una república comunista antiespanyola» i ha assenyalat els atacs a certes tradicions arrelades, com les corrides de toros, o a determinades interpretacions de la història d’Espanya com a prova d’un intent coordinat des de l’interior i l’exterior del país per desfer els llaços que uneixen la majoria dels espanyols.

Santiago Abascal, Donald Trump, Vladimir Putin i Viktor Orban.

Abans de l’arribada al poder de Donald Trump, una part notable de la dreta estatunidenca ja denunciava les conjures d’una elit de Washington obstinada a regalar la sobirania del país a l’ONU, utilitzar la immigració per «descristianitzar» la nació i utilitzar una coalició de feministes, minories sexuals, negres radicals i marxistes per llevar la direcció dels Estats Units als qui constitueixen la seva identitat natural, que és blanca, protestant i d’origen europeu. «La idea liberal pressuposa que no cal fer res. Que els immigrants poden matar, saquejar i violar amb impunitat perquè cal protegir els seus drets com a immigrants», va dir Vladímir Putin en una entrevista al Financial Times, en la qual va exposar amb gran transparència les seves idees polítiques i les d’aquells als quals dóna suport mitjançant la propaganda o el finançament de l’Estat rus. «Qualsevol crim ha de tenir el seu càstig. La idea liberal ha esdevingut obsoleta.»

PUBLICITAT

I el que és clau: aquesta idea liberal «ha entrat en conflicte amb la immensa majoria de la població». En un article clàssic de 1964, el sociòleg Richard Hodstadter afirmava que hi havia «un tipus de mentalitat que no és nova i que no és necessàriament d’extrema dreta. L’anomeno “estil paranoic”, perquè cap altra paraula evoca millor l’exageració exaltada, la suspicàcia i la fantasia conspirativa» dels qui apostaven per aquesta manera de fer política. Aquest estil continua viu avui en la dreta autoritària, tot i que no solament en aquesta.

Per frenar la història, cal expulsar els que impedeixen que la comunitat sigui homogènia, a imatge dels seus líders.

No obstant això, el que des de fora podem considerar «exageració exaltada», per a aquestes noves formes de nacionalisme és, simplement, una croada per salvar la identitat cultural –i amb aquesta, l’economia i la política– dels seus països. Però també, la llibertat dels seus ciutadans. D’acord amb aquesta visió del món, en la qual la nació està assetjada per enemics que es coordinen per desfer el que s’ha construït lentament durant segles, o fins i tot mil·lennis, no hi ha cap altra noció de llibertat veritable que la defensa de la identitat pròpia. En aquest sentit, la llibertat no seria la capacitat de triar individualment el teu camí o de construir la teva identitat individual sense interferències dels altres: això comportaria una desviació liberal del veritable propòsit de la llibertat. Aquesta, en realitat, consisteix a ser qui ets, a conservar el teu ésser heretat.

Els enemics de l’harmonia

Que diferents formes de modernitat perversa –el poder econòmic internacional, els immigrants o les universitats repletes de professors d’esquerres; en tot cas, minories conjurades– vulguin arrabassar-te aquest dret, és la prova que la llibertat real consisteix a resistir. A diferència d’altres temps, potser no cal exiliar o empresonar aquestes minories dissolvents, però sí que caldrà reduir-ne la visibilitat pública i negar-los legitimitat política. «No tenim cap problema amb les persones LGTB. Per Déu, que visquin com vulguin», va dir Vladímir Putin en l’entrevista esmentada. «Però algunes coses ens semblen excessives. Ara diuen que els nens poden tenir cinc o sis gèneres diferents.» En cas que aquesta premissa fos certa, fins i tot un moderat o un conservador podrien considerar imperatiu defensar els seus fills d’aquesta idea. Només el reaccionari la considera una prova de la caiguda de l’home propiciada pels enemics de l’harmonia. I creu, a més, que és feina de l’Estat revertir-la i retornar així l’home, mitjançant alguna cosa molt semblant a una revolució, a un paradís que avui s’ha esfondrat.

Per descomptat, aquesta noció de llibertat entra en conflicte amb la que fonamenta les democràcies liberals. Aquestes no solament es basen en la noció que el govern de la majoria és legítim en la mesura que protegeix els drets de les minories, sinó també en una certa indiferència cap a les opinions alienes. En una democràcia liberal, podem debatre fins a l’extenuació les idees que ens semblin pernicioses, però la discussió acabarà amb un encongiment d’espatlles resignat i l’acceptació que el pluralisme també produeix males idees.

Per a la dreta autoritària, encara que no solament, aquestes males idees són sempre una conjura enrevessada contra la llibertat de la majoria. Per aturar-les, cal tornar a un passat harmònic. És dir-li a la història «Atura’t!». És explicar als teus conciutadans que només si s’assemblen a tu i assumeixen el teu poder sense límits seran veritablement lliures. És, en els pitjors casos, convertir el pessimisme cultural, quelcom legítim, en una forma d’autoritarisme.