Aquesta convocatòria andalusa es presentava com una equació d’una sola incògnita: si el PP podria mantenir la majoria absoluta aconseguida el 2022 o no. L’elecció s’ha anat construint al voltant d’aquest únic interrogant. D’entrada, l’escenari semblava propici per als populars, per diversos motius: (1) el principal competidor del PP, Vox, encarava la cita electoral en hores baixes, després d’un resultat poc lluït a Castella i Lleó i unes enquestes que pronosticaven un estancament dels seus resultats; (2) Vox, a més, havia de fer front a la competència de Se Acabó La Fiesta, que en aquesta convocatòria actuava com a «submarí» (subvencionat?) del PP; (3) a favor dels populars hi havia el romanent de vot a Cs, 121.000 vots de 2022 que ara no tenien on anar i que els sondeigs apuntaven que engruixirien la bossa del PP; (4) fins i tot la situació del PSOE jugava a favor del PP, ja que no comptava amb arguments sòlids per mobilitzar el seu espai; i (5) per acabar-ho d’adobar, la divisió de l’esquerra del PSOE en dues candidatures facilitava als populars poder mantenir l’últim escó en algunes circumscripcions, un element que el 2022 s’havia mostrat clau per assolir la majoria absoluta.

Tot i aquest panorama en principi molt favorable el PP, tot i assolir el seu millor resultat en unes eleccions autonòmiques, va perdre la majoria absoluta i va quedar a expenses de pactar el govern amb alguna altra força. L’única incògnita de la jornada es va aclarir en contra de Moreno Bonilla, malgrat Moreno Bonilla.

1. Les eleccions són un esport on la gent vota… i sempre guanya Ayuso

Malgrat els somriures de la nit electoral i els aplaudiments de l’endemà a Madrid, el resultat de Moreno Bonilla és terrible. No tant pel resultat en si, sinó pel que suposa. El PP ho havia apostat tot a mantenir la majoria absoluta i, tot i que diumenge a la nit a mesura que avançava l’escrutini, va anar modificant el discurs, el resultat és inapel·lable. Moreno, guanyant, ha perdut. En primer lloc i per damunt de tot perquè no ha pogut mantenir la majoria i haurà d’obrir-se a pactes. També ho va fer el 2018, però aleshores no havia guanyat les eleccions i l’opció de pactar tenia el premi de governar. Ara ve de governar en solitari i haurà d’acceptar d’asseure al consell executiu als de Vox (que no són Cs).

Però a més d’això, el resultat en vots, tot i ser el millor d’unes eleccions autonòmiques, no és extraordinari. El PP ha incrementat el seu vot en gairebé 150.000 sufragis més que el 2022. Tanmateix, si tenim en compte que hi havia 120.000 vots de Cs que havien quedat lliures i que la gran majoria mostrava a les enquestes intenció de votar al PP, l’augment «real» del resultat de Moreno Bonilla podria haver sigut d’uns 30.000. Poca cosa si es considera que hi ha hagut un increment de prop de mig milió de votants respecte a fa quatre anys.

2. El final de la «via andalusa»?

El País de diumenge titulava «El PP prueba la eficacia de la “vía andaluza” para frenar a la ultraderecha». Doncs bé, avui ja coneixem el resultat de la prova. La «via andalusa» no ha acabat de funcionar, el que vol dir que si el PP es debatia entre dues opcions per fer front a l’ascens de Vox i a la competència que aquests li plantejaven (l’opció Moreno i l’opció Ayuso), ara semblaria que l’única opció viable és la «via madrilenya» que, a diferència de l’andalusa, proposa l’assimilació de l’ideari ultra per part del PP com a manera de frenar el transvasament de vot cap a Vox.

Malauradament per als populars, aquesta via tampoc assegura l’èxit, tal com han comprovat els seus homòlegs francesos o italians. La confrontació entre l’original i la còpia acostuma a afavorir al primer, sobretot quan a la còpia se li veu el llautó i no acaba de ser creïble en la defensa del seu nou credo. Aquestes subtileses, tanmateix, no semblen preocupar aquells que avui assaboreixen la patacada de la via propugnada per Moreno Bonilla, a la què en part van col·laborar (impossible saber en quina magnitud), tot programant performances per terres mexicanes amb homenatge a Hernán Cortés inclòs.

PUBLICITAT

3. Montero, missió impossible

Aquesta setmana continuarà el procés de liquidació pública de María Jesús Montero, que ja s’havia iniciat en plena campanya electoral, no només com a part de la pròpia campanya (i per tant, des de sectors de la dreta) sinó com a preludi del que havia de venir un cop es consumés la debacle del PSOE en aquestes eleccions.

A Montero se li retreu haver estat una paracaigudista (que sí) i haver estat responsable del «pitjor resultat dels socialistes a Andalusia». Això últim és senzillament mentida. No ha estat el pitjor. Ha estat el segon pitjor (europees a banda), perquè Montero (o el PSOE) ha millorat el resultat de 2022 en 60.000 vots i, de fet, ha quedat només 63.000 vots per sota del resultat de Susana Díaz el 2018. Des d’aquella data, els socialistes circulen per la part baixa del seu terra (històric, perquè si no dius «històric» sembla que sigui menys dramàtic).

La missió encomanada a Montero era un suïcidi anunciat. I essent això, el resultat final no és tan terrible. Podria haver estat un desastre total, i al final ha estat un desastre, sense més. Contra Montero i el vot socialista jugaven tota una sèrie d’elements: (1) eren unes eleccions de segon grau, per tant l’estratègia de mobilitzar el vot que només vota PSOE a les generals estava condemnada al fracàs d’entrada, com ja s’havia comprovat a Extremadura, Aragó i Castella i Lleó; (2) Moreno Bonilla era un líder no gaire mal valorat per bona part del vot PSOE, el que feia dificilíssim aixecar un vot a la contra; (3) la crisi dels cribratges de càncer de mama, únic element amb força per erosionar el PP, es va enfocar des de la defensa dels serveis públics exclusivament, un enfocament amb una capacitat mobilitzadora descriptible; (4) el PSOE era un convidat de pedra al banquet electoral, ningú no creia que pogués guanyar, ni que entrés a cap quiniela de futurible acord de governabilitat, el que li vetava l’accés a aquella part de l’electorat que vota govern; (5) votar PSOE en aquestes eleccions equivalia a fer entrar Vox al govern autonòmic, un argument de difícil digestió per a la majoria del vot socialista i especialment per la part moderada; i (6) Montero va patinar intentant explicar què hi feia ella de candidata en aquestes eleccions.

I amb tot, Montero no només no ha perdut vots sinó que n’ha guanyat, tenint com tenia tot en contra. La inanitat electoral dels socialistes a Andalusia no és atribuïble a Montero, per molt que ara s’imposi allò de l’arbre caigut i la llenya.

4. ‘Vendetta’ en diferit

El PSOE ha presentat en aquestes eleccions el tercer candidat en les tres darreres convocatòries autonòmiques. Això sol diu molt de la situació interna d’un partit que ho havia estat tot a Andalusia, que havia actuat com a «partit nacional», a la manera de CiU o del PNV (o del PP a Galícia… i a Madrid?). El PSOE andalús havia estat l’alfa i l’omega del sistema polític de la comunitat durant més de trenta anys, de manera que és fins un cert punt normal que pateixi una extraordinària ressaca després de tants anys de domini i de veure’s fora de la centralitat de la què havia disposat durant tant de temps. Els partits grans que són desplaçats pateixen aquesta mena d’episodis, més o menys llargs.

Qualsevol amb dos dits de front recomanaria als socialistes andalusos una mica d’estabilitat interna per, a partir d’aquí, anar recuperant terreny de mica en mica. Però tot sembla conspirar a favor d’una nova rebolcada. És evident que hi ha qui no vol que Montero es consolidi al capdavant del partit i sembla que hi ha pressa per fer-la’n fora. La debacle anunciada havia de ser la revenja contra Sánchez per part de qui va perdre les primàries pel lideratge del PSOE ara fa nou anys. Montero, paracaigudista i escudera, havia de rebre la plantofada que anava per a Sánchez. Però altre cop el «perro» se n’ha sortit. Atents a la pantalla, perquè potser assistim a la revenja de la revenja.

5. ‘No estaba muerto…’

De Vox s’esperava que fes d’acompanyant en aquesta elecció. Hi tenia molt a guanyar (entrar al govern de la Junta, que no és poca cosa), però se suposava que això ho aconseguiria de rebot, no tant per mèrits propis. Doncs vet aquí que els d’Abascal ho han tornat a fer. I en van unes quantes.

Després de Castella i Lleó en molts mitjans s’havia aixecat acta de defunció electoral dels ultres. Declinaven. El seu millor moment ja havia passat. Tot el que els quedava era muntanya avall. No tenien res a fer contra Moreno Bonilla, i això només era el preludi del que vindria després. Les generals se’ls farien bola, etcètera, etcètera… Els resultats han mostrat que això era pur wishful thinking. El conte de la lletera. Vox ha augmentat el seu resultat en 80.000 vots. El 2022 els mitjans van dir que estaven acabats, i això que havien crescut cent mil vots. Aquest cop, si es té en compte que Vox tenia un competidor al seu propi espai (SALF), que ha aconseguit 105.000 sufragis, el creixement dels d’Abascal és més meritori. No, no són morts. Ni molt menys. Comptant conjuntament Vox i SALF, quatre de cada deu votants mobilitzats en aquesta convocatòria han optat per l’extrema dreta. Feijóo ja està assajant la coreografia de la «prioritat nacional».

6. L’esquerra local i l’esperit Die Linke

A l’esquerra del PSOE ha tornat a passar el que ja havia passat. A Extremadura, a Aragó, abans a Galícia. L’esquerra local guanya l’altra esquerra. I no, no és perquè siguin «sobiranistes» (ho sento, Gabriel). És perquè són locals, perquè l’electorat els percep ancorats a terra i perquè aquestes són eleccions autonòmiques, on l’element local té més pes. Però també és perquè Adelante Andalucía apareixien com a més atrevits, més «nous», diferents. El seu candidat gosava dir coses que els altres partits de l’espai (Por Andalucía i també el PSOE) no gosaven. En el cas dels cribatges, l’enfocament de José Ignacio García era molt més directe i confrontacional amb Moreno Bonilla, des d’un vessant menys sofisticat, més arran de terra, menys… calculat.

A favor seu ha jugat extraordinàriament la malaptesa de Por Andalucía, viciada de tot el que ha caracteritzat l’esquerra des de fa una dècada, fins a l’extrem que el propi anunci de l’acord per confirmar la candidatura va acabar generant una batussa entre els (aparentment) socis de llista, amb Pablo Iglesias en el seu paper de gran inquisidor. Maíllo possiblement hagi rebut les conseqüències de coses que ell havia intentat combatre, però que evidentment no ha sabut esquivar. El vot de l’esquerra ha percebut Por Andalucía com un episodi més de la confrontació interna, estèril i inacabable, d’una elit dirigent que no se’n surt. Per acabar-ho d’adobar, el resultat de Por Andalucía, l’únic dels partits amb representació parlamentària que retrocedeix en vots, elimina l’opció Maíllo d’erigir-se en cap de Sumar (o el que quedi de Sumar) en unes futures eleccions generals.

7. Trotski guanya Stalin

Una derivada un punt divertida dels resultats de l’esquerra en aquestes eleccions és que, possiblement per primer cop a tot el món, els trotskistes han guanyat els estalinistes. Qui els ho hauria dit als del POUM que, noranta anys després, quedarien davant dels hereus del PCE.

8. El periodisme de la voluntat

Ara resulta que hem descobert que la majoria absoluta de Moreno Bonilla de 2022 era de pa sucat amb oli, que l’havia aconseguit de xiripa gràcies a les restes en algunes circumscripcions que li havien permès assolir l’últim escó en joc. Tota una legislatura glossant la majoria absoluta del PP, teoritzant sobre el canvi «sociològic» (si no escrius «sociològic» sembla que el canvi és menys canvi) que havia suposat, i resulta que era un castell de cartes que podria enfonsar-se a la primera bufada.

És extraordinari com es mostra la informació sobre les eleccions. No parlaré de les anàlisis de la nit electoral, gènere que em fa crispar els nervis, veient com es fan afirmacions categòriques que les dades desmenteixen. Parlo de la creació de consensos, de la capacitat de fixar els debats en punts concrets, tot deixant en la penombra una enorme quantitat d’aspectes tant o més interessants, la il·luminació dels quals ajudaria a entendre millor un món tan complex i divers com és el del comportament electoral.

La simplificació i la velocitat acaben empobrint de mala manera la informació que es dona, que a més ha de passar pel sedàs de la posició política de cadascun dels mitjans. Amb tot, no crec que aquest últim aspecte sigui el pitjor, i en qualsevol cas, ja és decodificat pels usuaris. Crec que és més perjudicial el gregarisme en el tractament de les coses, del que només se salven uns quants periodistes de raça. El tema és importantíssim, perquè en el fons del fons estem parlant d’un dels elements centrals del procés democràtic.

9. ‘Tezanos was right… again’

Ho sento. Si voleu saber què ha passat, mireu-vos l’enquesta del CIS sense caure en el papanatisme de menysprear-la només perquè no us agrada el seu president o perquè no us creieu les seves estimacions. Una recomanació: no us cregueu les enquestes, no serveixen per això, no són una religió. Enlloc d’això, treballeu-les, esmicoleu-les, utilitzeu-les, bussegeu en les dades que posen a disposició de tothom.

PUBLICITAT

10.  ‘Pues se ha quedado buena la tarde’

Després d’aquestes eleccions tot sembla portar-nos a la repetició (en gran) del que ha succeït a Extremadura, a Aragó i properament a Castella i Lleó: el PP haurà d’entendre’s amb Vox per fer govern, i els ultres li exigiran entrar-hi, manegar pressupost (que en el cas d’Andalusia no és poca cosa) i imposar-los la seva agenda xenòfoba i reaccionària.

Moreno Bonilla amaga amb el govern en solitari, però sap on acabarà anant. La via moderada que encarnava fins al diumenge ja no té recorregut. Només li queda fer un Guardiola i desdir-se de tot el que ha promès durant la campanya. Va apostar a mantenir la majoria absoluta i ha perdut. Ara haurà d’empassar-se les seves paraules i ser part del que fins ahir havia denominat lío.

I si…?

Tanmateix, hi ha altres opcions. No estem condemnats a veure un govern de PP i Vox a la Junta, com suggereixen tots els mitjans (alguns resignats, altres amb entusiasme). Què passaria si el PSOE facilités la investidura de Moreno Bonilla i l’establiment d’un govern en minoria, a canvi del compromís de revertir la rebaixa fiscal a les rendes més altes i una injecció de finançament a la sanitat pública? Seria un moviment arriscat, sens dubte. La lògica ens diu que ara toca reforçar les trinxeres en vista a les generals (d’aquí a un any?). Les cartes estan repartides. Però…

Facilitar un nou govern en minoria del PP a Andalusia podria reforçar el discurs socialista a l’hora que es posa en evidència la proximitat del PP amb Vox. El PSOE faria el «sacrifici» de mantenir Moreno Bonilla per garantir el benefici que suposa allunyar Vox dels llocs de decisió. Els socialistes posarien per davant dels seus interessos els interessos de la ciutadania andalusa, quelcom lloable es miri com es miri. El discurs del PP quedaria exposat i haurien de decidir si continuen amb el seu antisanchisme a ultrança o matisen la posició. Si Feijóo es nega, queda lligat a Vox. Si accepta, desdemonitza Sánchez per la via dels fets (i perd el seu argument principal, únic de fet).

Salvar Moreno té altres avantatges. Reviu la «via andalusa» i segurament enfurisma Ayuso i els seus acòlits. És a dir, afebleix Feijóo. De retruc, reactiva el transvasament del PP a Vox, el que afebleix electoralment els populars, fent més possible una victòria (pírrica, però victòria al cap i a la fi) de Sánchez a les generals. També és possible que el moviment ajudi la moribunda esquerra del PSOE, tot i que el més probable és que sigui utilitzat per a la guerra interna (esport al que dediquen la major part de les seves forces). I, last but not least, se li obriria al PSOE una part gens menyspreable del vot que l’actual clima de polarització salvatge li deixa a l’altre costat de la filferrada. 460.000 vots, ni més ni menys, segons l’últim CIS. Suficient per assegurar el triomf de Sánchez, que arribat el moment li podria exigir a Feijóo, quid pro quo, que li facilités la investidura…

No passarà. Però no em negareu que tindria la seva gràcia.

Resultats de les eleccions al Parlament d’Andalusia, 2022-2026