El sistema està fet per a què els governs aguantin

Quan va decidir dissoldre el Parlament, el president Aragonès portava 523 dies governant amb l’únic suport estable de 33 diputats dels 135 amb que compta el legislatiu català. Un any i mig. I podria haver continuat, malgrat el vot negatiu als pressupostos, perquè els governs en el nostre sistema tenen la capacitat de prorrogar els comptes públics d’un any a un altre. Aragonès podria haver acabat el seu mandat, si no hagués cregut (amb tota la raó) que el que li quedava per davant era un via crucis en tota regla.

Valgui l’exemple per a tots aquells que assenyalen la feblesa evident d’un govern en minoria per pronosticar-ne la caiguda immediata. No, el nostre és un sistema que té com a objectiu primer l’estabilitat, evitar que es produeixin buits de poder, i per tant, reforçar la primacia de l’executiu i el seu manteniment. Fou l’opció de 1978, conscients com eren els dirigents del moment tant de la memòria convulsa del període republicà com de l’extraordinària feblesa amb què naixia el nou sistema.

D’aquella aposta neix la pervivència del govern Aragonès amb només 33 diputats al darrere durant un any i mig de silenciosa estabilitat fins a la decisió dels comuns de fer-li saltar pels aires el projecte de pressupostos per a 2024.

 

Vendettes de família

L’avançament electoral té el seu origen més immediat en la negativa del grup parlamentari dels comuns, però la votació de pressupostos podria haver reeixit sense ells, amb el suport dels diputats de Junts. Però els postconvergents fa temps que no tenen cap intenció (ni interès) en donar oxigen al govern Aragonès. De fet, des que van marxar-ne, l’octubre de 2022. La pugna entre Junts i ERC ha marcat la política catalana des de fa vint-i-cinc anys, quan l’aleshores CiU va començar a veure en els republicans a uns competidors seriosos al seu rol hegemònic en el camp nacionalista.

Des d’aleshores bona part de la política catalana ha girat al voltant d’aquesta pugna insomne, fins i tot quan es van presentar junts a les eleccions de 2015, quan van formar govern, quan van impulsar l’últim tram del procés i quan van tornar a fer govern a partir de les eleccions de desembre de 2017. Ni la trista experiència de la presó va ser capaç d’unir ambdós partits.

El motor de la política dels últims vint-i-cinc anys a Catalunya ha estat la competició en el camp nacionalista/independentista d’aquests dos pols. El mateix procés va acabar essent un immens chicken game entre ells, que va acabar arrossegant tot el país. Ara, les eleccions del proper 12 de maig ens prometen un nou episodi d’aquesta història aparentment inacabable.

A aquesta batalla domèstica, però, sembla que s’hi ha sumat una de nova, la que han llençat els comuns contra el PSC, a qui culpen de la derrapada dels pressupostos per no cedir en el tema del Hard Rock. Resulta curiós que un partit que forma part d’un govern conjuntament amb el PSC s’hi llenci d’aquesta manera. Possiblement són coses que només poden passar a les famílies.

 

L’aleteig d’una papallona…

La plantada dels comuns ha tingut repercussions molt més enllà de la Ciutadella. El mateix dia que Aragonès dissolia el Parlament, a Madrid Sánchez renunciava a portar al Congrés el projecte de pressupostos generals de l’Estat. Hi haurà pròrroga, doncs. Pròrroga propiciada per un dels socis del govern de coalició. I no precisament Podemos, que ja no és soci i s’asseu al grup mixt (amb Ábalos), des d’on juga a ser franctirador.

Faria riure (o més aviat plorar) que els pressupostos de l’Estat haguessin caigut per un complex de turisme d’escurabutxaques al Camp de Tarragona. Tot plegat una concatenació de pífies incomprensibles. Però possiblement l’origen no estigui a Tarragona sinó més lluny de Madrid, a Barcelona, on els comuns no han paït que el nou alcalde socialista no els hagi incorporat ja al govern municipal. És aquí on tot apunta que hi ha l’origen del no als pressupostos de la Generalitat, i la cadena d’esdeveniments que han vingut darrere.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Si això fos així (i ningú no sortirà a confirmar-ho), seria l’enuig d’Ada Colau i la seva voluntat de fer pagar als socialistes per haver-la deixat en aquell llimbs incòmode que és l’oposició municipal, després d’haver optat (o no) a un ministeri en el nou govern, el que hauria propulsat la negativa a donar suport als comptes d’Aragonès, sense preveure (o potser sí) que això enviava al cubell de les escombraries els pressupostos generals, davant la impossibilitat de negociar-los enmig de la campanya catalana.

 

Els bascos i les coses de menjar

Nota a part mereix la comparació del que s’esdevé a Catalunya amb el que passa a Euskadi. Allà hi ha eleccions el 21 d’abril i a ningú se li ha passat pel cap que aquesta circumstància pogués impedir la negociació pressupostària a Madrid, amb la participació de dos partits, el PNB i EH Bildu, que s’estan jugant la victòria en aquells comicis en una pugna fratricida i amb la possibilitat que, per primer cop, els jeltzales puguin perdre davant dels d’Otegi.

A diferència del que succeeix a Euskadi, la convocatòria electoral catalana ha fet saltar pels aires les negociacions pressupostàries, ja que s’entén que la pugna entre Junts i ERC s’enduria per davant qualsevol acord a tres bandes amb el govern central.

Potser té a veure amb allò que diu Jordi Amat sobre la crisis d’autoritat o amb un instint suïcida que l’independentisme català ja va demostrar durant el procés, capaç d’endur-s’ho tot per davant en una embogida cursa cap a la quimera i el no res, a risc d’arrasar-ho tot i no deixar res dempeus. Els bascos, en canvi, sembla que distingeixen clarament el gra de la palla i es guarden molt de cremar-ho tot en una febrada estèril.

 

On és Yolanda?

Tornem al fil. Si l’avançament electoral a Catalunya ha tingut com a propulsors immediats els comuns (a canvi de no se sap quins beneficis) i aquest moviment ha comportat la caiguda del projecte de pressupostos generals de l’Estat, i essent els comuns part substancial de Sumar, membre del govern central, sorprèn el silenci de la líder d’aquest grup, la vicepresidenta segona d’aquest govern, Yolanda Díaz.

Aquesta és la segona bufetada que rep Díaz en poc temps. I és la segona ocasió en la que no apareix com a actriu participant sinó com a estàtua. La primera bufetada van ser les eleccions gallegues, en les que Sumar va fer un paper galdós, quedant fora del Parlament. És possible que l’ascendent de Díaz quedés molt malmès després d’aquell episodi i potser això expliqui que els comuns s’hagin llençat a l’aventura de rebentar els pressupostos del govern del qual Díaz és la tercera autoritat.

Tot plegat deixa en un paper molt estrany la vicepresidenta, que sembla que no lideri ni dirigeixi una formació en desbandada a les portes d’unes europees crucials. O és que no sabia el que anaven a fer els seus correligionaris a la Ciutadella, o és que no ho va poder parar, o és que no va entendre les conseqüències que tindria l’operació d’enfonsar els pressupostos de la Generalitat. Qualsevol de les tres possibilitats deixa Díaz molt mal parada.

 

Puigdemont, toujours

Noves eleccions i altre cop la figura de Puigdemont a l’horitzó, amenaçant de prendre el protagonisme a la resta de dirigents. L’ombra que projecta l’expresident des de Waterloo, el Napoleó dels cent dies, revingut, reviscolat pel resultat diabòlic del 23-J i ara altre cop al mig de l’escenari, prest a rebre tots els focus, a ser el centre d’atenció de nou. Sembla que portem tota una eternitat amb Puigdemont i no fa ni deu anys que va deixar la seva Girona.

La possibilitat que Junts presenti Puigdemont com a candidat, un candidat que no podrà ser investit en cas de guanyar (com ja va passar el desembre de 2017), però un candidat amb totes les de la llei (no ha estat condemnat, no està inhabilitat), ha sacsejat el taulell de joc. A l’última enquesta de l’ICPS ja ho dèiem: Puigdemont es projecta més enllà de l’espai de Junts i sobre el vot d’ERC i la CUP. L’aura heroica de «l’exili» convenç una part important del vot independentista fins al punt de situar Junts a un pas de superar ERC i trasbalsar les travesses sobre possibles acords postelectorals.

La possible participació de Puigdemont a les eleccions (insinuada però no confirmada) desperta dubtes maliciosos: permetrà TV3 que participi via telemàtica als debats? Ho acceptaran els altres candidats? Apareixerà al míting final de Junts per ser detingut in situ pels mossos d’esquadra?

 

Mascaretes

Si hi ha un element que surarà per damunt d’aquesta convocatòria electoral avançada, aquest seran les mascaretes. Mascaretes en forma de comissions milionàries, de comissions d’investigació (dues, una per cada cambra i per cada partit). Alguns partits faran de les mascaretes el leitmotiv de la seva campanya, es llençaran les mascaretes els uns als altres, els corruptes d’uns i altres, uns invocant Koldo, els altres la parella d’Ayuso. El trist record, dramàtic, de la pandèmia que vam patir tots transformat en munició electoral.

Tornarà a sortir, en podeu estar segurs, aquella sospita insidiosa contra el candidat socialista, Salvador Illa. El PP anirà a sac amb el tema, a cavall de les «notícies» que segur que aniran apareixent als mitjans afins. Els populars no es poden permetre un bon resultat socialista a menys d’un mes de les europees que els han de propulsar a la Moncloa (el record de 1994 trenta anys després). Atacaran amb tot, sobretot amb les mascaretes. Atents a les pantalles.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Casinos

L’altre tema de campanya. Si la convocatòria ha tingut com a origen el projecte Hard Rock la seva ombra anirà projectant-se al llarg de les properes setmanes, convocat pels comuns que creuen haver trobat el trumfo per fer forat a l’espai socialista. Facin joc, senyors. Als socialistes els cauran tota mena de penjaments des de l’esquerra veritable. El Hard Rock ho té tot per despertar l’enuig del purisme benintencionat: promoció immobiliària, requalificació de terrenys, projecte anti-ecològic, malbaratament d’aigua, promoció de la ludopatia, llocs de treball precaris, foment de la prostitució… Farien bé els socialistes de no subestimar-ho. Està per veure el rèdit electoral, però és indubtable que condicionarà (no sabem fins quant) el debat de campanya.

 

La maledicció de Sánchez

Fins i tot si es donés la circumstància (possible) que el PSC no només guanyés les eleccions del 12 de maig sinó que fos capaç de formar govern amb Illa al capdavant… fins i tot si Junts tingués un resultat similar al del 23-J, un correctiu sever per part de l’electorat… els set diputats dels postconvergents al Congrés continuarien sent decisius per a la governabilitat d’Espanya. No tant per a la continuïtat estricte de govern de Sánchez (ja he dit al punt 1 que el sistema està dissenyat per blindar l’estabilitat dels executius), però sí per al desplegament programàtic d’aquest govern. Ras i curt, qualsevol iniciativa legislativa que volgués dur a terme el govern central hauria de seguir comptant amb el vot afirmatiu dels set de Junts, fos quin fos el resultat del 12 de maig. Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

 

¡Que el ritmo no pare!

Les eleccions al Parlament es produiran menys d’un mes després de les basques i just un mes abans d’una convocatòria al Parlament europeu que serà crítica, tant per la configuració del mapa polític de la Unió (i de la direcció que prendrà en infinitat de qüestions que ens afecten) com pel clima polític a Espanya. La idea d’un carrusel d’eleccions, amb tres campanyes (quatre, si hi comptem també les gallegues del mes passat) que s’encavalquen pràcticament sense pausa al llarg de dos mesos frenètics, fa salivar el complex electoral-industrial, que viu de i per a les eleccions, convertides en una font d’informació, de clics, de notícies i de diners (molt diners, cada cop més). La caricatura després de l’anunci d’Aragonès retrata taps de cava volant i espetegant contra els sostres d’oficines en empreses de publicitat, assessors de comunicació, de data-mining, de micro-targeting, instituts demoscòpics, mitjans de comunicació (i de desinformació) i cases particulars de tertulians estrella.

Els maníacs de la política, aquell petit món entotsolat que viu d’això, que respira política, estaran contents davant la perspectiva d’uns propers mesos excitants. Però, i el comú dels mortals? Fins a quin punt és útil la política electoral? Útil a la ciutadania? La política útil són els pressupostos, aquells que ara han quedat arraconats. La gent (la gent normal) no viu del confeti, d’unes campanyes que cada cop criden més els hooligans i estan més dissenyades pels connoisseurs, com si la política fos una afició, com la papiroflèxia o els bonsais, o com si fos un videojoc, una batalla èpica a vida o mort que es desenvolupa en un món imaginari, llunyà, irreal.

Estaria bé que puguem aprofitar les primeres eleccions «normals» en molts anys (les de 2012, 2015 i 2017 no ho van ser pel procés, les de 2021 per la pandèmia) per explicar propostes, per intercanviar arguments i projectes, per debatre sobre els reptes que té el país, que són molts i diversos, i la seva resolució urgent i inajornable.