L’autora, reconeguda cronista de viatges, s’inicia en la literatura amb una obra tan singular com atractiva, articulada al voltant del recorregut dels pianos que arribaren al Sant Petersburg imperial, per acabar en els indrets més remots de Sibèria. El llibre ens apropa a la Rússia eterna, de la mà d’històries de persones anònimes aflorant, així, el més propi de la condició humana, la que subsisteix inalterable als regímens polítics, ja sigui el tsarisme, l’estalinisme o l’autocràcia de Putin. Un endinsar-se que només aconsegueix la bona literatura, la que no té data de caducitat. El llibre de Sophy Roberts n’és una bona mostra.

Els llibres dedicats a la crisi de la democràcia liberal, com és natural, sofreixen d’una certa ansietat. Aquest d’Obiols, en canvi, tant pel to com el bagatge polític i cultural de l’autor, té la virtut de no provocar inquietud sinó sobretot de reconciliar-nos amb la política des del realisme il·lustrat. A mig camí entre el dietari i l’assaig, el seu autor es revela com una consciència lúcida d’uns temps que pensa situant la crisi catalana al centre.

L’autora d’aquest llibre, ex corresponsal del Financial Times a Moscou, és qui potser millor ha explicat l’ascens de Vladimir Putin, el paper dels antics serveis secrets del KGB en la construcció de la nova oligarquia russa i, fins i tot, l’aprofitament de la globalització per penetrar l’economia dels països occidentals i per condicionar les relacions amb la Federació Russa. La seva documentada investigació, que inclou les relacions de Putin amb Donald Trump, explica les inquietants continuïtats entre el poder soviètic i l’actual imperialisme rus, així com la transformació de les pràctiques del KGB pròpies de la guerra freda, com l’ús dels paradisos fiscals, el xantatge, la corrupció, l’assassinat i la utilització del terrorisme, autèntics antecedents de l’actual guerra híbrida declarada per Putin a la OTAN y a la UE.

La reedició d’aquesta història cultural de Rússia, publicada per primera vegada el 2002, no pot ser més oportuna. Amb el seu mestratge habitual, Orlando Figes il·lumina la complexa i contradictòria evolució de les idees entorn de la identitat cultural russa. Una lectura fascinant i absorbent que pot ajudar a interpretar millor les visions del món que hi al darrere dels tràgics esdeveniments de la guerra a Ucraïna.

Membre destacat de la gran generació d’escriptors britànics de postguerra, Julian Barnes presenta novetat després de l’excel·lent cant d’amor a la cultura francesa que era L’home de la bata vermella (Angle, 2021). Elizabeth Finch és una ‘nouvelle’ on, a través de tres breus capítols cronològics, s’intenta desxifrar l’enigma entorn a una professora tan particular com suggestiva, tan inoblidable com discreta. Però la recerca és sobretot l’excusa per parlar de l’ambigüitat de la memòria personal i de la certesa històrica, conscient que “els apòstates són els representants del dubte, i el dubte –dubte viu— és el signe d’una intel·ligència activa”.

PUBLICITAT

Convendría leer esta novela solo por dos razones. La primera es la biografía del autor. Tras haber emigrado de la Alemania nazi, Boschwitz, ciudadano alemán de padre judío, es internado por el gobierno británico en un campo de concentración al estallar la Segunda Guerra Mundial y deportado a Australia. En 1942 se le dejó en libertad, pero el barco en que viajaba rumbo a Inglaterra fue torpeteado por un submarino alemán. Murió con tan solo 27 años. La segunda razón es la historia del libro. El manuscrito se quedó olvidado en un archivo de la Biblioteca Nacional de Fráncfort durante décadas y fue publicado por primera vez solo en 2018. Hay también una tercera razón: El pasajero es una novela estremecedora. Se trata de un retrato realista de la persecución de los judíos tras la Noche de los Cristales Rotos de 1938. El protagonista es un empresario judío, Otto Silbermann, que intenta hacerse invisible para huir de la detención y el linchamiento de los nazis. Pasará los días y las noches viajando de tren en tren, esperando encontrar una manera para cruzar la frontera y enfrentándose a la indiferencia de todo el mundo. Aterrador.

Recomanació adreçada als francòfons: ‘La Place’, una de les primeres novel·les d’Annie Ernaux, guardonada amb el premi Renaudot (1984). La seva literatura es nodreix d’un doble impuls, social i feminista: “Venjar la meva raça («Je suis de race inférieure de toute éternité», deia Rimbaud) i venjar el meu sexe”, segons la confessió feta en rebre el Nobel d’enguany. El text eixut de ‘La place’ és el relat d’una filla que no oblida els seus orígens malgrat la distància creixent amb els referents del seu pare: “Els llibres, la música, són bons per a tu. Jo no els necessito per viure”.

Trilogia de les memòries del premi Nobel sud-africà J.M. Coetzee. Comença amb Infancia, ambientada en la semideserta regió del Karoo, al nord de Sud-àfrica a tocar de Namíbia, on explica la vida dels afrikàners en un territori àrid i hostil. Segueix amb Juventud on relata la sortida del seu lloc natal per anar primer a Ciutat del Cap i després a Londres a estudiar per arribar a ser escriptor. El tercer volum és Verano on Coetzee parla de la seva vida a través d’entrevistes a persones que el van conèixer.

Més de dos-cents anys després del naixement de Fiódor Dostoievski, les seves obres encara captiven lectors d’arreu del món, d’edats, orígens i contextos ben diversos. Tamara Djermanovic ha llegit i estudiat el conjunt de l’obra de l’escriptor a fons, i en aquest llibre condensa els seus coneixements, apropant-nos a l’obra d’un escriptor controvertit, amb una vida sovint més rocambolesca que la dels seus personatges literaris. Descobrint aspectes de Dostoievski que desconeixíem, Djermanovic ens transmet també  les idees i moviments de l’època, entre les quals s’observa ja una tibant relació entre Rússia i Europa.

Ja havia llegit abans la trilogia de Zambra formada per Bonsái, La vida privada de los árboles y Formas de volver a casa, però Poeta chileno és una altra cosa. Es tracta d’una novel.la de grans dimensions narratives, seguint la pista de –posem— Roberto Bolaño, però sense cap vocació èpica. Al contrari, parla de temes trascendents –el virus de l’escriptura— mitjançant la història quotidiana d’un pare i un fill, i barreja la crónica familiar i la metaliteratura amb gran sentit de l´humor. Sens dubte, una de les grans novel.les llatinoamericanes d’aquest segle.

Rebecca Solnit (1961, Bridgeport, Connecticut) escriu un assaig de gratíssima lectura sobre la vida i l’obra de George Orwell (Motihari, Índia, 1903-Londres, 1950), autor d’Homenatge a Catalunya, La rebel·lió dels animals i 1984. Solnit ens mostra l’Orwell horticultor, jardiner devot de les flors i de les roses en particular, activista i amic dels desvalguts, mestre de periodistes… En les seves cròniques i assajos ressona la veu potentíssima i actual d’un humanista sincer i coherent, que va dedicar acció, pensament i obra a combatre amb bravesa l’autoritarisme i el totalitarisme. George Orwell va demanar que plantessin roses a la seva tomba. Quan, fa pocs anys, Rebecca Solnit la va visitar, hi floria un combatiu roser vermell.

Jules Renard va créixer en contra de la mare: Pèl roig, potser el seu llibre més significatiu, narra fragmentàriament les tribulacions que l’autor va viure mentre es feia gran i els conflictes existents amb una mare cruel, despòtica i tirànica. L’odi indissimulable i la torbació que sentia cap a ella es fa del tot evident en aquestes pàgines del Diario 1887-1910, fins al punt d’anotar que lamentava que el seu naixement no hagués ocasionat la seva mort: Renard s’immola amb una transparència sense replecs, amb una enteresa sense fissures, i la lucidesa i la introspecció, el rigor moral a l’hora d’inspeccionar-se i de deixar per escrit el seu desordre intern poden conduir el lector a equiparar-lo amb aquelles obres portentoses de la literatura autobiogràfica que van escriure Kafka, Pessoa o Pavese. Jules Renard no amaga mai el que li és essencial, no esquiva la mirada del dolor, sap ser despietat amb ell mateix i descobreix ben aviat que la felicitat i l’optimisme només poden ser unes il·lusions delatadores dels imbècils: mai no es pot arribar a res. Però com a rerefons de cada pàgina hi batega sempre el goig d’una agudesa agredolça, i qui llegeixi aquesta selecció del Diario 1887-1910 corre el risc d’adoptar-lo com a llibre de capçalera, tant perquè és un pou de saviesa inesgotable com perquè és perfectament aplicable a Renard el que ell deia de La Bruyère: és l’únic de qui es poden llegir deu línies a l’atzar sense conèixer mai la decepció.

Quan els llibres de memòries se centren en l’experiència de l’aprenentatge i la iniciació, els seus autors solen afirmar que l’essencial a la vida és el viatge més que les metes aconseguides. L’assaig de l’escriptor i periodista cultural Sergio Vila-Sanjuán recull les trobades, les descobertes, les anècdotes i les emocions viscudes amb més de vuitanta personalitats de la cultura; és un llibre d’aprenentatge de vida honest. És estimulant i revelador llegir els apunts de l’autor sobre Vargas Llosa, Margaret Atwood, Ricardo Bofill, Ouka Lele o Don Winslow.

L’edició dels diaris d’Stefan Zweig que ha publicat Acantilado proposa una excepcional aventura intel·lectual per al lector. L’apassionant història de l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial que ja va evocar El mundo de ayer, els reptes creatius que Zweig enfronta en un panorama vastíssim d’activitat cultural, la vida burgesa quotidiana a Viena i, sobretot, l’evolució de l’autor des de l’entusiasme inicial per l’aposta bèl.lica d’Austria-Hongria al seu desencís davant l’espectacle calamitós de la guerra i la confirmació de la caiguda inevitable de la monarquia dual.