Cronista no oficial de Barcelona

Reconforta passejar amb Lluís Permanyer per Barcelona. El seu coneixement sobre la ciutat i les hores que hi ha dedicat com a periodista el porten a estar-ne pendent fins a l’últim detall. Hem fet aquesta entrevista a la terrassa de la llibreria Laie, immersos en un pati interior de l’Eixample, el seu barri de tota la vida i sobre el qual ha escrit nombrosos llibres i multitud d’articles. En acabar, passem pel carrer de Casp. Al costat d’una portalada modernista destaca una tanca d’obres abandonada. Permanyer la veu, treu immediatament una llibreteta de la butxaca i en pren nota. Després ho comunicarà al telèfon del civisme, i potser n’escriurà alguna cosa al diari. Quan camina, acostuma a observar i consignar tot allò que pot ser molest, inapropiat o desendreçat. Les tanques municipals com aquesta proliferen a les voreres urbanes un cop ja han acabat el seu servei. Obstaculitzen el pas i la visibilitat als vianants, a part de ser lletges. En pocs dies, Permanyer ha aconseguit que en retiressin una vintena. Paral·lelament a aquest interès seu per abordar el funcionament del dia a dia, considera que Barcelona viu una etapa mancada d’estratègia urbanística i massa centrada en la distància curta.

Als seus 83 anys ha publicat vuitanta-cinc llibres, dels quals més d’una cinquantena dedicats a temes barcelonins.

El jurat del Premio Nacional de Periodismo Cultural 2022, que li ha estat atorgat recentment, destaca «la seva extraordinària trajectòria de més de sis dècades a la premsa històrica, artística i ciutadana en castellà i català a diaris, ràdio i televisió».

A vostè se’l coneix més pel que ha escrit i escriu sobre Barcelona, encara que anava encaminat a ser corresponsal estranger…

La Vanguardia em va fitxar el 1966 per ocupar la corresponsalia de París. Però no hi vaig arribar a anar. Pretenien que marxés immediatament, i jo volia primer aprendre una mica a la redacció, perquè tenia poca experiència com a periodista. Em van dir que això rai, que llegís el diari cada dia i en dues setmanes elaboraria unes cròniques estupendes. Com que aquest no és el meu estil, van enviar una altra persona com a corresponsal i jo em vaig quedar a la secció d’Internacional. Abans havia estat a Destino, on vaig introduir el Qüestionari Proust a Espanya, però en Josep Vergés em va fer fora perquè creia que era comunista i li havia portat com a col·laborador en Miquel Roca Junyent, que aleshores estava a l’esquerra dels comunistes. Després vaig anar a treballar amb Joan Oliver a la seva editorial Aymà-Proa, feina que combinava amb col·laboracions a El Correo Catalán.

«Fer passar el tramvia per la Diagonal més central és com si posessis un bidet al saló de casa.»

A la secció d’Internacional de La Vanguardia m’hi vaig estar vint-i-dos anys. Haig de dir que molt a gust perquè en aquelles èpoques de censura era com un refugi dins del diari. Podies fer articles contra la guerra del Vietnam o contra els Estats Units, per exemple, i no passava res. També viatjava de tant en tant com a enviat especial. Reconfortava sortir a fora, a part que podia comprar llibres prohibits.

També ha aprofundit moltíssim sobre art i cultura en articles i llibres…

Mentre estava a la secció d’Internacional, encara que m’hi sentís molt bé, tenia la necessitat d’escriure sobre cultura. I vaig poder combinar-ho. Em van donar un espai de l’última pàgina del diari. Vaig publicar-hi durant molts anys un article que es titulava «País». L’última pàgina aleshores era un cul-de-sac on s’hi posaven les notícies que anaven arribant a última hora i no es controlava gaire. Allà tenia llibertat d’escriure sobre tot el que volgués. No depenia de ningú. Va ser absolutament gratificant.

I quan comença a fer de la ciutat el seu tema principal?

Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics vaig veure que la gent agafava una relació diferent amb la ciutat, començant per mi mateix. Jo l’havia odiat aquesta ciutat. Era irrespirable per la dictadura, la corrupció… I per això quan em vaig llicenciar en Dret m’hauria agradat ser diplomàtic –o corresponsal estranger– per fugir d’aquí.

Els canvis que s’estaven produint em van fer veure que podria ser més útil escrivint sobre Barcelona que no pas sobre els conflictes i els afers internacionals. A part, no em venia de nou, perquè jo odiava la ciutat a causa de la situació política irrespirable que es vivia, però també m’interessava molt. De jovenet, ja vaig començar a sentir una enorme curiositat, a partir de tots els llibres sobre Barcelona que tenia el meu pare a casa i que jo llegia àvidament.

Barcelona ¿a dónde vas? (E. Moreno i J. Martí Jusmet, 1974 ) va ser un llibre del qual se’n va parlar força en època encara predemocràtica. Ara, l’any 2022, vostè es tornaria a fer la mateixa pregunta del títol?

No se sap cap a on va. Ni a on la volen fer anar. El gran problema és que no s’acaba d’entendre que l’urbanisme sempre ha de ser estratègic. Vivim una etapa massa centrada en la distància curta i mancada d’urbanisme estratègic. La distància curta hi ha de ser, per la proximitat que implica, però la distància curta no és política urbanística; és una altra història. Vull dir amb això que en una ciutat la proximitat també és essencial per als ajuntaments perquè tot està a prop i el ciutadà sap de seguida si la cosa funciona o no. Això no ha d’implicar abandonar la mirada més enllà.

Ara, a les ciutats, i al món en general, succeeixen constantment molts fets transcendentals, un darrere l’altre, que no duren gaire. Tot canvia molt de pressa. Aquí veig que s’estan prenent unes mesures d’urbanisme tàctic, quan ningú sap, per exemple, com circularem a les ciutats d’aquí a quinze anys. Per tant, és molt agosarat tirar endavant actuacions que poden condicionar el futur.

Per exemple, el tramvia circulant per tota la Diagonal?

Exacte. Amb el tramvia instal·les unes estructures de vies i de marquesines que després ja no les trauràs. En canvi, existeix l’autobús X-1 que presta un bon servei de tramvia a tramvia i que funciona perfectament. Un bus el pots posar en funcionament l’endemà. Cost zero. Si fracassa, el retires l’endemà, també cost zero.

La instal·lació del tramvia, avui en dia, requereix una gran dimensió d’espai urbà. I en el cas de Barcelona, està previst que passi pel que segurament és el carrer més noble de la ciutat. Als Camps Elisis hi posarien un tramvia? És com si instal·lessis un bidet al saló de casa. Això només ho va fer Le Corbusier, que va col·locar una tassa de vàter al mig de la seva casa de prop de Marsella. I quan li preguntaven, responia que l’havia posat allà perquè li agradava el disseny. Tot i així, no és que jo estigui en contra del tramvia. Estic a favor del metro.

Cerdà va preveure un Eixample pensat per a una ciutat que havia de créixer

El pla de Cerdà va ser tant de futur que no el va entendre ningú. Els xamfrans que tenim aquí són únics al món, malgrat que existeixen una vuitantena d’eixamples a tantes altres ciutats. No ho va idear pensant només amb l’estètica, sinó en un bon funcionament de la mobilitat. Al segle XIX ell ja va tenir la premonició que els ciutadans disposarien de cotxes que els portarien fins a la porta de casa.

Com imagina la mobilitat de les ciutats a mitjà termini?

Si ho sabés, em cridarien a Silicon Valley perquè els ho expliqués. Per tant, com deia abans, és molt agosarat tirar endavant segons quines actuacions. Ara es comença a contemplar una novetat que és l’hidrogen. Per això comentava que estem vivint moments d’uns canvis molt ràpids. Abans les coses duraven vint-i-cinc anys, o cinquanta, i ara en dos mesos el panorama es pot modificar. I si no tens cintura et pot agafar amb el peu canviat.

Els cotxes quedaran arraconats a les ciutats?

Crec que a Barcelona s’ha de mantenir l’estructura de l’Eixample, sense gaires moviments, perquè sabem que ha funcionat i s’ha anat adaptant als diferents canvis que s’han anat produint en moltes dècades. Poso un exemple: Abans dels Jocs, anava un vespre amb l’alcalde Maragall dins del seu cotxe per fer-li una entrevista. Es va treure de la butxaca de l’americana un informe de l’estat de les obres que li donaven cada dia. Em va dir: «Avui tenim tants quilòmetres –no recordo quants me’n va dir però n’eren molts– de carrers en obres. I seguim funcionant gràcies al Cerdà».

PUBLICITAT

Els carrers de l’Eixample són vasos comunicants. Si et trobes un tram obstruït, a dreta o a esquerra en tens altres per circular. A Madrid això no passa. Aquests vasos comunicants són els que ens han permès fins avui que l’allau de cotxes que arriba des de la zona metropolitana i des dels barris perifèrics pugui entrar i moure’s d’una manera que ha funcionat perfecte. Si ho comencem a tocar, tot es complica.

Lluís Permanyer fotografiat a Barcelona, setembre de 2022. Fotografia de Xavier Jubierre.

Quan es van començar a promoure les àrees de vianants als centres de les ciutats hi va haver molta oposició per part dels comerciants. Ara seria impensable que no hi haguessin aquestes àrees centrals sense cotxes…

El carrer de la Boqueria va ser el primer, i després el Portal de l’Àngel. L’oposició a treure els cotxes de les àrees comercials es va produir a totes les ciutats d’Europa, i força abans que aquí. Els botiguers són, com els pagesos, resistents als canvis. No volen que es toqui res. Estan en contra dels experiments. Finalment, el comerç va entendre que si et desplaces en cotxe a comprar al centre potser només visitaràs una botiga. En canvi, si vas a peu pots entrar a una botiga darrere l’altra i compres més.

Els barcelonins estem tornant a perdre la Ciutat Vella? Vull dir que, si després del gran esforç de rehabilitació portat a terme, creu que es va enrere…

El gran problema de la Ciutat Vella és que se n’han perdut els residents. Els residents eren els que asseguraven la vitalitat correcta. En canvi, hi han anat a parar un tipus de residents que tant els fa la ciutat i li donen altres usos. Aquesta situació ha fet desaparèixer tota una xarxa de botigues i la vida ha esdevingut completament diferent.

I com s’ha d’actuar?

S’han de promoure polítiques estratègiques que encoratgin els ciutadans a residir-hi. Però aquestes polítiques jo no les veig. És el que comentava abans de la distància llarga o curta.

Somerset Maughman encara diria avui que la Rambla és el carrer més bell del món?

Sí. Jo crec que es manté. El que passa també és que els mateixos barcelonins s’han passat anys desacreditant la Rambla. Criticant-la i afirmant que està fatal, que ja no s’hi pot passejar… I a vegades ho manifestaven sense ni tan sols anar-hi i comprovar-ho per ells mateixos. Actituds així contribueixen a instal·lar uns clixés que es van repetint i costa canviar-los. Precisament durant aquesta pandèmia, els ciutadans han tornat a passejar per la Rambla.

Perquè no hi havia turistes…

Per descomptat. Però la Rambla ha patit al llarg dels anys els efectes de la mirada curta. Quan es va urbanitzar per primer cop al segle XV, va passar de recollir aigües a recollir vianants. La meva tesi és que tots els obstacles que es posin contra la recollida de vianants són equivocats. S’hi han anat afegint elements de mobiliari urbà espantosos. A veure si amb la reforma prevista, que va dissenyar Itziar González ja fa temps, millorem una mica.

Els elements lletjos que hi ha instal·lats a la ciutat li donarien per escriure un altre volum de La Barcelona lletja (Àmbit Serveis Editorials, 2004)?

I tant. En l’espai de la ciutat crec que s’hi ha de posar com menys coses millor, perquè moltes no serveixen, o només serveixen per embrutar i desendreçar. Com les cabines de telèfon que encara queden, que no serveixen per a res des de fa anys, que estan brutes i que són objecte de vandalisme. Ningú demana a la companyia que les retirin.

Les grans companyies, com les de telefonia, aigua, gas o electricitat són les grans dictadures que queden. Els ajuntaments els tenen por. No s’hi encaren ni les fan quadrar per tal que facin allò que haurien de fer. I d’això se’n ressent moltíssim el paisatge urbà. Un altre exemple que clama són els manyocs horrorosos de cables de telefonia, enganxats a la gran majoria de façanes, fins i tot a façanes protegides. Quan passejo per la ciutat veig moltíssims elements lletjos que sobren. Hi ha deixadesa i falla la vigilància dels inspectors. Al telèfon del civisme, 900 226 226, hi truco gairebé cada dia. Aquest servei és molt eficaç.

I de les tanques i pilons per ampliar l’espai de terrasses dels bars, que en teoria eren provisionals, què me’n diu?

Les tanques i pilons grocs que es van improvisar durant la pandèmia la majoria s’han quedat, malgrat que després es va aprovar un projecte de mobiliari urbà per a l’ampliació de terrasses. En el seu moment fins i tot es van instal·lar tanques i pilons en espais que no han estat mai ocupats amb taules i cadires. I també encara hi són, malgrat que no les ha fet servir mai ningú. Com tampoc es fan servir els trams de calçades de l’Eixample pintats de colors. No hi passa mai ningú perquè no és pràctic. La gent prefereix anar per les voreres.

Cerdà ens va fer un eixample elegantíssim. No elegant aristocràtic, sinó elegant estètic. I pràctic. De les coses pràctiques ens n’enamorem. Per exemple, una cosa lletja, el 2CV, com que funcionava bé tothom n’estava enamorat. En canvi, si tu compres una cosa bella que no funciona, segurament la llences. Les coses no han de ser només maques, sinó que també han de ser pràctiques. I això que comentem ara és el dia a dia; no és estratègia. Però si el dia a dia no se sap fer bé, fa patir el futur que es pugui preveure.

Creu que la plaça de les Glòries, finalment, pot trobar la seva ànima?

Crec que Glòries seguirà sent la plaça de les derrotes catalanes.

Fa temps que ho dic i ho repetiré fins que no se’m demostri el contrari. L’espai central s’ha construït en darrer lloc i durant tots els anys previs s’ha deixat que es fessin al voltant una sèrie d’edificis entotsolats, és a dir que no es relacionen amb el seu entorn. Quan hi havia l’escalèxtric tota la construcció emergent era una mena de boira visual. No ho permetia veure. Ara, el conjunt ja es comença a observar catastròfic.

«Glòries seguirà sent la plaça de les derrotes catalanes.»

Això és el que va passar exactament a la plaça de Catalunya. Cerdà no havia previst la plaça que connectés la ciutat vella i la nova. En el seu pla havia de ser una illa més. Es van començar a construir els edificis de l’exterior en primer lloc, i, quan el 1902 es va inaugurar la plaça, et posaves al centre i contemplaves amb horror a tota la perifèria unes cases que no eren dignes d’aquell gran espai. De l’entorn que no hi lligava se’n va adonar precisament Alfons XIII quan va inaugurar la segona reforma del 1927. Va dir, «el centro de la plaza está muy bien però el entorno es horrible». Perquè aquesta gent de les cases reials tenen una visió de la grandiositat i de l’escenografia diferent. Nosaltres, com que no hem estat capital de cap imperi… Però aquesta seria una altra història.

I quina podria ser una bona solució urbanística a les Glòries?

A les Glòries crec que s’hauria d’haver fet una plaça delimitada amb edificis. No un parc. Ja s’interpreta que no serà una zona consolidada ni unificada urbanísticament. A l’entorn s’hi van anar plantant edificis singulars sense projecte de conjunt: el Nouvel, la Grapadora, els Encants… És molt difícil posar alguna cosa al costat de tot allò. La Farinera, que és un edifici històric, ara queda també sense unificar amb res… L’arrel del problema sempre és quan no es planifica en conjunt.

Torno amb la plaça Catalunya, com a exemple. A la remodelació que havia projectat Puig i Cadafalch, que no va arribar a executar-la en ser vetat per Primo de Rivera, s’intentava desenvolupar una proposta arquitectònica per unificar una mica. En aquella època els arquitectes incorporaven cúpules als seus dissenys. La cúpula estira la casa cap amunt i li dona un acabament una mica més amable que no pas el terrat. Una sèrie de cases d’aquell entorn van construir o afegir cúpules, però després aquesta idea es va deixar córrer. Hi va haver la voluntat de fer una unificació visual, encara que no es va continuar.

Les ciutats van perdent singularitat. A tots els centres hi ha els mateixos comerços…

La primera vegada que vaig sortir de viatge a l’estranger era l’any 1948. Vam entrar a Bourg-Madame i em vaig quedar enlluernat amb els aparadors. Perquè cada aparador era completament diferent dels que hi havia aquí. Ara, com que les franquícies estan a tot arreu, trobes idèntics panorames vagis on vagis. El mateix any 48 en Sempronio va veure que havia tancat el Forn de Sant Jaume al passeig de Gràcia número cinc i es va posar a plorar. Que les botigues tanquin ha passat sempre. Però es tancava de tant en tant, com un degoteig.

La llei Boyer ha afectat tothom alhora. Des de l’Ajuntament em van convidar fa uns anys a participar en reunions amb experts per veure què es podia fer. Hi havia una voluntat, però no s’ha trobat cap solució. Després es va fer un llistat de botigues emblemàtiques i històriques que permetia protegir els rètols exteriors, i se’n van salvar molts, però els comerços de dins costa molt més.

També van desaparèixer els cafès històrics…

La desaparició dels cafès s’ha produït a la majoria de ciutats europees, però a part a casa nostra hi ha l’afegit que els usos i costums es van modificar amb l’arribada del franquisme. Es van acabar les múltiples tertúlies que hi havia hagut. Els cambrers d’aquells cafès coneixien la gent que hi anava. Avui en dia, com s’ha de produir una relació amb la clientela, si en general es contracta personal al qual no interessa res d’aquí?

La coneixença i l’interès són fonamentals per a la convivència a les ciutats. Jo dic sempre que el teu barri és aquell que et fabriques tu: la teva farmàcia, el teu forn, el teu supermercat, la teva llibreria… Això és el que marca els límits: els establiments en els quals entres i dius: «Bon dia, què tal com està? Avui fa fred, oi? Fa dies que no el veig. I la família, com està?»

Què hem de fer amb el turisme massiu?

Hem de gestionar-lo. Gestionar-lo bé. Poso sempre l’exemple del que va passar al Parc Güell. Quan hi van començar a anar autocars aparcaven en un espai que de seguida es va fer petit. Aleshores els autocars van anar situant-se a la carretera de pujada. Cada vegada bloquejaven el pas més avall. I quan arribava l’autobús del barri i no podia passar els veïns havien de continuar a peu per aquella costa. Què van fer?: un aparcament més gran. Això no és gestionar el turisme. Després van anar afegint el control de la venda d’entrades i altres elements de persuasió. S’acostuma a actuar quan ja s’ha produït el problema i de manera tàctica. Sense previsió estratègica.

I a la Ciutat Vella, on lògicament també s’hi concentra molt turisme?

Per treure pressió turística a la Ciutat Vella hi pot haver maneres diverses d’induir els fluxos turístics, com buscar o crear elements atractius que derivin la gent cap a altres llocs, com pot ser el Paral·lel o la part baixa de Montjuïc. I que no tot el turisme es canalitzi a la Rambla i als carrers del Gòtic. No és fàcil. I no és immediat. Però cal una visió estratègica. I al Paral·lel no s’hi ha fet res. Al Paral·lel s’hi hauria d’impulsar una estratègia de l’espectacle. Crec que allà es van equivocar eliminant tota la publicitat de les façanes. S’hauria pogut crear un espai únic, amb els grans cartells i enllumenats per atreure gent i crear un ambient singular a la ciutat.

La seva relació propera amb nombrosos artistes va contribuir a la instal·lació d’obra escultòrica a la ciutat…

Sí. Per exemple, que Antoni Clavé fes l’escultura del parc de la Ciutadella commemorativa del centenari de l’Exposició universal del 1888. I que Eduardo Chillida instal·lés l’Elogi de l’aigua al parc de la Creueta del Coll. Quan Pasqual Maragall va impulsar aquell ambiciós programa escultòric per promoure obra d’artistes reconeguts als barris perifèrics de la ciutat, vaig suggerir als arquitectes J.A. Acebillo i Oriol Bohigas que es podria encarregar una obra a Chillida. Em vaig oferir a orientar com s’havia de gestionar, perquè Chillida era íntim amic meu.

En una conversa amb l’alcalde li vaig dir que estava segur que Chillida acceptaria, però que era fonamental la tria de l’espai. Que si no li agradava el lloc, diria que no. I li vaig posar l’exemple del fracàs de París. A París, Chillida havia demanat que traguessin tots els cotxes de la plaça on havien d’instal·lar la seva escultura. No van voler i es va acabar el tracte. A Pasqual Maragall li vaig suggerir que el convidessin a venir i que quan fos aquí abans de negociar res li ensenyessin espais possibles en procés d’urbanització. El segon espai que Maragall va mostrar a Chillida va ser la Creueta. Li va encantar el projecte i es va lligar tot de seguida.

Aconseguir un Maillol va ser més llarg. Era inconcebible que l’escultor català més gran no tingués obra a Barcelona. El 1979, quan la gran exposició d’Arístides Maillol al Centre Cultural de la Caixa del passeig de Sant Joan, amb motiu de la restauració del Palau Macaya, vaig publicar en aquella secció «País» de La Vanguardia que la Caixa tenia el deure de comprar una de les quatre escultures que s’exposaven al centre del passeig.

A través de la comissària Maria Lluïsa Borràs es va establir contacte amb Dina Vierny, darrera model i hereva del llegat de l’artista, però finalment i per motius diversos es va frustrar la compra. Anys després, ja en època preolímpica, vaig dir a l’arquitecte Acebillo que la ciutat encara no havia resolt tenir un Maillol. Aleshores jo mateix vaig fer una primera gestió amb Dina Vierny, que va fructificar.

L’escultura que fruïm davant del MNAC la van pagar els empresaris que abans dels Jocs col·laboraven amb la ciutat.

Vostè que va ser bon amic de Joan Miró, n’ha escrit una biografia i és divulgador de la seva obra, creu que Barcelona va estar a l’alçada amb ell?

Miró va ser molt generós amb la seva estimada ciutat natal. Barcelona i ell s’havien reconciliat. La Fundació li va procurar una immensa alegria. I també la donació del mural de l’aeroport, el mosaic del Pla de l’Os, o la Dona i Ocell… Però no es van complir els seus desitjos quan va morir. Havia deixat escrit ser enterrat a terra, perquè així li brotessin flors de la panxa, i sense cap mena de pompa. I va succeir el pitjor: els polítics i l’Església es van apoderar del seu cadàver i van organitzar unes solemnes exèquies. Jo em vaig quedar molt disgustat en veure la instrumentalització que se’n va fer.

Era un home molt senzill de tracte, i un personatge que tenia molts principis i era fidel a aquests principis, una cosa que sempre és d’agrair. Principis estètics, morals i humans. Tenia una actitud cap a mi molt propera. Va ser molt emocionant. La nostra estreta relació em va portar a proposar-li escriure les seves memòries. Em va dir que sí, però després va ser que no.

En veure la seva negativa li vaig comentar que tampoc no calia explicar-ho tot, o que depenia de com s’expliqués. Em va respondre: «Mira jo et vaig dir que sí, perquè per a mi era com jeure al divan del psiquiatre i allà no pots suavitzar les coses; has de vomitar tot el que portes dins». Penso que potser va creure que no tenia dret a fer públics segons quins assumptes familiars.

Quan el 1968 se li va encarregar el gran mural de l’aeroport, Miró em va dir: «Hem dissenyat unes peces de ceràmica que, si ens convingués, es podrien treure molt fàcilment, desmuntar-ho tot i instal·lar-ho en un altre lloc. Si ens posessin aquí davant alguna d’aquestes peces horribles com aquell Don Quixot que hi ha allà, ens emportaríem el mural». Es va inaugurar el mural i poc després es va col·locar davant un rètol gegantí amb una bandera enorme que quedava al mig de la visibilitat. Vaig fer un article assenyalant que mai més es podria fotografiar sencer el mural. Al cap d’uns mesos van retirar el rètol.

Ser cronista oficial de la ciutat li faria perdre llibertat?

Sí. Quan es remorejava que m’ho proposarien, un company del diari em va preguntar: i quin sou tindràs? Vaig pensar, malament, perquè si aquell company, que hauria de saber que un cronista oficial no té sou, creia que es cobrava, imagina què diria la gent del carrer. També he rebutjat la medalla d’or de la ciutat, perquè la concedeix el poder a dit; no es tracta d’un jurat.

Jo vaig a favor de la ciutat. No de cap partit. Per això, en començar a escriure sobre Barcelona vaig creure que havia de fundar un partit monoplaça, que es diria Pro-Barcelona i en el qual només hi soc jo. Escriure sense lligams és el que he fet, faig i faré sempre.