Cronista no oficial de Barcelona

Reconforta passejar amb Lluís Permanyer per Barcelona. El seu coneixement sobre la ciutat i les hores que hi ha dedicat com a periodista el porten a estar-ne pendent fins a l’últim detall. Hem fet aquesta entrevista a la terrassa de la llibreria Laie, immersos en un pati interior de l’Eixample, el seu barri de tota la vida i sobre el qual ha escrit nombrosos llibres i multitud d’articles. En acabar, passem pel carrer de Casp. Al costat d’una portalada modernista destaca una tanca d’obres abandonada. Permanyer la veu, treu immediatament una llibreteta de la butxaca i en pren nota. Després ho comunicarà al telèfon del civisme, i potser n’escriurà alguna cosa al diari. Quan camina, acostuma a observar i consignar tot allò que pot ser molest, inapropiat o desendreçat. Les tanques municipals com aquesta proliferen a les voreres urbanes un cop ja han acabat el seu servei. Obstaculitzen el pas i la visibilitat als vianants, a part de ser lletges. En pocs dies, Permanyer ha aconseguit que en retiressin una vintena. Paral·lelament a aquest interès seu per abordar el funcionament del dia a dia, considera que Barcelona viu una etapa mancada d’estratègia urbanística i massa centrada en la distància curta.

Als seus 83 anys ha publicat vuitanta-cinc llibres, dels quals més d’una cinquantena dedicats a temes barcelonins.

El jurat del Premio Nacional de Periodismo Cultural 2022, que li ha estat atorgat recentment, destaca «la seva extraordinària trajectòria de més de sis dècades a la premsa històrica, artística i ciutadana en castellà i català a diaris, ràdio i televisió».

 

A vostè se’l coneix més pel que ha escrit i escriu sobre Barcelona, encara que anava encaminat a ser corresponsal estranger…

La Vanguardia em va fitxar el 1966 per ocupar la corresponsalia de París. Però no hi vaig arribar a anar. Pretenien que marxés immediatament, i jo volia primer aprendre una mica a la redacció, perquè tenia poca experiència com a periodista. Em van dir que això rai, que llegís el diari cada dia i en dues setmanes elaboraria unes cròniques estupendes. Com que aquest no és el meu estil, van enviar una altra persona com a corresponsal i jo em vaig quedar a la secció d’Internacional. Abans havia estat a Destino, on vaig introduir el Qüestionari Proust a Espanya, però en Josep Vergés em va fer fora perquè creia que era comunista i li havia portat com a col·laborador en Miquel Roca Junyent, que aleshores estava a l’esquerra dels comunistes. Després vaig anar a treballar amb Joan Oliver a la seva editorial Aymà-Proa, feina que combinava amb col·laboracions a El Correo Catalán.

«Fer passar el tramvia per la Diagonal més central és com si posessis un bidet al saló de casa.»

A la secció d’Internacional de La Vanguardia m’hi vaig estar vint-i-dos anys. Haig de dir que molt a gust perquè en aquelles èpoques de censura era com un refugi dins del diari. Podies fer articles contra la guerra del Vietnam o contra els Estats Units, per exemple, i no passava res. També viatjava de tant en tant com a enviat especial. Reconfortava sortir a fora, a part que podia comprar llibres prohibits.

 

També ha aprofundit moltíssim sobre art i cultura en articles i llibres…

Mentre estava a la secció d’Internacional, encara que m’hi sentís molt bé, tenia la necessitat d’escriure sobre cultura. I vaig poder combinar-ho. Em van donar un espai de l’última pàgina del diari. Vaig publicar-hi durant molts anys un article que es titulava «País». L’última pàgina aleshores era un cul-de-sac on s’hi posaven les notícies que anaven arribant a última hora i no es controlava gaire. Allà tenia llibertat d’escriure sobre tot el que volgués. No depenia de ningú. Va ser absolutament gratificant.

 

I quan comença a fer de la ciutat el seu tema principal?

Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics vaig veure que la gent agafava una relació diferent amb la ciutat, començant per mi mateix. Jo l’havia odiat aquesta ciutat. Era irrespirable per la dictadura, la corrupció… I per això quan em vaig llicenciar en Dret m’hauria agradat ser diplomàtic –o corresponsal estranger– per fugir d’aquí.

Els canvis que s’estaven produint em van fer veure que podria ser més útil escrivint sobre Barcelona que no pas sobre els conflictes i els afers internacionals. A part, no em venia de nou, perquè jo odiava la ciutat a causa de la situació política irrespirable que es vivia, però també m’interessava molt. De jovenet, ja vaig començar a sentir una enorme curiositat, a partir de tots els llibres sobre Barcelona que tenia el meu pare a casa i que jo llegia àvidament.

 

Barcelona ¿a dónde vas? (E. Moreno i J. Martí Jusmet, 1974 ) va ser un llibre del qual se’n va parlar força en època encara predemocràtica. Ara, l’any 2022, vostè es tornaria a fer la mateixa pregunta del títol?

No se sap cap a on va. Ni a on la volen fer anar. El gran problema és que no s’acaba d’entendre que l’urbanisme sempre ha de ser estratègic. Vivim una etapa massa centrada en la distància curta i mancada d’urbanisme estratègic. La distància curta hi ha de ser, per la proximitat que implica, però la distància curta no és política urbanística; és una altra història. Vull dir amb això que en una ciutat la proximitat també és essencial per als ajuntaments perquè tot està a prop i el ciutadà sap de seguida si la cosa funciona o no. Això no ha d’implicar abandonar la mirada més enllà.

Ara, a les ciutats, i al món en general, succeeixen constantment molts fets transcendentals, un darrere l’altre, que no duren gaire. Tot canvia molt de pressa. Aquí veig que s’estan prenent unes mesures d’urbanisme tàctic, quan ningú sap, per exemple, com circularem a les ciutats d’aquí a quinze anys. Per tant, és molt agosarat tirar endavant actuacions que poden condicionar el futur.

 

Per exemple, el tramvia circulant per tota la Diagonal?

Exacte. Amb el tramvia instal·les unes estructures de vies i de marquesines que després ja no les trauràs. En canvi, existeix l’autobús X-1 que presta un bon servei de tramvia a tramvia i que funciona perfectament. Un bus el pots posar en funcionament l’endemà. Cost zero. Si fracassa, el retires l’endemà, també cost zero.

PUBLICITAT