La conseqüència més desastrosa dels fets de la tardor del 2017 ha estat la instauració a la política catalana d’una distància emocional i operativa insalvable pels valors ideològics coincidents o per a qualsevol acord de transversalitat nacional. Un drama per al país, tanmateix, un fortí per a l’independentisme.

La victòria electoral per governar la Generalitat autonòmica és l’únic èxit a mà de l’independentisme; per obtenir-lo els cal ben poc, simplement mantenir viva la divisió de Catalunya en dos blocs irreconciliables. El bloqueig essencialista evita la fuga dels decebuts més enllà del purgatori de l’abstenció. Les picabaralles electorals no impediran el retrobament per retenir el govern estatutari, argumentant la coincidència en el somni i l’exigència de sobreviure políticament.

Fora del fortí, la divisió és insuperable. Les forces mal anomenades constitucionalistes o unionistes (només PSC i Catalunya en ComúPodem són realment partidaris de la unió) comparteixen únicament la seva oposició al procés amb matisos significatius. No sumen una majoria de govern, tanmateix si sumessin és fàcil pronosticar que tampoc governarien junts. Les arrels catalanistes i federalistes de socialistes i comuns els allunyen de forma insalvable de Ciutadans i PP, políticament i culturalment.

Aquest hàndicap obliga els partits no independentistes a fer un gran esforç per no caure en el desànim electoral, primer pas per a la desmobilització dels respectius electorats. El pujolisme va viure molts anys d’expandir la idea que les autonòmiques eren les eleccions dels catalans catalanoparlants, ara, hi ha un gran interès a fer creure que són les eleccions dels catalans independentistes, convidant la resta a resignar-se.

La campanya de les eleccions del 14 de febrer serà especialment cruenta a l’interior del fortí, en el cas que no siguin suspeses per motius epidemiològics. ERC i JxCat han de dirimir qui lidera el moviment i qui presideix el govern en el cas molt probable de sumar una majoria parlamentària amb la CUP o sense, una força antisistema transmutada en crossa de l’establishment sobiranista.

 

Mantenir viva la causa

Republicans i legitimistes coincideixen en la seva desorientació sobre com materialitzar el somni d’un estat propi i discrepen sobre què fer des del Govern autonòmic durant les properes dècades, més enllà d’instrumentarlo per mantenir viva la causa. Però comparteixen l’evidència que la llarguíssima etapa que els separa de la materialització dels seus propòsits serà més suportable des de la moqueta del govern, malgrat que això els pugui comportar alguna contradicció.

ERC sembla predisposada a gestionar les moltes competències disponibles a l’Estatut, apostant per una taula de negociació amb el Govern central de futur incert i limitat al perímetre constitucional, però un escenari mediàtic on reclamar periòdicament l’amnistia i l’autodeterminació, a efectes d’inventari. Els indults i la reforma del Codi Penal per redefinir la sedició, o per eliminarla, seran presentats com el resultat de la seva estratègia dialogant, com a justificant de la seva col·laboració amb el govern d’esquerres de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, i tanmateix com un primer pas insuficient per seguir insistint en el voluntarista eslògan de l’amnistia i l’autodeterminació.

El gran inconvenient d’aquest pla de moderació pràctica i discurs d’exigència màxima està en el marge de maniobra real del Govern central en els propers anys. Molt especialment en la tramitació dels indults. L’indult és un acte de gràcia signat pel Rei, el mateix Rei que el Govern independentista proclama que no regna a Catalunya des que els va declarar enemics de l’estabilitat constitucional d’Espanya. Aquesta incomoditat discursiva no serà obstacle per a l’acceptació d’uns indults no demanats formalment pels condemnats, atès que la seva prioritat és sortir de la presó, lògicament.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Els indults tindran també una lectura política enverinada o esperançadora, segons la perspectiva. En concedirlos, si els concedeix, l’actual Govern del PSOE-Unides Podem constatarà oficialment que l’anterior Govern de l’Estat, el del PP, va actuar de forma temerària, agreujant el conflicte a través del Ministeri Fiscal en comptes d’encararlo políticament; assumint que per retornar a la via de la política i el diàleg cal d’antuvi alliberar els dirigents del procés.

 

La personificació del rebel

Serà una correcció del rumb de col·lisió per part de l’Estat en tota regla. Imprescindible. Però hi ha un dubte raonable, pot prendre el Govern aquesta decisió sense una rectificació formal per parts dels indultats? Res ni ningú no pot pretendre ferlos renunciar de la seva militància independentista, però probablement seria esperable una abdicació de la unilateralitat, un reconeixement explícit de l’ordenament jurídic, justament en demanar personalment el seu indult.

La rectificació conjunta de les dues parts és una cerimònia que els partidaris de la reconciliació no es poden estalviar. Pedro Sánchez, exhibint una determinació en línia amb la posició del PSC, compartida per Unides Podem, envia senyals clars d’estar disposat a pagar el preu polític que els indults suposaran; de la part d’ERC, es pressuposa predisposició a parlarne, sabent tots plegats que amb reconeixement o no de l’error, les sospites de concessions secretes dels uns als altres es convertirien en munició política per als adversaris.

Com reaccionarà Carles Puigdemont davant d’un moviment que a ell personalment no el beneficia? L’expresident està instal·lat en la personificació del rebel. Ell i els seus fidels tradueixen aquesta rebel·lia per «resistència a l’opressió d’un estat de deriva autoritària». Una bandera fins ara suficient per guanyar eleccions, sense altra promesa que la falsa expectativa de venir a prendre possessió. Per al líder de JxCat, una rectificació pública de la seva estratègia des d’abans, durant i després de l’episodi d’octubre de 2017, fins al dia d’avui, suposaria tant com fer perdre tot el sentit a la seva estada a Bèlgica com a president del Consell per a la República.

Una derrota electoral a mans d’ERC suposaria una contrarietat monumental, atès que debilitaria la parafernàlia del «legítim president». Si no pot tenir un president vicari que garanteixi els fluxos de tot ordre des del Palau de la Generalitat a Waterloo, a Puigdemont li convé molt més l’agreujament de l’excepcionalitat, tan excepcional com calgui per justificar la formació d’un «govern legítim a l’exili».

 

Entesa en la desconfiança

Els dos independentismes oficials (d’oficiosos n’hi ha molts més) estan condemnats a entendre’s, però no a estimarse, tal com predica Oriol Junqueras, ni tan sols a compartir estratègia. En cap cas, creuar la línia vermella de la ruptura; obligats, doncs, a mantenir públicament alguna referència comuna. Des de la perspectiva de JxCat, un compromís suficient per impedir que ERC es plantegi un govern d’esquerres, trencant el bloqueig. Des d’ERC, com una garantia de no ser assenyalats com a traïdors, posant en perill la seva aspiració al sorpasso electoral. Els indults, si impliquen reconeixement públic de l’error, posaran a prova aquesta dèbil entesa en la desconfiança.

Guanyar i guanyar eleccions per mantenir viu el somni des del Palau de la Generalitat i el Parlament de Catalunya és la via de subsistència, tot i que l’exercici, ni que sigui protocol·lari, d’aquest poder autonòmic desvirtuï la credibilitat del seu principal argument de résistence i únic eslògan compartit per complir amb la dita obligació d’exhibir una mínima coincidència: els catalans són una minoria nacional oprimida i la independència acabarà amb aquesta repressió.

L’opressió d’un estat a una minoria nacional pel sol fet de ser minoria és la formulació B de l’accés a l’exercici del dret d’autodeterminació en els textos de l’ONU. La primera, el dret reconegut a les colònies en procés de descolonització, no podria ser aplicada a Catalunya per raons òbvies; fins i tot els juristes independentistes de capçalera es van veure incapaços de defensarho. Així va aparèixer el dret a decidir, recreació de la llibertat d’expressió i el dret a la participació política, assimilat a voltes a un referèndum no vinculant.

Descartat fernos passar per colònia per l’excés d’imaginació que implica, els esforços s’han centrat a convertirnos en poble oprimit, condició efusivament proclamada per l’expresident Quim Torra fins a encomanarlo a la resta de companys de viatge. La socialització de la injustícia denunciada pels condemnats (compartida per moltes més veus) i de les pors dels centenars d’acusats pendents de judici a ser víctimes de la intemperància judicial, són regirades per presentar tots els catalans com a independentistes víctimes de persecució, obtenint un resultat molt efectista tot i que manifestament fals.

Com reaccionarà Carles Puigdemont davant d’un moviment, la sol·licitud d’indult, que a ell personalment no el beneficia?

El fet feliçment incontestable que ni tots els independentistes són perseguits, ni evidentment tots els catalans són independentistes, no suposa cap obstacle per a la repetició de l’argument, incorporat pràcticament a totes les frases dels dirigents del moviment i els seus comunicadors. Tampoc no ha frenat aquesta dèria instrumental la incongruència de denunciar persecució política des de la Generalitat estant, el Govern de Catalunya reconegut per l’Estat, a qui representa en el territori de la nació catalana.

La generositat acrítica dispensada pel seu univers mediàtic, el públic i el subvencionat, els permet obviar les contradiccions del seu argument estrella, reforçant així el mínim denominador comú dels seus discursos discrepants.

Preservat aquest punt de trobada, la campanya electoral dins del fortí independentista estarà marcada per les diferències. La més recorrent és l’apreciació contradictòria de la taula de diàleg per encarar una solució política del conflicte. Els dos partits en competició repetiran les seves exigències sense cap mena de concessió al realisme, aprofitant la inexistència d’una autèntica agenda de les converses, forçosament decebedores per a l’independentisme estant assegut a la taula un govern constitucional.

Indiciàriament, el diàleg no haurà tingut temps d’aportar cap resultat rellevant abans de les eleccions, tret que Pedro Sánchez acceleri els indults per donar oxigen a ERC, iniciativa que d’altra banda engegaria una disputa sobre quines rectificacions o concessions han fet els republicans per merèixer tanta gràcia reial.

Descartat fer-nos passar per colònia per l’excés d’imaginació que implica, els esforços se centren a convertir-nos en poble oprimit.

La diferència més absurda és la valoració del 50 % dels vots com a requisit suficient o només imprescindible per repetir una declaració unilateral. En l’etapa de Junts pel Sí, ja fa cinc anys, la discussió va ser si per proclamar la independència era necessària una majoria de vots o una majoria de diputats. La majoria independentista al Parlament ja existeix però poques veus (ANC, Quim Torra, CUP) han reclamat repetir l’experiència traumàtica d’octubre de 2017, malgrat els «ho tornarem a fer» de molts dels jutjats pel Tribunal Suprem.

 

El plebiscit del plebiscit del plebiscit

El partit de Puigdemont creu que el 50 % dels vots en unes eleccions autonòmiques és suficient i ERC ho valora com un percentatge inexcusable, tanmateix insuficient per proclamar res. L’esquer de la meitat dels vots emesos com a base de la unilateralitat permet a JxCat recuperar la idea del plebiscit, ja assajada el 2015. Aleshores va funcionar, forçant ERC a compartir candidatura conjunta i tots junts van convocar posteriorment el plebiscit prohibit de l’1O. Ara es tractaria de celebrar el plebiscit del plebiscit del plebiscit. Un eslògan electoral etern.

No hi fa res que unes eleccions no siguin un plebiscit ni que els plebiscits, per ser reconeguts internacionalment, hagin de respectar els ordenaments constitucionals de cada país com exigeix la Comissió de Venècia. No hi fa res perquè no hi ha cap intenció de repetir la DUI; en primera instància, el fals plebiscit era només la repetició barroera d’una trampa per a ERC (que aquest cop ha evitat) i en segona derivada, l’escenificació de la distància amb el pragmatisme dels republicans; en definitiva, una bandera de radicalitat per mobilitzar el seu propi electorat, una maniobra obsessiva per evitar la victòria d’ERC. L’endemà, pressionaran els republicans per governar junts el fortí.