La Unió Europea constitueix avui en dia un club de democràcies avançades de difícil o impossible equiparació amb altres regions del món. Els països de la Unió operen dins d’un marc jurídic de tractats i altres instruments jurídics que conformen unes regles del joc, tant procedimentals com substantives, arrelades en les idees de la Il·lustració i la seva evolució posterior: drets fonamentals, pluralisme polític, social i econòmic, democràcia representativa, subjecció al dret…

Aquests principis han anat sent desplegats i desenvolupats a mesura que la comunitat ampliava progressivament el seu àmbit geogràfic. Una ampliació que parteix d’un nucli originari i reduït de països centrals de l’Europa Occidental de postguerra (vencedors i vençuts) per tot seguit abraçar tant un soci geogràficament (i alguna cosa més) aïllat com és el Regne Unit, com règims sortits d’alguna variant de l’autoritarisme feixista, com són Espanya, Grècia o Portugal. En molt poques dècades doncs, el club de les democràcies occidentals va integrar Estats amb substrats històrics i fins i tot politicofilosòfics no necessàriament homogenis, sobre la base de l’assumpció concertada d’una sèrie de principis i valors que inicialment, cal advertir-ho també, es basaven només en l’aspecte econòmic (supressió de fronteres duaneres, principalment).

És important esmentar el fet que les comunitats europees, després esdevingudes una unió de major envergadura, no constitueixen una organització internacional o de caràcter intergovernamental. Les normes del club no són equiparables a les obligacions que deriven del dret internacional, acceptades sobre la base d’instruments jurídics, però finalment interpretades i aplicades a partir de l’arbitri exclusiu de les respectives autoritats nacionals.

Un element fonamental i conegut d’aquesta unió és l’element confederal o federalitzant consistent en la cessió de sobirania. Els Estats cedeixen competències i atribucions que formen part del nucli definidor de la seva existència com a sistemes polítics i constitucionals, per passar a exercir-les de forma conjunta en el marc d’institucions que són comunes i compartides. Àmbits de competència que es defineixen de forma particular en els tractats de Maastricht i Lisboa i que suposen l’exercici únic i unit de poders tan importants com la política monetària, la política exterior i de seguretat o la mateixa interpretació de l’abast dels drets humans i de conceptes com els de democràcia o Estat de dret.

La caiguda del mur de Berlín suposà una sacsejada i un repte importants en relació amb el paper i els trets definidors d’aquesta unió de democràcies de tall occidental. Els nous Estats sorgits del col·lapse d’una utopia transformada en la negació dels trets fonamentals de la dignitat humana entren en l’escena europea postil·lustrada amb un bagatge completament diferent dels seus veïns occidentals.

Sens perjudici del paper i el llegat històric durant el període d’entreguerres d’alguns d’aquests Estats, el cert és que les dècades de comunisme van ser catastròfiques tant des del punt de vista estrictament humà com del manteniment d’una mínima estructura jurídica i institucional a partir de la qual bastir un Estat de dret modern. Formalment declarats com a democràcies després de processos de transició turbulents i a voltes directament violents, els Estats postcomunistes afronten a partir de la dècada dels 90 processos de transformació realment complexos, sobre la base d’estructures administratives, judicials i de participació política completament mal funcionals.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Malgrat aquest panorama, i segurament amb la voluntat de deixar enrere el malson viscut com més aviat millor, un nombre significatiu d’aquests Estats aposten clarament per l’acceptació dels principis jurídics i geopolítics fonamentals de les democràcies occidentals: adhesió a l’OTAN, acceptació del Conveni Europeu de Drets Humans i entrada al Consell d’Europa i, sobretot, aspiració d’esdevenir membres de la Unió Europea tan aviat com sigui possible. Els intents de la nova Federació Russa de mantenir la influència sobre l’antiga zona soviètica són un fracàs total en àrees com els països bàltics (molt menys a Bielorússia, Kazakhstan i la resta de repúbliques de l’Àsia Central), i generen conflictes de baixa intensitat que duren encara avui en zones com Ucraïna, l’est de Moldàvia, el nord de Geòrgia o el territori de l’Alt Karabakh.

 

Incorporació gradual

L’opció de la Unió Europea en aquest context fou sumar-se als esforços d’atraure els Estats postcomunistes situats en el territori del continent envers els valors i principis de l’Europa Occidental. Els processos d’incorporació d’aquests Estats foren doncs emprats, en primer lloc, per reforçar la seva nova ubicació geopolítica i, en segon lloc, per pressionar de cara a l’adopció de determinats estàndards i principis jurídics vinculats a la idea, precisament, de la democràcia i l’Estat de dret.

Foren processos d’incorporació graduals en funció de la situació dels diversos candidats (no necessàriament homogènia) i en determinats casos implicaren un exercici de pragmatisme, amb l’acceptació de països que només reunien els criteris mínims de forma precària (les adhesions de Romania i Bulgària en són exemples clars). En tot cas, la filosofia de fons era aspirar a la reforma completa un cop ja dins de la Unió, abans que acceptar els riscos de deixar-ne fora determinats Estats. Una política que no se seguí, en canvi, en el cas de Turquia. Omissió que, d’altra banda, ha tingut conseqüències evidents.

Malgrat els inicis prometedors d’alguns d’aquests nous entrants (i aquí paradoxalment podem citar els exemples d’Hongria i Polònia), els fets esdevinguts durant les dues darreres dècades demostren que els processos de construcció d’una democràcia sòlidament basada en l’Estat de dret i el reconeixement efectiu dels drets fonamentals, junt amb la presència d’un mercat eficient i equilibrat com a pilar bàsic de la distribució econòmica, requereixen períodes llargs de configuració dels marcs politicojurídics, institucionals i fins i tot culturals, necessaris.

La negació explícita dels principis liberals per part de Viktor Orbán, la deriva autoritària de Polònia en molt pocs anys, així com l’actual tarannà nacionalista i contrari a la plena integració del conjunt del Grup de Visegrad, palesen les dificultats de construcció d’una Unió política, econòmica i de relacions exteriors a partir de sistemes jurídics, cultures polítiques i rerefons històrics de variada naturalesa.

Els problemes no es concentren exclusivament a l’Est. La sortida del Regne Unit ha donat un cop dur al sentiment europeista.

Els problemes no es concentren exclusivament a l’Est, però. La sortida del Regne Unit ha donat un cop dur al sentiment europeista i, sense anar més lluny, la manca d’acollida per part de les institucions europees de les pretensions del procés independentista català ha fet que militants i seguidors de partits tradicionalment devots de Brussel·les moguessin el punt de mira de Dinamarca a Montenegro o Kosovo. A banda d’això, Estats situats al cor del projecte europeu, com ara Alemanya o França, han estat acusats d’erosionar els principis fonamentals del dret europeu en nom de la lluita contra el terrorisme i els extremismes radicals o la protecció de la seguretat nacional.

 

Quatre criteris fonamentals

Un exemple molt interessant ens el proporciona un article recent de la revista Foreign Affairs, on s’explica com la coneguda com a NetzDG, la llei alemanya que articula una sèrie de mesures per prevenir la difusió de determinats discursos nocius a través de les plataformes d’Internet (i que imposa, per exemple, un termini de 24 hores per a retirar continguts «manifestament il·legals»), constitueix la font d’inspiració de règims autoritaris de mig món, inclosos els de Veneçuela, el Vietnam, Rússia i Bielorússia, en l’elaboració de les seves lleis de persecució i càstig de la dissensió política a les xarxes. No es tracta només del fet que certs principis fonamentals que havien anat caracteritzant la Unió Europea hagin entrat en crisi, sinó que, de retruc, aquesta deriva acaba tenint també conseqüències a la resta del planeta fruit del caràcter referencial de les polítiques i la legislació europees.

En aquest context, la Comissió Europea ha dut a terme durant l’any 2020 un nou projecte ambiciós d’avaluació de l’Estat de dret en els 27 Estats membres. Els criteris fonamentals a l’entorn dels quals aquest «examen» s’ha dut a terme són quatre, i de no poca importància: el sistema judicial, les mesures contra la corrupció, el pluralisme i la llibertat dels mitjans i altres mesures relacionades amb la divisió de poders i l’equilibri institucional.

Val a dir que es tracta d’una valoració menys aprofundida de la que caldria esperar, si bé hom pot suposar que la precisió i el rigor del text milloraran en el curs de les edicions que seguiran en els anys vinents. L’informe destaca bones pràctiques que demostren l’alta qualitat democràtica de part dels Estats membres, la qual cosa és, d’altra banda, innegable. Però ens mostra també tendències força preocupants en un gran nombre de països i en qualsevol dels quatre àmbits, impròpies de sistemes formalment alineats amb els postulats de l’Estat de dret, en el sentit més ampli del terme.

Queda també oberta la qüestió de com solucionar les mancances o com fomentar en el conjunt de la Unió les virtuts democràtiques indubtablement consolidades en certs països. Aquí, la Comissió convida al diàleg i la col·laboració entre institucions de la Unió i autoritats nacionals. Hi ha dubtes, però, que aquesta sigui una aproximació suficient o realista als problemes plantejats, especialment quan hi ha líders amb responsabilitats de govern que han convertit la resistència i el qüestionament dels valors comuns i fundadors del projecte europeu en una arma política per a obtenir vots i estendre una determinada visió de les respectives identitats nacionals.

 

Manca de bona fe

Aquesta manca, en definitiva, de bona fe, s’ha posat també de manifest en el curs de les negociacions per a l’aprovació dels pressupostos i els paquets d’ajuts en el marc de la crisi de la covid, en què els països més qüestionats s’han negat a vincular aquest procés amb la implementació de millores en matèria precisament d’Estat de dret, amb què han aconseguit cessions que sens dubte faran molt més lenta i difícil la fiscalització.

És indubtable, tal com deia al principi, que la Unió Europea constitueix avui en dia un entorn de gran qualitat i molt avançat en la promoció i preservació dels valors i principis associats a la democràcia i l’Estat de dret. És, però, també cert que existeixen tendències creixents dirigides a posar-los en qüestió i erosionar-los. Tendències que no han estat a hores d’ara afrontades per part de les institucions competents amb el rigor i la determinació que serien desitjables i necessaris.

En tot cas, el futur del projecte europeu depèn en gran mesura d’un tractament adequat d’aquest ordre de problemes, no només des del dret i dels mecanismes i procediments de fiscalització corresponents, sinó també del desplegament d’una cultura política basada en una identitat europea oberta, plural i deliberativa.