La política és confrontació d’idees i de projectes, però també capacitat per enraonar, parlamentar i acordar. És a dir, diàleg. Qui pot estar en contra del diàleg?
El diàleg és necessari quan es tracta d’aconseguir la investidura dels governs, però segueix essent necessari després, per fer els pressupostos i per mantenir l’estabilitat, per governar. Com més intens i més obert sigui el diàleg, més fàcil serà mantenir l’estabilitat.
Obrir el diàleg, mantenir el diàleg i instal·lar-se en el diàleg és la feina central dels polítics i l’element essencial de la política. Valia quan es tractava de formar govern i val en qualsevol moment. Del que es tracta precisament és de tornar a la política després d’haver-la abandonat.
L’abandó de la política no ha estat una tasca exclusiva d’una part. Una forma d’interrompre el diàleg és atribuir sempre a l’altre la responsabilitat de la seva absència. No val l’argument que carrega la responsabilitat sobre la judicialització de la política quan l’esgrimeixen els qui han destruït totes les guardabarreres de la democràcia, han fet un ús partidista de les institucions i han acabat exaltant la ruptura unilateral del sistema constitucional en nom d’una majoria inexistent.
Cal obrir el diàleg, però l’Estat de dret ha de funcionar permanentment, de forma que qualsevol repetició dels errors que ens han dut fins l’actual atzucac ha d’ensopegar amb tota naturalitat amb la vigilància de la justícia. El diàleg no pot significar impunitat ni desarmament de l’Estat de dret per tal de facilitar una sortida als qui han fracassat en el seu intent unilateralista i en la seva virulenta secuela de les protestes organitzades com a reacció a la sentència.
El diàleg ha de ser polític, naturalment, perquè el diàleg és precisament el retorn a la política. És evident que es tracta d’un conflicte polític, tot i que una de les parts, la que representa a l’independentisme, té tot l’interès a determinar quins són els subjectes que hi han de participar i fins i tot quins són els temes que s’han de discutir. Definit així, no es por parlar de diàleg, sino d’un monòleg independentista que no porta enlloc.
Això és el que reflecteix l’eslògan desafortunadíssim des del punt de vista polític, tot i que pugui tenir eficàcia publicitària, que diu Spain, sit and talk. El diàleg no ha de ser entre dues parts que representen a Catalunya i a Espanya. Espanya és plural, fins i tot plurinacional per a molta gent, però Catalunya també és plural, i fins tan plurinacional com Espanya. Ningú, ni tan sols els respectius governs, en les actuals condicions, no pot quedar-se amb la representació del conjunt.
El diàleg no pot ser tancat. S’ha de poder parlar de tot. Però tampoc no hi ha d’haver questions obligatòries, especialment si serveixen per trencar el diàleg. El dret a la secessió, disfressat de dret a decidir o de dret a l’autodeterminació, pot ser esgrimit tantes vegades com calgui per alguna de les parts, però no serveix per dialogar sinó per evitar que es dialogui. Menys encara si es tracta d’acordar un referèndum o una consulta sobre la secessió.
PUBLICITAT
S’ha dit, i és cert, que tot ha d’acabar a les urnes. Tot comença i tot acaba a les urnes. Tot requereix l’aval democràtic anterior i posterior. Si s’han trencat els consensos, i vaja si s’han trencat, s’han de tornar a recuperar i a expressar a les urnes. Però de cap manera en unes urnes d’una pregunta divisiva, un dia, i per sempre, com pretenen els partidaris d’un referèndum d’autodeterminació similar al que històricament han cel·lebrat els pobles colonitzats.
No té raó l’independentisme quan planteja el problema en termes de dèficit democràtic, que atribueix a la negativa dels successius governs espanyols a permetre un referèndum d’autodeterminació. Tampoc no la tenen els qui, com PP i Ciutadans, atribueixen tot el problema a un comportament deslleial de l’independentisme, a l’abús flagrant que ha fet de les institucions i a la divisió social que ha aconseguit. De la radicalització més desinhibida d’aquesta posició en fa bandera Vox, amb la seva proposta anticonstitucional d’abolir l’Estat autonòmic i abans que res l’autogovern de Catalunya.
A més de totes aquestes raons, hi ha un problema, que és de naturalesa política i que té un dels seus orígens, no l’únic, en la insatisfacció de molts catalans després de la reforma de l’Estatut de 2006. Per a l’esquerra, especialment socialista, el conflicte versa sobre la distribució del poder en un sistema de govern multinivell. Essent més amatent a la pluralitat de la societat catalana, considera que el conflicte no és entre Catalunya i Espanya sinó que ha acabat esdevenint entre catalans. Abans de negociar amb les institucions espanyoles, cal buscar doncs un acord entre catalans, recuperant la unitat civil reivindicada durant la transició, de forma que doni lloc a una definició més federal de l’Estat.
El diàleg necessari, imprescindible fins i tot, ha de servir per reforçar les institucions i enfortir el marc constitucional i estatutari, no per al contrari, com voldria el rupturisme independentista i com tem o potser desitja perversament la dreta espanyola. El marc, el lloc i la institució per al diàleg ja existeixen des del 2006, i és la Comissió Bilateral Estat Generalitat, contemplada a l’article 183 de l’Estatut. Com en tantes altres coses, tenim els instruments constitucionals, on hi cap tot, i que tot ho permeten pel que fa al diàleg polític, però no els volem fer servir.
PUBLICITAT
