El cap de setmana del 17 i 18 de juliol Ciudadanos va celebrar la seva primera convenció política, sota el lema «Liberales». En aquella trobada, que tenia per objectiu rellançar el partit després del desencís de Múrcia i de la desfeta de Madrid, es van abordar les dues grans temàtiques sobre les quals voldria pivotar el projecte de Ciudadanos: el liberalisme, adjectivat ara com a verd, i la qüestió europea. El partit taronja intenta refermar la seva identitat i garantir la viabilitat d’un projecte autònom al marge d’un PP que aspira a fagocitar-lo i que està acollint militants i càrrecs crítics amb el rumb fixat per Arrimadas, que no va sotmetre a escrutini el seu qüestionat lideratge.

Potser per això la convenció no va aconseguir captar l’atenció dels mitjans –cap dels grans diaris i cap telenotícies s’hi va referir en portada– posant de manifest el decreixent interès que suscita el partit taronja. Potser perquè Ciudadanos és el partit que va poder tenir-ho tot, o quasi tot, i no ho va saber aprofitar, és ara percebut com una força en decadència condemnada a la desaparició.

La formació va néixer a Catalunya com a resposta per part d’alguns sectors de l’esquerra descontents amb el que consideraven una submissió del PSC, que aleshores presidia la Generalitat, a l’agenda nacionalista a propòsit del procés de reforma de l’Estatut d’autonomia. De la mà d’un joveníssim Albert Rivera va obtenir tres escons al Parlament l’any 2006, i després d’uns anys difícils i de greus discrepàncies estratègiques que es van saldar amb l’abandonament d’alguns dels fundadors, va poder mantenir la representació el 2010. Tanmateix va fracassar en el seu propòsit inicial d’esdevenir un partit d’àmbit estatal per la seva incapacitat per posar-se d’acord amb UPyD, un partit homòleg que aleshores abanderava al conjunt d’Espanya el discurs de la regeneració democràtica, liberal, contrari al bipartidisme i molt hostil als nacionalismes perifèrics.

Agitant la qüestió nacional després de l’1 d’octubre, Vox es convertiria en un poderós competidor del PP i de Ciudadanos.

L’inici del procés sobiranista i un PSC en hores baixes van donar ales a Ciudadanos, que el 2010 va triplicar la seva presència al Parlament, amb 9 escons, i va créixer fins a 12 dos anys després. Aquesta circumstància, juntament amb el descrèdit que estaven experimentant els principals partits d’àmbit estatal, PP i PSOE, tots dos vinculats a nombrosos escàndols de corrupció –un descrèdit tan gran que, per primera vegada, els partits polítics eren percebuts com un dels principals problemes dels espanyols–, va fer possible una onada de sorgiment de nous partits i va permetre a Ciudadanos recuperar la idea de convertir-se en un partit d’àmbit estatal.

 

25 escons al Parlament

A les eleccions europees del 2014 va començar l’aventura espanyola de Ciudadanos, que obtingué dos escons, encara per darrere d’UPyD que n’obtingué el doble, uns bons resultats que van ser el preludi del que succeiria a les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, en les quals el partit va aconseguir estendre la representació a la majoria de Comunitats Autònomes i a nombrosos municipis, escombrant UPyD, i a les eleccions al Parlament de Catalunya, les dites «plebiscitàries», en les quals, amb 25 escons, esdevingué la segona força política a Catalunya superant àmpliament el PSC.

Poc després, amb Rivera com a cap de cartell, en les eleccions generals del 2015 es convertí en la quarta força política al conjunt d’Espanya i la seva voluntat regeneradora es concretà en un acord de govern amb el PSOE que no va arribar a reeixir. La repetició electoral del 2016 suposà un lleu retrocés per a Ciudadanos i en aquella ocasió es decantà per donar suport al PP, l’únic partit que havia sortit reforçat de les eleccions. En aquell cicle electoral Ciudadanos va ser conseqüent amb la seva voluntat de ser un partit de centre i d’actuar com a frontissa pactant indistintament amb els partits a la seva dreta o a la seva esquerra en funció de les circumstàncies i palesant la seva utilitat.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Canvi d’estratègia

Novament la tardor catalana de 2017 va esperonar Ciudadanos, que s’havia convertit en el partit més bel·ligerant amb el procés sobiranista, i contra pronòstic i de la mà d’Inés Arrimadas va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya malgrat la impossibilitat de bastir una majoria alternativa a l’independentisme. En l’inesperat gir de guió, arran de la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy a conseqüència de la sentència del Cas Gürtel, Ciudadanos es va alinear amb el PP i, si bé això entrava en contradicció amb la voluntat regeneradora del partit, es començava a escenificar el canvi d’estratègia per mitjà de la qual s’abandonava l’aspiració de ser un partit frontissa i es passava a competir per l’hegemonia a l’espai de la dreta en un moment en què el PP es trobava molt afeblit.

L’estratègia va començar a donar els seus fruits a les eleccions andaluses del 2018, quan va esdevenir la tercera força política tot retallant distàncies amb el PP amb qui va formar un govern de coalició recolzat en un nou actor que irrompia amb força agitant la qüestió nacional després de l’1 d’octubre, Vox, que es convertiria en un poderós competidor del PP i de Ciudadanos.

L’avançament electoral del 2019 va ratificar que l’estratègia del partit no era errada, ja que, esperonat per les enquestes, va reduir la diferència amb un PP que estrenava el lideratge de Pablo Casado, de qui va quedar a poc menys de 220.000 vots, esdevenint el tercer partit i atorgant-li la possibilitat de fer un govern amb el PSOE.

Ciudadanos va preferir no fer un govern de coalició amb el PSOE, fet que va provocar una repetició electoral.

En el solc de les generals, els bons resultats es van reeditar a les eleccions europees, municipals i autonòmiques del maig en les quals Ciudadanos va eixamplar la seva presència institucional i va accedir al govern, sempre en coalició amb el PP, a la Comunitat i a l’Ajuntament de Madrid i a Castella i Lleó i a la Comunitat de Múrcia. Sols en el cas de l’Assemblea de Melilla Ciudadanos es va decantar per un acord amb els socialistes.

La teoria de les coalicions polítiques anticipa que aquestes són més factibles quan hi ha el menor nombre de partits ideològicament connectats possibles que sumen una majoria. Alhora, la teoria de partits ens diu que aquests persegueixen tres grans objectius –obtenir llocs en el govern, ser influents en les polítiques i assolir el màxim nombre de vots– i que aquests objectius no sempre poden ser satisfets simultàniament, de manera que els partits tendeixen a jerarquitzar.

 

Derrota sense pal·liatius

Però contradient les previsions de les teories politològiques, el més comú dels sentits i enfrontant-se a nombroses crítiques externes i internes –incloses les d’alguns fundadors, que se saldaren amb algunes dimissions– Ciudadanos va preferir no fer un govern de coalició amb el PSOE, fet que va provocar una repetició electoral. Insòlitament, va sacrificar la satisfacció dels màxims objectius als quals pot aspirar un partit, ser al govern i influir en les polítiques, per un incert benefici futur, obtenir més vots que el PP i convertir-se en el primer partit de la dreta.

Però els resultats de les eleccions del novembre de 2019 van desmentir aquesta hipòtesi. L’increment de la competència en l’espai de dreta amb la irrupció de Vox i la recuperació del PP va relegar Ciudadanos, amb tan sols 10 escons, a la sisena posició després d’haver perdut més de dos milions i mig de vots. La derrota sense pal·liatius va provocar la dimissió d’Albert Rivera, i Arrimadas, que com Rivera havia abandonat Catalunya, va prendre les regnes del partit i va intentar retornar-lo al camí de la centralitat, sense aconseguir aturar-ne, però, el declivi.

Ciudadanos no va obtenir representació ni a les eleccions gallegues ni a les basques del 2020, i a les eleccions al Parlament de Catalunya, després del polèmic relleu de Lorena Roldán –candidata que havia guanyat les primàries– per Carlos Carrizosa, va passar de ser primera a setena força i va perdre 30 dels 36 escons, que van engreixar el compte del PSC i de Vox.

Pocs dies després de la desfeta a Catalunya es va anunciar la presentació d’una inaudita moció de censura per part del PSOE i Ciudadanos a la Comunitat de Múrcia, i també a l’Ajuntament de Múrcia, i si bé la moció a la comunitat no va prosperar pel trencament de Ciudadanos i pel pas d’alguns dels seus membres al PP, va desencadenar un avançament electoral a la Comunitat de Madrid en què Ciudadanos es va quedar sense representació.

El fiasco de Múrcia i els mals resultats a Madrid van desencadenar una crisi interna, amb nombroses desercions que anaven a engrossir les files del PP, que públicament va esperonar-les. La incorporació de Fran Hervías, ex-secretari d’organització i responsable de Movimiento Ciudadano, la plataforma que va impulsar l’extensió de Ciudadanos al conjunt d’Espanya va ser tota una declaració d’intencions respecte a la voluntat fagocitadora del PP que, davant la manca de perspectives de Ciudadanos, ha esdevingut refugi de molts dels seus càrrecs. No ha de sorprendre doncs que el principal missatge de Ciudadanos a la convenció política del juliol fos resistir-se a una fusió amb el PP per la qual aposta una part del partit.

 

Problema reputacional

Amb una direcció qüestionada, amb un degoteig de baixes constant i amb una presència institucional a la baixa Ciudadanos veu amenaçada la seva supervivència. De moment pot resistir perquè disposa de recursos, però s’enfronta a un problema reputacional per les seves errades i a un dilema estratègic, que és el que han d’afrontar tots els partits de centre. Deia Maurice Duverger que en política el centre no pot existir perquè sempre hi ha dualisme de tendències: o centredreta o centreesquerra. Això explica les dificultats de Ciudadanos per fer-se un lloc afavorint una competència centrípeta, perquè aleshores és devorat pels partits de centredreta, PP, i centreesquerra, PSOE.

Com recentment ho ha explicat el professor Joan Rodríguez-Teruel, tenint en compte aquestes limitacions les opcions dels partits centristes, paradoxalment, poden passar per estimular una competència de tipus centrífug. Justament el que va fer Ciudadanos quan va optar per competir a la dreta en un moment de màxima feblesa del fins aleshores partit predominant en aquell espai, una estratègia que va tenir uns bons resultats en termes de vots, però que va ser inútil en termes de govern i de polítiques.

Ara, amb un PP recuperat i amb la presència de Vox, repetir aquesta estratègia ja no és viable. Això explica que Ciudadanos no tingui més remei que apel·lar al centre tot sabent que, si PP i PSOE recuperen la competència centrípeta que tan bons resultats va donar al bipartidisme, les seves expectatives seran molt limitades.