El cap de setmana del 17 i 18 de juliol Ciudadanos va celebrar la seva primera convenció política, sota el lema «Liberales». En aquella trobada, que tenia per objectiu rellançar el partit després del desencís de Múrcia i de la desfeta de Madrid, es van abordar les dues grans temàtiques sobre les quals voldria pivotar el projecte de Ciudadanos: el liberalisme, adjectivat ara com a verd, i la qüestió europea. El partit taronja intenta refermar la seva identitat i garantir la viabilitat d’un projecte autònom al marge d’un PP que aspira a fagocitar-lo i que està acollint militants i càrrecs crítics amb el rumb fixat per Arrimadas, que no va sotmetre a escrutini el seu qüestionat lideratge.

Potser per això la convenció no va aconseguir captar l’atenció dels mitjans –cap dels grans diaris i cap telenotícies s’hi va referir en portada– posant de manifest el decreixent interès que suscita el partit taronja. Potser perquè Ciudadanos és el partit que va poder tenir-ho tot, o quasi tot, i no ho va saber aprofitar, és ara percebut com una força en decadència condemnada a la desaparició.

La formació va néixer a Catalunya com a resposta per part d’alguns sectors de l’esquerra descontents amb el que consideraven una submissió del PSC, que aleshores presidia la Generalitat, a l’agenda nacionalista a propòsit del procés de reforma de l’Estatut d’autonomia. De la mà d’un joveníssim Albert Rivera va obtenir tres escons al Parlament l’any 2006, i després d’uns anys difícils i de greus discrepàncies estratègiques que es van saldar amb l’abandonament d’alguns dels fundadors, va poder mantenir la representació el 2010. Tanmateix va fracassar en el seu propòsit inicial d’esdevenir un partit d’àmbit estatal per la seva incapacitat per posar-se d’acord amb UPyD, un partit homòleg que aleshores abanderava al conjunt d’Espanya el discurs de la regeneració democràtica, liberal, contrari al bipartidisme i molt hostil als nacionalismes perifèrics.

Agitant la qüestió nacional després de l’1 d’octubre, Vox es convertiria en un poderós competidor del PP i de Ciudadanos.

L’inici del procés sobiranista i un PSC en hores baixes van donar ales a Ciudadanos, que el 2010 va triplicar la seva presència al Parlament, amb 9 escons, i va créixer fins a 12 dos anys després. Aquesta circumstància, juntament amb el descrèdit que estaven experimentant els principals partits d’àmbit estatal, PP i PSOE, tots dos vinculats a nombrosos escàndols de corrupció –un descrèdit tan gran que, per primera vegada, els partits polítics eren percebuts com un dels principals problemes dels espanyols–, va fer possible una onada de sorgiment de nous partits i va permetre a Ciudadanos recuperar la idea de convertir-se en un partit d’àmbit estatal.

 

25 escons al Parlament

A les eleccions europees del 2014 va començar l’aventura espanyola de Ciudadanos, que obtingué dos escons, encara per darrere d’UPyD que n’obtingué el doble, uns bons resultats que van ser el preludi del que succeiria a les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, en les quals el partit va aconseguir estendre la representació a la majoria de Comunitats Autònomes i a nombrosos municipis, escombrant UPyD, i a les eleccions al Parlament de Catalunya, les dites «plebiscitàries», en les quals, amb 25 escons, esdevingué la segona força política a Catalunya superant àmpliament el PSC.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Poc després, amb Rivera com a cap de cartell, en les eleccions generals del 2015 es convertí en la quarta força política al conjunt d’Espanya i la seva voluntat regeneradora es concretà en un acord de govern amb el PSOE que no va arribar a reeixir. La repetició electoral del 2016 suposà un lleu retrocés per a Ciudadanos i en aquella ocasió es decantà per donar suport al PP, l’únic partit que havia sortit reforçat de les eleccions. En aquell cicle electoral Ciudadanos va ser conseqüent amb la seva voluntat de ser un partit de centre i d’actuar com a frontissa pactant indistintament amb els partits a la seva dreta o a la seva esquerra en funció de les circumstàncies i palesant la seva utilitat.

 

Canvi d’estratègia

Novament la tardor catalana de 2017 va esperonar Ciudadanos, que s’havia convertit en el partit més bel·ligerant amb el procés sobiranista, i contra pronòstic i de la mà d’Inés Arrimadas va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya malgrat la impossibilitat de bastir una majoria alternativa a l’independentisme. En l’inesperat gir de guió, arran de la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy a conseqüència de la sentència del Cas Gürtel, Ciudadanos es va alinear amb el PP i, si bé això entrava en contradicció amb la voluntat regeneradora del partit, es començava a escenificar el canvi d’estratègia per mitjà de la qual s’abandonava l’aspiració de ser un partit frontissa i es passava a competir per l’hegemonia a l’espai de la dreta en un moment en què el PP es trobava molt afeblit.

L’estratègia va començar a donar els seus fruits a les eleccions andaluses del 2018, quan va esdevenir la tercera força política tot retallant distàncies amb el PP amb qui va formar un govern de coalició recolzat en un nou actor que irrompia amb força agitant la qüestió nacional després de l’1 d’octubre, Vox, que es convertiria en un poderós competidor del PP i de Ciudadanos.

L’avançament electoral del 2019 va ratificar que l’estratègia del partit no era errada, ja que, esperonat per les enquestes, va reduir la diferència amb un PP que estrenava el lideratge de Pablo Casado, de qui va quedar a poc menys de 220.000 vots, esdevenint el tercer partit i atorgant-li la possibilitat de fer un govern amb el PSOE.

Ciudadanos va preferir no fer un govern de coalició amb el PSOE, fet que va provocar una repetició electoral.

En el solc de les generals, els bons resultats es van reeditar a les eleccions europees, municipals i autonòmiques del maig en les quals Ciudadanos va eixamplar la seva presència institucional i va accedir al govern, sempre en coalició amb el PP, a la Comunitat