Ludwig van Beethoven va ser el gran pare artístic de Franz Schubert, però el compositor austríac va tenir altres pares i mares que van exercir una gran influència en la seva obra. Sholto Kynoch, pianista i director de l’Oxford Lieder, ha bastit un cicle de tres recitals que ara ha arribat a l’edició de primavera del festival Life Victoria i l’ha titulat amb el nom de Muses. De fet, de manera menys poètica, però més ajustada a la realitat, es tracta d’influències. Tant la ciutat de Viena, com Gioacchino Rossini i Wolfgang Amadeus Mozart, els tres coprotagonistes del cicle, més que inspirar a Schubert, eren part indestriable del seu ADN artístic.
La capital musical d’Europa, als peus dels cèlebres Boscos de Viena, rodejada de camps i vinyes i travessada pel Danubi, és sens dubte un escenari que es troba en l’origen de nombroses cançons del repertori schubertià, les de tipus més folklòric i les més netament romàntiques, i també en els aires urbans que es podien escoltar en els típics cafès i salons de la ciutat.
L’altre influencer de Schubert va ser Rossini, el compositor de moda que triomfava arreu amb les seves òperes. L’italià va arribar a Viena el 1822 desfermant una autèntica febre que alguns van qualificar fins i tot d’histèria. A Schubert el coneixem per les seves simfonies i les cançons (més de sis-centes), però el que no ha passat a la història són les seves òperes. En va comença disset i en va acabar set de les quals només se’n van representar dues en vida seva. La mort tan prematura del compositor va dificultar que aquestes obres arribessin als escenaris.
El tercer influx que va rebre Schubert va ser el de Mozart que va morir sis anys abans del naixement del vienès. D’entrada hi ha una figura que els relaciona i és la d’Antonio Salieri, el compositor que era el director de l’òpera de la cort de Viena quan hi va arribar el de Salzburg. Aquell músic, injustament maltractat per la història i la cultura popular, va ser mestre de Schubert ensenyant-li a compondre per a textos italians i a crear melodies que fossin agradables per a la veu, segons explica la musicòloga Natasha Loges.
Kynoch, Ruckgaber i Farnsworth, al final del seu recital al Primavera Life. Fotografia de Life Victoria.
Al programa de mà d’aquest cicle al Primavera Life que es va fer al recinte modernista de Sant Pau, Kynoch explica que constantment s’hi noten referències i influències directes de Mozart cap a Schubert, des de citacions, conscients o no, de Die Zauberflötte, a poetes i temes compartits en les cançons. Tanmateix, per a aquest pianista, hi ha una connexió menys específica, però segurament més important entre els dos músics que seria la seva capacitat de percebre i reflectir els sentiments més profunds de la gent del carrer, de fer-ho sense sentimentalisme ni indulgència. Segurament Schubert va veure Die Zauberflötte el 1812, però a més de La flauta màgica, també va tenir ocasió d’escoltar Le nozze di Figaro i Don Giovanni.
El recital dedicat a la influència de Mozart en l’obra de Schubert (el 15 de maig i abans, a la Fundación Juan March de Madrid), tenia com a eix vertebrador les òperes Don Giovanni i Die Zauberflötte. Va començar amb l’obertura d’aquesta darrera òpera tocada al piano a quatre mans per Kynoch i Mar Compte en l’arranjament que havia fet Alexander von Zemlinsky.
El recital va continuar amb les veus de la soprano Katharina Ruckgaber i el baríton Marcus Fansworth. Era digne d’escoltar com s’integraven àries de Mozart amb cançons de Schubert. Per exemple, a l’ària Ach ich fühl’s que canta Pamina a La flauta seguia ben connectada Misero pargoletto, una ària de joventut del vienès. O l’ús de la cítara que fa Mozart al lied Komm, liebe Zither, komm i de la mandolina a Deh, vieni alla finestra de Don Giovanni, que Schubert converteix en un llaüt a An die Laute. Una de les cançons més boniques de Mozart, Abendempfindung, tenia la seva contrapart amb Abendbilder, de Schubert.
Els dos compositors van explicar amb la seva música històries molt humanes d’amor i seducció, de desenganys i exaltació, d’infidelitat i retrobament. La presència de dues veus permetia presentar les obres amb una certa teatralitat i donar vida als duos operístics mozartians. I així, amb el duet Bei Männern que canten Pamina i Papageno per celebrar la seva feliç unió al final de Die Zauberflötte, va acabar el recital que ens va descobrir la influència d’un gran músic sobre un altre també molt gran. Així mateix, ens va descobrir dues veus joves del panorama liederistíc del moment.
