El 25 de juliol del 2019, Volodímir Zelenski, president d’Ucraïna des de feia menys de tres mesos, feia una de les trucades de telèfon més importants de la seva vida. Assetjat per tropes russes a l’est, el seu país necessitava amb urgència ajuda militar, vingués d’on vingués. Els Estats Units havien promès mesos abans més de 400 milions de dòlars en assistència, incloent míssils antitanc, però l’ajuda acordada pel Congrés no havia arribat. Zelenski anava a parlar amb Donald Trump per demanar-li directament que enviés l’arsenal promès.

Va ser durant aquesta conversa quan Trump va demanar un favor a Zelenski. Si volia els míssils, el govern ucraïnès hauria d’investigar a Joe Biden, el seu principal rival polític per a la Presidència l’any següent, i la seva família. La Casa Blanca havia estat bloquejant el paquet d’ajuda fins que Zelenski accedís a aquesta demanda.

Aquesta trucada va ser el detonant del primer impeachment del President Trump, sota l’acusació d’haver fet servir aquests 400 milions de diners públics per pressionar un govern en benefici propi. El Senat no va condemnar al president, tot i que la trucada era pública i el delicte, clar i obvi. La lleialtat partidista es va imposar sobre els fets. L’ombra d’aquesta trucada i tot el que ha vingut després han marcat el debat sobre Ucraïna en aquesta crisi.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Per a un sector de la dreta americana, començant pel seu expresident, Vladimir Putin és una figura que genera més admiració que rebuig. En les inacabables batalles i guerres culturals de la política del país, Rússia ha esdevingut un model de negació de la multiculturalitat, el feminisme radical, l’agenda trans, el globalisme i el woke. Gent com el Steve Bannon, exassessor de Trump, o Michael Flynn, exdirector de Seguretat Nacional, han parlat sovint de la seva admiració per Putin, la seva fortalesa, la seva voluntat de poder. Aquesta actitud és compartida per molts partits i moviments d’extrema dreta a Europa, però la diferència és que a Estats Units sembla haver arribat al mateix líder del Partit Republicà.

El dia abans de la invasió, quan Rússia estava enviant “pacificadors” a les dues províncies “rebels” a l’est del país, Trump es va referir a Putin com a un “geni”. Amb la guerra en marxa, l’expresident no ha canviat el discurs, elogiant al líder rus mentre condemnava la invasió des de l’ambivalència i culpant de l’atac al president Biden.

Sectors republicans semblen més inclinats a culpar a Biden de la invasió que a Putin.

Trump, per descomptat, diu que té un pla per acabar la guerra i que aquesta no hagués començat amb ell al càrrec. S’ha negat a explicar-ho en públic, no sigui que els dolents el descobreixin.

Aquesta persistent admiració a Putin per part d’un sector del Partit Republicà fa que la resposta a la crisi ucraïnesa tingui un toc irreal. Les elits de la política exterior del país, tant al Departament d’Estat com al Pentàgon i al Congrés, mantenen un consens força generalitzat sobre què cal fer. Tan demòcrates com republicans entenen que Estats Units no pot permetre’s enviar tropes o intervenir militarment sense caure en un risc inacceptable d’escalada militar. Tothom està d’acord que cal un règim de sancions internacional robust en cooperació amb els aliats. L’estratègia de deixar que sigui Europa qui vagi obrint el camí, amb un treball diplomàtic incansable per moure els països amb més dubtes, està rebent elogis. El debat públic, no obstant, està girant en gran part cap al fenomen d’un sector considerable del Partit Republicà que estava elogiant a Putin fins fa uns quants dies, i com aquests mateixos republicans semblen més inclinats a culpar a Biden de la invasió que a Putin.

Si mirem crisis passades i el seu impacte sobre la política, tot sembla indicar que aquests debats són menys importants del que semblen. Per començar, els americans molt, molt, molt rarament decideixen el seu vot segons el que diguin els partits en política exterior; tot i ser la potència dominant al món durant dècades, l’electorat molt rarament fa cas al que passa a ultramar. Ucraïna serà vista només segons el seu impacte a casa; la valoració de la feina del president, sigui alta o baixa (i ara mateix és força dolenta) no depèn d’aquesta guerra.

De forma paral·lela, l’establishment de la política exterior americana és força insular i no respon gaire al que digui l’opinió pública. Això a vegades té conseqüències funestes. L’americà mitjà es va adonar molt abans que el Pentàgon i el Departament d’Estat que la guerra d’Iraq era un desastre. Però en el cas d’Ucraïna, una crisi que exigeix subtilitat més que força bruta o respostes impulsives, pot ser un factor positiu.

Tot apunta que el debat partidista es concentrarà en tot el que ha portat a la guerra, amb els republicans parlant de la “debilitat” de Biden i els demòcrates de l’admiració de Trump i la seva aquiescència a Rússia quan era president. Per ara, sobre què cal fer i com als Estats Units sembla que hi ha un consens força sòlid.