Mentre es llegeix una novel·la de Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945), premi Nobel de literatura l’any 2014, és fàcil recordar l’obra de Georges Simenon: com Simenon, Modiano també crea un univers absolutament complet i autònom, amb una mena de respiració pròpia i una pròpia circulació de la substància vital. Com passa amb Simenon, de Modiano també se n’ha d’admirar la capacitat que té per fixar amb exactitud els detalls de les coses, el clima, la vida que assoleixen els ambients, els carrers de les ciutats, la poderosa imaginació pel que és essencialment real.

Com si seguís de prop l’escriptura de Simenon, la prosa de Modiano també sap retardar el relat, la trama i els fets, amb un ús superb dels temps morts –que no avorreixen mai–, com si digués al lector que el que llegeix és tan real que no passa res: escriu amb un traç tan nítid que sempre es té la sensació que no hi falta ni hi sobra res. Ho diu exemplarment José Carlos Llop en el pròleg a la Trilogía de la ocupación: «¿Su estilo?: una respiración lenta e hipnótica, con el dring cristalino y el swing jazzístico de los felices veinte, desplazado hacia la luz negra de un fragmento de los primeros cuarenta europeos, que aporta el ingrediente delirante. Sin olvidar ni el chic morandiano, ni la cosificación del Nouveau Roman, ni las listas a lo Perec, por supuesto. De esa literatura surgirá un adjetivo nuevo: modianesque, modianesco».

«Sota la capa espessa d’amnèsia se sentia alguna cosa, de tant en tant, un eco llunyà», diu Modiano a ‘Dora Bruder’.

I rere aquest nou adjectiu hi planeja sempre el sabor de la nostàlgia, a pesar del temps de barbàrie que protagonitza la seva ficció, els detalls lírics i ingenus es mesclen amb les conductes més mesquines, i hi ha arreu l’estranya lleugeresa sobre la qual es construeixen uns edificis narratius que fan que el lector llegeixi els seus llibres d’una glopada, com si fos un addicte a una manera literària sortosament sempre igual perquè l’instint narratiu de Modiano els fa sempre diferents.

 

Anècdotes microscòpiques

Patrick Modiano no va viure la Segona Guerra Mundial, ni l’Ocupació nazi, ni el col·laboracionisme, ni l’Holocaust, però, com si afirmés que tothom és ell i el seu passat, aquests són els temes que es repeteixen amb una constància obsessiva al llarg de la seva obra, no des d’una perspectiva èpica, sinó com el testimoni d’unes anècdotes microscòpiques i a penes sense cap rellevància històrica. «Es tracta del tema de la supervivència dels personatges desapareguts, de l’esperança de tornar a trobar un dia els que s’han perdut en el passat», diu un personatge d’una de les seves novel·les, El racó dels nens, com si formulés una de les premisses clau de la seva poètica, construïda a la manera de cercles concèntrics sobre una base feta de fugues i persecucions, de la traïció com a arma per sobreviure, de les peripècies dels jueus durant el nazisme i el col·laboracionisme, del paisatge de la perifèria parisenca, d’hotels i cases abandonades com a refugi per a la delinqüència inevitable, d’indagacions sobre identitats tèrboles, de records imprecisos, de retalls de diaris que reporten notícies opaques i de fotografies que només insinuen la realitat que les devia envoltar en el moment de realitzar-se. Amb tot aquest material, Modiano forja una obra que segueix al peu de la lletra el que diu Stendhal a la cita que s’usa a Exculpació, un relat on s’explora una vegada més la desolació de la seva infància: «No puc oferir la realitat dels fets, tan sols en puc presentar l’ombra».

L’obra de Modiano, certament, és la persecució dels fantasmes d’un passat amb la il·lusió de creure que fins que no els localitzi i els atrapi no hi haurà manera raonable de passar comptes amb ell mateix i amb el seu present. Però només hi ha incertesa i confusió perquè, tal com diu a Dora Bruder, publicada l’any 1997, «sota la capa espessa d’amnèsia se sentia alguna cosa, de tant en tant, un eco llunyà».

 

Un anunci al ‘Paris-Soir’

Com sol passar a la seva obra, el punt de partida de Dora Bruder és una anècdota no gaire estrident. El narrador de la novel·la, que en realitat és el mateix Patrick Modiano, descobreix per casualitat en un número de l’any 1945 del Paris-Soir un anunci que atrau la seva atenció: uns pares avisen que la seva filla de quinze anys ha fugit del col·legi religiós on estava interna. La noia es diu Dora Bruder, el seu cognom indica un origen jueu indubtable, i havia viscut al mateix barri que el novel·lista, «nascut al voltant de la fàbrica de frens Westinghouse, instal·lada allà a principis de segle. Un barri obrer». A partir d’aquesta notícia, cinquanta anys després dels fets, el narrador s’embranca en una recerca obsessiva dels passos perduts que aquella noia devia traçar pels carrers d’un París sotmès a les mans de l’exèrcit nazi.

 

L’esforç moral

Com a única garantia per aclarir amb èxit la foscor que envolta la fuga i conèixer el caràcter i el destí de Dora Bruder, Patrick Modiano només compta amb un material que ja havia utilitzat exemplarment en altres novel·les anteriors: la prosa distant dels pocs documents oficials que es van salvar de la destrucció dels arxius quan el malson de la guerra arribava al final, papers sense importància de l’administració, les cartes escrites al caire de l’abisme i que ara reposen empolsegades en les llibreries de vell, els records esborrats pel pas del temps, algunes fotografies que permeten estimular la fantasia, i, sobretot, la informació que proporciona l’experiència viscuda pel pare del mateix Patrick Modiano a la mateixa època, també d’origen jueu, ple d’enigmes i d’identitats múltiples, i que ja va narrar a Els bulevards perifèrics o a Un pedigrí: ser jueu al París ocupat només tenia dues sortides, o sobreviure marginalment gràcies a la picaresca i la bona relació amb la Gestapo, amb els traficants, amb els estafadors i amb algun assassí, o caure irremeiablement en el procés que acabava encaminant-se cap als camps de concentració.

La protagonista va ser deportada a Auschwitz nou mesos després d’haver-se escapat del col·legi.

En aquesta novel·la, doncs, Patrick Modiano reutilitza les peripècies delictives del seu pare amb la intenció d’il·luminar de biaix el que devia ser l’itinerari de Dora Bruder durant els dies en què es desconeix com va viure i què va fer: al cap i a la fi, les especulacions sobre la cara oculta del passat és el tema central de l’obra de Patrick Modiano. L’única diferència que hi ha entre aquests dos fils argumentals és que, mentre el pare del novel·lista va aconseguir esquivar la mort als camps de concentració, Dora Bruder va ser deportada a Auschwitz nou mesos després d’haver-se escapat del col·legi.

 

Patrick Modiano Dora Bruder Barcelona: Angle Editorial, 2020 128 pàgs. Traducció de Jordi Martín Lloret
Patrick Modiano Dora Bruder, Barcelona: Angle Editorial, 2020 128 pàgs. Traducció de Jordi Martín Lloret

 

Al costat d’aquests dos centres temàtics, que permeten a Modiano dibuixar la sordidesa de la vida quotidiana al París ocupat, hi ha un tercer fil que és el que acaba adquirint tot el protagonisme: és l’esforç moral, és la lluita que el narrador estableix contra el temps passat per reconstruir, encara que sigui de manera emboirada o amb una tonalitat tènue, com si dibuixés amb una teranyina de fils ombrívols que se sostenen en un equilibri majestuosament precari els matisos i la complexitat de l’oblit i la memòria, l’atmosfera opressiva de l’època, la mesquinesa i l’ambigüitat, la descripció d’un malson. Al cap i a la fi, Patrick Modiano ja va explicar en els seus inicis com a escriptor que ell no novel·lava l’Ocupació històrica, sinó la llum borrosa dels seus orígens.