Mentre es llegeix una novel·la de Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945), premi Nobel de literatura l’any 2014, és fàcil recordar l’obra de Georges Simenon: com Simenon, Modiano també crea un univers absolutament complet i autònom, amb una mena de respiració pròpia i una pròpia circulació de la substància vital. Com passa amb Simenon, de Modiano també se n’ha d’admirar la capacitat que té per fixar amb exactitud els detalls de les coses, el clima, la vida que assoleixen els ambients, els carrers de les ciutats, la poderosa imaginació pel que és essencialment real.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Com si seguís de prop l’escriptura de Simenon, la prosa de Modiano també sap retardar el relat, la trama i els fets, amb un ús superb dels temps morts –que no avorreixen mai–, com si digués al lector que el que llegeix és tan real que no passa res: escriu amb un traç tan nítid que sempre es té la sensació que no hi falta ni hi sobra res. Ho diu exemplarment José Carlos Llop en el pròleg a la Trilogía de la ocupación: «¿Su estilo?: una respiración lenta e hipnótica, con el dring cristalino y el swing jazzístico de los felices veinte, desplazado hacia la luz negra de un fragmento de los primeros cuarenta europeos, que aporta el ingrediente delirante. Sin olvidar ni el chic morandiano, ni la cosificación del Nouveau Roman, ni las listas a lo Perec, por supuesto. De esa literatura surgirá un adjetivo nuevo: modianesque, modianesco».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.