Moltes anàlisis s’han dut a terme des que es va anunciar per part del BBVA l’oferta pública d’adquisició d’accions del Banc Sabadell, especialment des que l’operació va esdevenir una OPA hostil. És a dir, una operació no volguda ni acordada entre els dos bancs, i per tant agressiva, fet gens normal i convenient en un sector tan regulat.

Tot i que encara no es coneixen els prospectes d’observacions de les Comissions Nacionals dels Mercats de Valors (CNMV) i del Mercat i la Competència (CNMC), hi ha hagut temps suficient per estudiar profusament els termes i condicions de l’operació i, per tant, se n’han previst les possibles conseqüències sobre la composició del sector financer espanyol i sobre els costos que se’n deriven. De manera que s’han manifestat unes poques opinions favorables i moltes més de desfavorables. Entre elles l’expressada amb profunditat per Xavier Vidal-Folch (El País, 3 de juny de 2024) i és previsible que en vagin sortint moltes més. Però he trobat a faltar anàlisis que fessin esment al context en què es planteja l’operació i que expliquin l’entorn econòmic, social i polític en què es pretén realitzar.

Ningú no ha oblidat encara els efectes devastadors de la crisi de 2008 en un sector tan regulat, podríem dir tant de “servei públic”. O, com el qualifiquen Nacho Corredor i Adrià Jofre, un “actor privat amb funció pública”, exposat a problemes forts de reputació i obligat, en conseqüència, a cercar sempre un difícil equilibri entre l’estabilitat i la confiança.

Però la crisi de  2008 no va ser tan sols un ensurt circumstancial. Les derivades de la crisi i els estralls a tots els sectors han provocat una reflexió, més o menys explicita, sobre el paper de l’Estat o del Regulador en sectors sensibles. La covid-19, la invasió d’Ucraïna i la crisi energètica posen en qüestió la manera que tenim de governar-nos. Dit d’una altra manera, la gent ja no es refia del Mercat per dirigir l’Economia en segons quins sectors i tampoc per controlar i impulsar moltes activitats de seguretat i estratègiques.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

És patent que l’alt nivell de descontentament global fa perillar el mateix sistema econòmic i polític, del que l’auge de l’extrema dreta n’és un símptoma alarmant. De manera que les institucions es veuen obligades a revisar el seu paper en la governança de l’economia i, molt especialment, pel que fa a tot el que afecta la vida quotidiana de la gent. Si s’ho ha plantejat de manera inequívoca la Unió Europea, amb més raó el Govern d’Espanya, representant dels interessos generals, està obligat a prendre posició i incidir en operacions de gran impacte com la que impulsa el BBVA.

Aquesta és la primera constatació sobre l’operació plantejada. El marc de discussió va més enllà de si l’oferta del BBVA pugui ser més o menys beneficiosa per als accionistes del Banc Sabadell. Del que es tracta és de veure si l’operació millora el sistema bancari, analitzant l’impacte que pugui tenir en els diferents actors implicats (stakeholders), especialment en els usuaris dels serveis bancaris i, per tant, en el crèdit a les famílies i les pimes, habitualment en desavantatge. També en els aproximadament 4.000 empleats afectats. I en les comunitats en què els dos bancs estan més implantats. En definitiva, tant o més important que els interessos dels accionistes i dels inversors, ho és salvaguardar el bé comú.

L’encertat no és, com diu el CEO del BBVA, que els 200.000 accionistes del Sabadell decideixin. La via correcta és que els organismes de control establerts i el Govern compleixin amb la seva funció d’intervenir al servei de l’interès general.

Perquè si haguéssim de fer cas als actors i les institucions més representatives que s’han pronunciat fins ara ens trobaríem amb una opinió gairebé unànime. El ministre d’Economia, el Foment del Treball Nacional, la Cambra de Comerç, els presidents de la Generalitat de Catalunya i de la Comunitat Valenciana, l’Autoritat Catalana de la Competència i, fins i tot el Partit Popular, ni que sigui amb la boca petita, s’han manifestat clarament en contra de l’operació tal com ha estat plantejada.

El rebuig es basa fonamentalment en el fet que la fusió provocaria una dràstica pèrdua de competència en el sector, en passar de quatre bancs a tres. Però aquesta concentració seria molt més greu a les comunitats del Llevant, on més de 200.000 empreses i autònoms són clients de crèdit de BBVA i Sabadell simultàniament, de manera que el 42% de les pimes que operen amb el BBVA ja són clients també del Banc de Sabadell. Tal concentració de risc vulnera clarament el criteri de seguretat exigible en el sector. Tothom és molt conscient de les debilitats financeres del teixit productiu català i del trasbals que significaria per a la majoria de les pimes haver-se de buscar un banc comercial alternatiu.

L’operació de fusió planteja un altre element que va adquirint cada cop més rellevància en la discussió sobre les pràctiques de les organitzacions. Es tracta de la reputació, un atribut que cotitza a l’alça en els mercats. Molts fons d’inversió declinen participar en aquelles empreses amb problemes “judicials”.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La Fiscalia Anticorrupció en el cas Villarejo ha imputat penalment l’entitat jurídica BBVA. I, més directament, a alguns directius que estan al capdavant de l’operació en curs, com el mateix Carlos Torres, avui president i CEO durant bona part de l’època dels fets que instrueix el magistrat García Castellón. Si el banc fos condemnat —a part de la censura social— diversos fons d’inversió es veurien obligats a desfer posicions, d’acord amb les seves regles de bones pràctiques. Aquesta és una incertesa que contribueix a posar en qüestió la mateixa operació. Com tampoc no és normal ni recomanable que durant un any, aproximadament, fins que les autoritats decideixin, les duen entitats estiguin condicionades en les seves funcions.

La dimensió actual del BBVA fa pensar en la seva necessitat de créixer. El desequilibri regional amb fort pes dels mercats de Mèxic i Turquia aconsellen incrementar el pes en els països occidentals. Però semblaria més natural establir aliances amb bancs europeus, una estratègia que lligaria més amb les recomanacions de Claudia Buch, presidenta del Consell de Supervisió del BCE. Però potser en aquest escenari els seus executius haurien de cedir part del seu actual poder i estatus.

En resum, vistes així les coses, sembla evident que el Consell del BBVA ha llegit malament l’escenari.

  1. L’oferta i la demanda i el preu resultant no poden ser els únics i decisius indicadors per prendre decisions en activitats de servei públic.
  2. L’Estat està obligat a intervenir per defensar el bé comú, amb el benentès que la competència n’és part integrant en les societats amb mercats regulats.
  3. Les empreses europees s’han d’empoderar, tal com recomana l’Informe Letta, però amb acords i aliances de diferents països de la Unió.
  4. Si l’opinió pública de forma tan majoritària rebutja una operació corporativa, potser el més sensat i prudent seria reconsiderar-la.
  5. Si, a més, una entitat té el risc de patir problemes de reputació és difícil que la societat aculli amb interès una iniciativa que ja és objectivament conflictiva per si mateixa.