L’òpera no és estranya a la reivindicació dels drets humans ni a les denúncies de les seves violacions. El gran al·legat contra l’arbitrarietat política, la injustícia i el poder absolut el va firmar Beethoven en la seva única òpera, Fidelio. Més d’un segle després, un altre alemany, Kurt Weill, denunciava en obres com Der Silbersee els estralls fets pel capitalisme. I ara, el belga Kris Defoort ha fet un clam contra el racisme amb The time of our singing. París, Gant i Brussel·les han inaugurat temporada amb aquestes òperes de combat quan aquestes veus són més i més necessàries.

A París, l’Opéra Comique ha optat per una nova producció de Fidelio, obra que té dos eixos, el de la fidelitat conjugal i el de la reivindicació de la llibertat. Leonore es vesteix d’home per entrar en una presó on pensa que hi ha tancat el seu espòs, Florestan. Es guanya la confiança del carceller Rocco, i aconsegueix salvar el marit just quan el malvat Pizarro està a punt d’assassinar-lo. L’arribada del ministre posa les coses al seu lloc i tot acaba amb un cant a la llibertat i al valor de Leonore.

Beethoven va fer una òpera gairebé perfecta, no li calen gaires plantejaments dramatúrgics, però Cyril Teste, que en firma la posada en escena, opta per fer-la girar al voltant d’una derivada, les condicions carceràries. Situa el drama en una presó actual d’un lloc indeterminat que sembla, però, dels Estats Units. Hi ha un ús profús de pantalles de vídeo i d’imatges de molt bona factura, algunes enregistrades en directe.

Al primer acte, això funciona, però al segon, ja no. La força que té l’aparició del presoner en una fosca masmorra subterrània i el crescendo del seu crit Déu meu! Quines tenebres! Quin silenci atroç!, es perd en una mena de gimnàs il·luminat que fa de cel·la d’aïllament. També perd dramatisme el moment en què Leonore acorrala Pizarro amb una càmera de vídeo. La idea que controlar la imatge és tenir el poder aquí no funciona.

Un resultat més compacte i potent va ser el musical. L’orquestra era la Pygmalion que Raphaël Pichon ha convertit en una de les formacions de referència pel que fa a interpretacions històricament informades. La sonoritat dels instruments d’època en un teatre d’una mida poc diferent dels del temps de Beethoven i la direcció molt viva, així com el cor de la mateixa formació van posar en relleu tota la riquesa de la partitura.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.