L’òpera no és estranya a la reivindicació dels drets humans ni a les denúncies de les seves violacions. El gran al·legat contra l’arbitrarietat política, la injustícia i el poder absolut el va firmar Beethoven en la seva única òpera, Fidelio. Més d’un segle després, un altre alemany, Kurt Weill, denunciava en obres com Der Silbersee els estralls fets pel capitalisme. I ara, el belga Kris Defoort ha fet un clam contra el racisme amb The time of our singing. París, Gant i Brussel·les han inaugurat temporada amb aquestes òperes de combat quan aquestes veus són més i més necessàries.
A París, l’Opéra Comique ha optat per una nova producció de Fidelio, obra que té dos eixos, el de la fidelitat conjugal i el de la reivindicació de la llibertat. Leonore es vesteix d’home per entrar en una presó on pensa que hi ha tancat el seu espòs, Florestan. Es guanya la confiança del carceller Rocco, i aconsegueix salvar el marit just quan el malvat Pizarro està a punt d’assassinar-lo. L’arribada del ministre posa les coses al seu lloc i tot acaba amb un cant a la llibertat i al valor de Leonore.
Beethoven va fer una òpera gairebé perfecta, no li calen gaires plantejaments dramatúrgics, però Cyril Teste, que en firma la posada en escena, opta per fer-la girar al voltant d’una derivada, les condicions carceràries. Situa el drama en una presó actual d’un lloc indeterminat que sembla, però, dels Estats Units. Hi ha un ús profús de pantalles de vídeo i d’imatges de molt bona factura, algunes enregistrades en directe.
Al primer acte, això funciona, però al segon, ja no. La força que té l’aparició del presoner en una fosca masmorra subterrània i el crescendo del seu crit Déu meu! Quines tenebres! Quin silenci atroç!, es perd en una mena de gimnàs il·luminat que fa de cel·la d’aïllament. També perd dramatisme el moment en què Leonore acorrala Pizarro amb una càmera de vídeo. La idea que controlar la imatge és tenir el poder aquí no funciona.
Un resultat més compacte i potent va ser el musical. L’orquestra era la Pygmalion que Raphaël Pichon ha convertit en una de les formacions de referència pel que fa a interpretacions històricament informades. La sonoritat dels instruments d’època en un teatre d’una mida poc diferent dels del temps de Beethoven i la direcció molt viva, així com el cor de la mateixa formació van posar en relleu tota la riquesa de la partitura.
‘The time of our singing’, a més de ser una denúncia del racisme presenta diferents formes d’enfocar la identitat.
El dia de l’estrena, el 25 de setembre, la soprano Siobahn Stagg en el paper de Leonore només va poder mimar els moviments perquè patia una afecció vocal. Cantava Katherine Broderick des del fossat amb una veu massa wagneriana per al paper. El tenor Michael Spyres va ser un Florestan una mica impersonal. El baríton Albert Dohmen no defrauda mai i el seu Rocco tampoc. Mari Eriksmoen (Marcelline), Gabor Bretz (Don Pizarro), Christna Immler (Don Fernando) i Linard Vrielink (Jaquino) completaven el repartiment.
Levy Sekgapane (Jonah), Simon Bailey (David), Peter Brathwaite (Joey) i Claron McFadden (Delia), en una escena de ‘The time of our singing’, estrenada al teatre de La Monnaie. Fotografia de Bernd Uhlig.
‘Black Lives Matter’
A La Monnaie de Brussel·les s’hi va fer l’estrena absoluta de The time of our singing de Kris Defoort basada en la novel·la del mateix títol de Richard Powers. És la història d’una família mixta formada per un jueu alemany que ha fugit del nazisme i una afroamericana, i els seus tres fills. A la segregació racial que pateixen s’hi afegeixen altres prejudicis. «Som ocells o peixos?», pregunta un dels fills, perquè ni la societat blanca els accepta ni fan part plenament de la comunitat negra. La música, la barreja de la tradició europea i l’americana, és la seva protecció davant del món hostil.
PUBLICITAT
El llibret de Peter van Kraaij segueix fidelment els esdeveniments històrics de la lluita contra el racisme als Estats Units començant pel cèlebre concert de la contralt negra Marian Anderson a Washington, el 1939, davant de 75.000 persones, que va remoure moltes consciències. Acaba amb els disturbis de Los Angeles del 1992 quan els policies que havien agredit brutalment Rodney King van ser absolts. L’òpera, a més de ser una denúncia del racisme ben viu com ho demostra el moviment Black Lives Matter, presenta diferents formes d’enfocar la identitat.
El fill gran, Jonah, s’ha convertit en un gran cantant de música antiga i acaba instal·lat a Europa on triomfa, però el dubte sobre la seva identitat no l’abandona. És una situació segurament compartida per Kwamé Ryan que dirigia l’orquestra de La Monnaie, un negre canadenc criat a Trinitat Tobago i a Anglaterra, que de molt petit ja volia estudiar música clàssica. O també pel tenor sud-africà Levy Sekgapane, que donava vida a Jonah, a qui coneixem per les seves interpretacions rossinianes. O per gairebé tota la resta del repartiment del qual destacava la soprano Claron McFadden.
La música de Defoort reprodueix els dos mons en què viu la família, amb un llenguatge propi fet de clàssica i de jazz, però mai en estat pur, sempre reelaborats de manera molt eficaç. També molt funcional i a més senzilla és la posada en escena de Ted Huffman.
Michael Spyres (Florestan), Siobhan Stagg (Fidelio / Leonore) i Albert Dohmen (Rocco), en una escena de ‘Fidelio’, representada a l’Opéra Comique de París.
La cort de Faraó
Kurt Weil va compondre Der Silbersee com una fantasia en què feia una denúncia del capitalisme des del bonisme. Una colla d’homes sense feina, desesperats i famèlics que viuen a la vora del Silbersee, el llac de plata, roben una botiga de queviures. Severin, que se n’ha emportat una pinya, és ferit pel policia Olim, però aquest s’adona de la misèria del lladre i de la migradesa del botí i decideix curar-lo i protegir-lo, cosa que pot fer sense dificultat perquè de cop i volta li toca la rifa i compra un castell. Severin vol venjar-se de qui l’ha ferit. Quan sap que ha estat Olim aquell desig canvia en agraïment per com l’ha cuidat. Els dos se’n van cap al llac a viure un futur millor.
L’òpera, amb llibret de Georg Kaiser, té text parlat i cantat. Es va estrenar el 18 de febrer del 1933, tres setmanes després que Hitler arribés a la cancelleria, i al cap de dues setmanes va ser prohibida. L’Òpera de Flandes l’ha presentat a Gant. El director d’escena Ersan Mondtag viatja al 2033 en què una companyia prepara Der Silbersee en un moment en què el feixisme torna a campar. Les visions futurístiques acostumen a no funcionar i aquesta no n’és una excepció. La idea del teatre dins del teatre dura deu minuts i tota la resta és un despropòsit.
Al teatre de Flandes, han convertit l’òpera de Kurt Weill ‘Der Silbersee’ en una lamentable astracanada.
Els desesperats, primer són mutants i després formen un comando palestí perseguit per la policia israeliana. A la següent escena Severin és un faraó que viu en un palau on hi ha estàtues gegantines, entre les quals un sant Sebastià i dos personatges de l’òpera Turandot. Després l’acció passa en un castell terrorífic. La relació entre els dos protagonistes és exageradament queer. Tot plegat semblava una mala còpia de La corte de Faraón.
Aquest disbarat és a major glòria de l’actor belga Benny Claessens que interpreta el paper d’Olim. No canta, però no para de parlar amb textos afegits i alguns d’improvisats, en flamenc i en anglès (l’òpera és cantada en alemany), tirant sempre a l’astracanada. Histrionisme en estat pur. Al seu costat el tenor Daniel Arnaldos en el paper de Severin, amb una veu molt bonica, quedava totalment eclipsat. Corresponia a l’orquestra i al seu director, Karel Deseure, salvar els mobles i així ho van fer. Pobre Weill!
