Una posada en escena operística firmada per Romeo Castellucci sempre desperta l’interès o almenys la curiositat. Està clar que als wagnerians se’ls hi fa la boca aigua si es tracta de Der Ring des Nibelungen (L’anell del nibelung). Si a més, la producció que després de la seva estrena en dues temporades a La Monnaie de Brussel·les, és la que arribarà al Liceu el 2026-2027 (en quatre temporades), l’expectació és encara major. El director teatral italià no deixa mai indiferent, sigui amb una òpera de Gluck o Schönberg, o amb una simfonia de Mahler.
Per a L’Anell que signa escènicament i que a Brussel·les ha estrenat el seu pròleg, és a dir, Das Rheingold (L’Or del Rin), Castellucci ha volgut anar a l’esperit de la Gesamtkuntswerk, de l’obra d’art total, els orígens de la qual Wagner els va anar a buscar a la Grècia antiga. La lectura que el regista en fa no és, per tant, ni narrativa ni historicista ni política. A la seva posada en escena, que compta amb la dramatúrgia de Christian Longchamp, desplega una iconografia molt personal, totalment simbòlica, exigint un considerable esforç de comprensió per part del públic, la qual cosa desperta perplexitat, almenys a mi, perquè moltes, potser masses, són les idees i els elements que apareixen a l’escenari. És difícil copsar tota la profusió simbòlica i teatral que conté. Tanmateix, la seva riquesa plàstica és molt gran.
El poder fulminant de l’anell és palès des d’abans de sonar les primeres notes. En un escenari i un fossat totalment a les fosques se sent la fressa que fa un cèrcol gegant que en la seva caiguda va donant voltes fins a aturar-se. És llavors quan encara en la foscor, en un somni momentani de Bayreuth, emergeix el so constant del Mi bemoll major que es perllonga durant cent trenta-sis compassos. A partir d’aquest moment tot oscil·la entre la foscor i la llum, entre el blanc i el negre com a únics colors, entre la divinitat i la humanitat.
Els deus Wotan, Fricka, Froh i Donner caminen sobre una onada feta de cossos humans en moviment. Alberich, el nibelung que ha robat l’or, descrit com un ésser repugnant i que apareix com tal en l’escena del Rin, perd l’aire caricaturesc i es desprèn de la seva deformitat davant de Wotan mostrant la seva humanitat, com l’altra cara de la moneda del deu. Els gegants constructors del Walhalla són dos, però es mouen com un de sol i quan un canta, l’altra imita el moviment de la boca, fins que Fafner mata a Fasolt. Hi ha coses que funcionen millor que altres. Una de les que no acaben d’anar és la de posar nens vestits com els grans en les escenes dels gegants mentre els intèrprets canten des de fora de l’escenari.
L’escenografia que firma el mateix Castellucci és molt reeixida a l’escena del riu, amb una cascada d’aigua vaporitzada, la qual, en mig de la foscor, deixa endevinar la lluentor de l’or mentre les filles del Rin estan desdoblades en tres ballarines. La segona escena, el cim d’una muntanya des d’on els deus admiren el castell acabat de construir del Walhalla, sembla un museu d’obres clàssiques, amb baixos relleus grecollatins a les parets, però en el que també hi ha imatges difícils de veure i d’interpretar que remeten a Itàlia, concretament al segle XIX. L’escena de la morada obscura dels nibelungs és la menys encertada, més enllà que s’hi forgin anells gegants. I si Erda, la deessa de la terra, visionària del que ha de venir, anuncia la fi dels déus amb què s’acaba la Tetralogia, aquests ja desapareixen un a un per un forat a terra en el seu camí cap al Walhalla.
Bretz (Wotan) i Lemieux (Fricka), en una escena de ‘Das Rheingold’, a La Monnaie de Brussel·les. Foto: Monika Rittershaus.
Debut general
Aquest Das Rheingold és una prova de foc per gairebé tots els cantants d’aquesta producció perquè interpreten per primera vegada els papers wagnerians. Les veus són habituals del teatre de Brussel·les, ben conegudes pel seu públic i tots repetiran el seu personatge en les tres jornades de L’Anell és a dir, a Die Walküre (La valquíria), Siegfried (Sigfrid) i Götterdämmerung (El capvespre dels déus). En el plat positiu de la balança cal posar-hi la voluntat de fer créixer l’elenc de cantants wagnerians per a la Tetralogia, amb continuïtat i en un marc favorable. En el negatiu, cal constatar que no tots els cantants han trobat encara el seu perfil per encarar els personatges que tan bé va saber dibuixar Wagner, la qual cosa no vol dir que la seva interpretació fos musicalment deficient, ans al contrari.
Al primer Wotan del baix-baríton Gabor Bretz, per exemple, encara li falta l’autoritat, el caràcter, del deu i amo del Walhalla. El mateix li passa a la Fricka de la contralt Marie-Nicole Lemieux i a l’Erda de la mezzosoprano Nora Gubisch que resulta poc convincent, mancada de la densitat que reclama un personatge vingut de la terra. Qui millor, i amb diferència, va enfrontar-se al seu personatge en aquesta primera aproximació va ser el tenor Nicky Spence en el paper de Loge, el semidéu del foc que el porta a la mà com si fos Prometeu, un paper que adquireix força rellevància en aquesta posada en escena que li atribueix un caràcter més satíric, juganer i finalment cínic, del que és habitual. Per exemple, mentre canta el seu monòleg es dedica a tirar pilotes de pintura negra a unes imatges de gran dimensió de les sopranos històriques Astrid Varnay i Birgit Nilsson, i també de Bretz. Vocalment, Spence va ser, sense dubte, el millor.
L’altre gran triomfador d’aquest Rheingold va ser el baríton Scott Hendricks, també com tots, debutant el paper, en aquest cas el de l’Alberich humanitzat i amb una veu semblant a la de Bretz reafirmant així el caràcter d’iguals que Castellucci dona als dos personatges que interpreten. Els gegants Fasolt i Fafner eren els baixos-barítons Ante Jerkunica i Wilhelm Schwinghammer (l’únic de tot el repartiment que ja havia cantat abans el paper), i la seva interpretació va ser de molt bon nivell, com la de Peter Hoare en el paper de Mime i la d’Anett Fritsch en el d’Erda.
Per al director titular de la casa, Alain Altinoglu, aquest Wagner també era un debut que el va treballar a consciència havent de prescindir d’una colla de cordes de l’Orquestra Simfònica de la Monnaie per les dimensions del fossat i havent de gestionar els volums en un teatre de dimensions tirant a reduïdes. Tanmateix, el resultat va ser molt satisfactori i el que va deixar millors sensacions entre el públic.
Després del pròleg de Das Rheingold, la primera jornada de L’Anell del nibelung que coprodueixen La Monnaie i el Liceu, és a dir, La Valquíria, es veurà a Brussel·les el mes de gener de 2024, mentre que les altres dues, Siegfried i El capvespre dels déus pujaran a l’escenari de la capital belga la temporada vinent.
