La represa política de la tardor passada ens ha proporcionat la novetat de l’exposició pública del consultor Iván Redondo, considerat com el factòtum a l’ombra dels esdeveniments que van portar Pedro Sánchez del desnonament polític a la presidència del Govern, tot passant per la moció de censura a Mariano Rajoy i dues eleccions generals successives.

L’epifania de Redondo s’ha manifestat en un triple format: el llibre que li ha dedicat Toni Bolaño, Moncloa. Iván Redondo. La política o el arte de lo que se no ve (Península); una entrevista televisiva amb Jordi Évole a La Sexta (3-11-21), i la col·laboració a La Vanguardia amb una tribuna setmanal anunciada a so de bombo i platerets. Una mostra representativa d’aquesta col·laboració seria l’article «La audacia de Sánchez: adelantar con Andalucía» (22-11-21). Com no podia ser d’una altra manera aquesta exhibició pública, gens habitual en els professionals del ram, ha estat rebuda amb divisió d’opinions per l’afició de l’espectacle polític. Entre els més crítics, Ricardo Dudda li dedica una càustica sàtira a Letras Libres (16-11-21), titulada «La revolución es ahora», on considera que els seus articles són «una combinació ridícula de retòrica corporativa, llocs comuns i clixés, autoajuda i pur dadaisme».

Redondo desplega en els seus articles a La Vanguardia tot un arsenal pirotècnic de jocs de paraules, metàfores i paradoxes, materials amb els quals exposa una concepció de la política entesa com un joc. Això sí, un joc sofisticat, com els escacs aleatoris, a l’abast només dels pocs intel·ligents i que recorda aquell lema de La Codorniz que s’anunciava com «la revista més audaç per al lector més intel·ligent».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Intuïció per copsar el momentum, audàcia per decidir actuar, astúcia per aprofitar l’oportunitat. Jugades mestres que han de portar indefectiblement a l’èxit. Més fortuna que virtut. Una fórmula predicada pels gurus, difosa per les indústries de l’espectacle polític i aplicada, amb sorts diferents, per molts dirigents polítics. Els afortunats han tastat el sabor agredolç del poder, mentre que els dissortats vaguen per universos paral·lels quan no han estat llençats directament a la «paperera de la història».

Seria d’una ingenuïtat imperdonable ignorar el que té de joc d’atzar la política i blasmar els esforços per reduir el grau d’incertesa en contextos cada cop més complicats i volàtils, i per intentar, en conseqüència, que la sort sigui favorable utilitzant el cabal de recursos de la tecnologia política i comunicativa acumulats per l’experiència dels professionals de l’assessorament. El problema sorgeix quan es redueix la política al joc de seducció dels electors i a la coqueteria que comporta, perquè quan s’entra en la voràgine d’aquest joc no és gens difícil que acabi en ludopatia. I ben sovint es té la sensació que estem envoltats de ludòpates polítics.

 

Entre dues nits electorals

Però, l’il·lusionisme, les audàcies i les astúcies de poc serveixen per afrontar la prosa de la política. El mateix dia que es publicava l’article de Redondo en què suggeria al president Sánchez la jugada audaç d’avançar les eleccions generals per fer-les coincidir amb les eleccions andaluses, a El Confidencial (22-11-21), el periodista Carlos Sánchez feia inventari de l’agenda legislativa del Govern espanyol vinculada al desplegament del pla de recuperació i de les reformes compromeses per rebre els fons europeus. Un total d’unes seixanta lleis, més altres normes de rang inferior, a intentar aprovar amb una majoria parlamentària molt fragmentada i volàtil i sense poder comptar amb acords transversals amb l’oposició en els temes d’Estat. En definitiva, una feinada hercúlia en unes condicions ben difícils.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

L’il·lusionisme, les audàcies i les astúcies de poc serveixen per afrontar la prosa de la política.

És l’altra cara de la política, gens agraïda i poc lluïda, però que és la pròpia de la política útil i reformista, feta amb la mirada llarga, però amb passes curtes. Ho saben més bé que ningú els alcaldes, com Jordi Hereu, que en una entrevista (ABC, 21- 11-21) deia: «Els populismes van arribar menyspreant la gestió i parlant només de relat. Però la política no existeix si no hi ha una base d’eficàcia, que és aconseguir les coses, i d’eficiència, que és saber aprofitar-les». O com Manuela Carmena que promocionant el seu llibre La joven política (Planeta) deia: «La política ha de deixar de ser tan sols discursos» (El País, 21-11-21).

Aquest contrast entre l’il·lusionisme i la prosa de la política suscita dubtes sobre les possibilitats i les limitacions de l’acció política. Ho constata amb lucidesa Cristina Monge a El País (25-11-21) en advertir dels atacs d’«electoansietat» cada cop més freqüents: «Se sol oblidar que la política és allò que es fa entre dues nits electorals, després de comprovar el repartiment d’opcions de poder que li ha correspost a cadascú segons les preferències dels votants. Per això les urnes són imprescindibles, però no ho són tot. L’obsessió electoral, unida a la velocitat dels esdeveniments i les cambres de ressò que són les xarxes socials poden acabar construint una caverna on les ombres ho siguin de les nostres càbales i no de la realitat».

 

Enquestes sense fitxa tècnica

En el mateix sentit, Soledad Gallego-Díaz (El País, 21-11-21) observa que els líders polítics es guien indegudament per les enquestes d’opinió, menystenint el contacte amb els grups intermediaris entre la ciutadania i les institucions, fins al punt que els sindicats, les associacions de veïns o els mateixos partits estan deixant de ser rellevants en la conformació de l’agenda pública. Uns polítics que «estudien als seus despatxos, gairebé amb desesperació, els sondejos d’opinió que apareixen, com bolets, en cadenes de televisió i mitjans digitals, tots dirigits a anunciar expectatives electorals, faltin dos anys o cinc setmanes per a les eleccions».

Una obsessió electoral alimentada per un ús pervers de les enquestes d’opinió, utilitzades amb intencionalitat performativa com a instruments per crear escenaris imaginats, que contribueixen a retroalimentar la polarització política i mediàtica. Així ho denuncia Fernando Varela en un reportatge a infoLibre (21-11-21): «des de fa setmanes, a Espanya es publiquen una o dues enquestes electorals cada cap de setmana que intenten predir el resultat d’unes hipotètiques eleccions generals sense que hi hagi el menor indici que se celebrin abans de dos anys. Moltes d’aquestes enquestes, amplificades a través de diversos mitjans i amb una enorme difusió en xarxes socials, ni tan sols inclouen fitxa tècnica: no se sap res del mètode utilitzat per re