Luis Bárcenas ja pertany a la història política i literària d’Espanya. En qualsevol relat d’aquest principi de segle a la pell de toro seria un personatge secundari, però dels que marquen i defineixen una època. Per aquest motiu, l’extresorer del PP mereixerà tirant curt algun esment a peu de pàgina, i alguna cosa més en qualsevol crònica global sobre la influència dels casos de corrupció en la crisi institucional del país quan ja han passat quatre dècades des de l’aprovació de la Constitució.

Aquest és l’interès que pot oferir una figura i una trajectòria com la de Bárcenas: el de ser un reflex d’un temps en què va semblar que tot estava en qüestió, des de la monarquia parlamentària fins al sistema de partits, passant, sobretot, per la cohesió social del país.

Per respondre a la pregunta de què pot aportar l’excap de les finances del PP al coneixement d’aquesta època, només caldrà remetre’s a la seva peripècia vital. Aquí és on reconeixerem elements de la tradició literària espanyola, en la figura del murri, en aquesta ocasió un murri avantatjat, de relativa volada. Com en el cas del Lazarillo de Tormes, l’habilitat de Bárcenas va consistir a agafar de tres en tres els grans de raïm dels ingressos irregulars del PP, mentre, suposadament, servia un cec, el seu partit, que els agafava de dos en dos.

Com que el profit era compartit, tot va anar bé durant anys, molts anys, més de trenta, al llarg dels quals l’extresorer va amassar una important fortuna personal, com es dedueix dels comptes suculents que té a Suïssa, amb més de quaranta-cinc milions d’euros.

Els problemes seriosos de Bárcenas —Huelva (1957) i llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials— van començar entre 2008 i 2009 arran del cas Gürtel, la xarxa de corrupció que va créixer a l’entorn del PP i les seves campanyes electorals. En aquell moment, ja era senador per Cantàbria, una comunitat amb la qual no tenia cap relació. Però l’escó li proporcionava la condició d’aforat davant del Tribunal Suprem, situació de la qual no va poder treure’n gaire avantatge.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Va ser l’exjutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón, qui va començar a descobrir el pastís d’aquesta trama, que operava fonamentalment a Madrid, al voltant de la seu central del partit, al carrer de Gènova, però amb importants ramificacions i negocis també a València. És curiosa aquesta dada de la seu, la reforma de la qual, pagada en part amb diners B, li ha costat disgustos seriosos al PP. Tants que la direcció del partit ha pres recentment la decisió d’abandonar-la aviat.

Un dels grans moments del llarg camí judicial del cas Gürtel i els papers de Bárcenas —les anotacions de l’extresorer sobre els pagaments en B i els seus perceptors— es va produir amb aquell inici de les investigacions. Va ser llavors que Bárcenas va rebre al seu mòbil un cèlebre missatge d’ànim de qui aleshores era el màxim dirigent del PP, Mariano Rajoy. Aquell missatge deia «Luis, sé fuerte», una expressió que podria donar títol a tot el guinyol que es començava a representar en aquell moment, però que havia començat molt abans, en la dècada dels vuitanta.

 

Una biblioteca d’Alexandria

I és que Bárcenas va treballar molts anys a l’ombra del seu antecessor, Álvaro Lapuerta, ja traspassat. Lapuerta va ser diputat i membre de la Mesa del Congrés. Però sobretot va ser un coneixedor profund i discret de la tresoreria del PP, que va dirigir fins a deixar-la en mans del seu successor, girat ja el full del canvi de segle. A Lapuerta la investigació judicial el va agafar gran, i el deteriorament de la memòria primer, i la defunció més tard, han significat la pèrdua d’una autèntica biblioteca d’Alexandria sobre la rebotiga financera dels populars.

Es pot dir així perquè des dels anys vuitanta Lapuerta va conèixer tots els ets i uts de les activitats del PP per finançar-se, una tasca que va desenvolupar a satisfacció dels equips successius de l’organització, que no van dubtar mai de la seva lleialtat al partit. Dit d’una altra manera, tots agraïen el que arrambava cap a casa, des del convenciment que el motor per a aquesta activitat no era l’afany d’enriquiment personal. Cosa que ja no es diria mai de Bárcenas quan van començar a transcendir els seus papers.

Paral·lelament a les investigacions policials, Bárcenas aviat va passar de ser un presumpte corrupte a un traïdor.

La decepció va ser real i molt sentida en tots els estrats del PP quan l’extresorer del partit va començar a parlar. Però no tant perquè se li deslligués la llengua —que també—, sinó perquè a la deslleialtat consistent a intentar defensar-se estenent la taca d’oli es va unir al descobriment que havia utilitzat la màniga ampla que li havia proporcionat el partit per fer-se una fortuna i dipositar-la en lloc segur, a Suïssa, lluny de mirades indiscretes.

Paral·lelament a les investigacions policials, en suma, Bárcenas aviat va passar de ser un presumpte corrupte a un traïdor. Per això, en el fons, va semblar sincer qui aleshores era el president del Govern, Mariano Rajoy, quan va dir que el seu gran error en aquest assumpte havia estat confiar en la persona equivocada. Va ser al començament del mes d’agost del 2013, quan després de molta insistència per part de l’oposició, el president del Govern d’aquell moment va acceptar anar al Congrés per donar explicacions.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Per descomptat, va ser una compareixença a contracor, però inevitable. I es va presentar amb tota mena de prevencions i cauteles. El mateix Rajoy va dir que acudiria davant del ple de la Cambra per «explicar la situació que viu el país, tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista polític». No va citar Bárcenas en cap moment, donant-ho per entès, i va afegir que la seva pretensió era «donar la meva versió, que també és necessària», «aclarir els dubtes» que «legítimament poden tenir molts ciutadans» i oferir «una explicació dels temes que preocupen el conjunt de l’opinió pública».

 

Un maleït per al PP

Va ser una manera curiosa d’encarar els dubtes sobre Bárcenas i el finançament del PP, ja que ni tan sols va gosar pronunciar-ne el nom. S’havia passat, en suma, del «Luis sé fuerte» a una situació diametralment oposada, en la qual l’extresorer del PP era ja un maleït per al PP, un record que el partit hauria volgut enterrar molts metres sota terra. Això és l’únic que fonamentalment va aclarir aquella compareixença, que Bárcenas havia passat a ser l’enemic públic número u per a l’organització.

Sens dubte, motius n’hi havia, perquè va resultar ser una bomba de rellotgeria. Va trigar a esclatar, però quan ho va fer va capgirar la història política recent del país, ja que la sentència de l’Audiència Nacional sobre la primera etapa de Gürtel va ser l’espoleta de la moció de censura en què va caure el Govern de Rajoy i va donar pas a la presidència de Pedro Sánchez i a una altra etapa del PSOE a la Moncloa, en circumstàncies molt diferents de les anteriors, i per descomptat molt lluny de la paradisíaca majoria absoluta del primer Executiu de Felipe González, en el llunyà mes d’octubre de 1982.

Tornant un moment a Álvaro Lapuerta, hi va haver una anècdota que va tenir molt de sentit quan van començar a transcendir els tripijocs de Bárcenas al capdavant de la comptabilitat del PP. Una vegada, després de la seva jubilació, vaig veure Lapuerta a la terrassa de la cafeteria Riofrío —llavors molt coneguda i ara ja desapareguda—, situada a la plaça Colón, molt a prop de la seu del PP, al carrer Gènova. L’havia tractat durant anys al Congrés, on, quan era cap i antecessor de Bárcenas, havia format part de la Mesa de la cambra.

Lapuerta esmorzava amb la seva esposa, i ens vam saludar breument. L’he recordat sempre amb un somriure, perquè quan li vaig preguntar què feia per allí, tenint-lo jo per un polític veterà retirat, em va contestar: «He hagut de venir a donar un cop de mà a aquests de Gènova, que tornen a tenir problemes amb els comptes». Confesso que en aquell moment no vaig pensar que era al davant de la punta de l’iceberg, sinó que vaig optar per la ingenuïtat de pensar que el PP necessitava la seva experiència com a extresorer per gestionar algun imprevist o desajust de les seves finances. Lapuerta, d’altra banda, no va afegir res més a la salutació protocol·lària entre un polític i un periodista que s’havien tractat durant anys al Congrés amb cordialitat, però sense cap complicitat especial que facilités els sobreentesos.

PUBLICITAT
Correos Market

«He hagut de venir a donar un cop de mà a aquests de Gènova, que tornen a tenir problemes amb els comptes», em va contestar Lapuerta.

Tancat el parèntesi, i de tornada a Bárcenas, la principal incògnita és ara quins possibles pactes ha pogut establir amb la Fiscalia, i a canvi de què. És a dir, quin serà el tractament penitenciari que rebrà. Va ser condemnat a 33 anys i 4 mesos de presó el 2018, de resultes del judici sobre la primera etapa esmentada de Gürtel, pena que el Suprem va rebaixar a 29 anys i 1 mes l’octubre passat.

En essència, el que es va jutjar en aquest cas va ser l’activitat de l’entramat societari de l’empresari Francisco Correa entre 1999 i 2005 per aconseguir contractes públics de connivència amb la direcció del PP. En aquest assumpte, van ser condemnades 26 persones, entre elles l’esposa de Bárcenas, Rosalía Iglesias, a la qual ell sempre ha volgut protegir. La primera vegada que va anar a declarar a l’Audiència Nacional, per exemple, des del Ministeri de l’Interior, que seguia en mans del PP, es van donar instruccions per evitar que fos vista per la premsa.

 

Protegit i espiat per Interior

El capítol en curs és el que es va iniciar el proppassat 8 de febrer amb el judici sobre les obres de la seu nacional del partit amb fons procedents de la suposada caixa B de l’organització. I continua oberta la investigació sobre la presumpta comptabilitat paral·lela del PP, matèria central dels «papers de Bárcenas». L’extresorer, en suma, podria protagonitzar uns nous episodis nacionals en versió sèrie televisiva, perquè alhora que va ser protegit, també va ser espiat per Interior, en una successió d’escenes tan tenyides a vegades de dramatisme com de comicitat.

Per al PP, és molt més que un xiclet enganxat a la sola o una pedra a la sabata. És un autèntic llast del qual no aconsegueix desfer-se. Per comprovar-ho, només cal recordar una de les sessions recents de control al Govern, en la qual, per respondre al líder actual de l’oposició, Pablo Casado, el que va fer el president, Pedro Sánchez, va ser demanar-li que continués a la seu de Gènova, aquella de la qual el PP es vol desprendre ara amb l’esperança d’allunyar de si el fantasma de Bárcenas i la corrupció.