L’obituari de Luis Pascual Estevill podria haver estat el relat d’un home fet a si mateix, que des de la pobresa més absoluta de la Catalunya rural de la postguerra va emigrar a la ciutat, va treballar en tot el que va poder, va estudiar, es va llicenciar en Dret i va obrir un despatx d’advocats on va aconseguir una cartera important de clients, per acabar sent jutge i membre del Consell General del Poder Judicial. Aquesta seria una biografia excelsa.

Però no, no va anar així, i per això la seva necrològica inclou obligatòriament una paraula que el va acabar definint per sempre: corrupte. Amb un terme es resumeix una vida, però potser no basta quedar-se en les línies mestres de la descripció per plantejarse algunes preguntes que rares vegades es formulen, com, per exemple, qui era en realitat, per què va accedir a la magistratura i qui va col·laborar a catapultarlo als càrrecs més alts.

Recopilem les dades essencials. Luis Pascual Estevill va néixer a Cabacés, província de Tarragona, el 27 d’agost de 1934; un poble del Priorat que en aquells anys a penes arribava als set-cents habitants. D’orígens molt humils, en aquest passat hi ha una topada del seu pare amb la justícia, que ell va atribuir sempre al poder d’un terratinent. Explicava a qui el coneixia que va venir a Barcelona caminant; que a la ciutat va treballar en tots els oficis que va trobar, des de cambrer fins a recepcionista en un hotel; que va estudiar lleis i que, ja gran, es va graduar en Dret.

La seva carrera, després, va ser meteòrica. Al seu despatx van confluir industrials importants i personatges de bé de la ciutat, i se’l veia sempre dinar al restaurant La Punyalada amb els advocats de més renom de l’urbs, com Federico de Valenciano o Octavio Pérez Vitoria, a qui no dubtava a fer-li de xofer en el seu Porsche perquè atengués casos en altres localitats catalanes. Amb ells va compartir la defensa, per exemple, del cas sonat del frau a la Zona Franca. A Estevill també el va seduir la política i es va presentar a procurador de les Corts franquistes, el 1971, i a senador per Tarragona, ja en democràcia, pel CDS el 1982; temptatives fallides en totes dues ocasions.

Home superb, fins i tot amb comentaris desdenyosos freqüents sobre jutges, fiscals, advocats o periodistes, anava vestit sempre amb roba cara, amb la punta del mocador sortint de la butxaca de l’americana, abric Loden a l’hivern, i fumant grans havans, fins i tot, a l’hora d’aixecar un cadàver. Havia arribat a l’Olimp de l’advocacia quan va fer un gir inesperat a la seva vida: el 1990 va accedir a la judicatura pel quart torn, el reservat als juristes de prestigi reconegut. La seva primera destinació, Terrassa, i d’allí al jutjat d’instrucció número 26 de Barcelona, on es va fer famós per al gran públic. Es va convertir en un magistrat atípic, que no ocultava un poder econòmic desconegut per als altres jutges i que es feia visible no solament en la vestimenta, sinó perquè anava a treballar conduint un Jaguar.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

La venjança

I aquest és el moment en què cal fer-se una pregunta: per què? Quin va ser el motiu pel qual va deixar el despatx que tan bones rendes li donava per perdre diners convertint-se en jutge? La resposta que li agradaria donar és per culminar la seva carrera, o per l’afany de fer justícia, però els que l’han conegut expliquen que la causa va ser una altra: la venjança; venjar-se d’aquells als quals ell assimilava amb els que van perjudicar el seu pare.

Des del jutjat barceloní va dur a terme investigacions sucoses sobre delictes econòmics, que van portar a la presó persones rellevants de la societat barcelonina. Ell coneixia perfectament els ardits utilitzats per no pagar al fisc o per ocultar els guanys: ho sabia perquè era el que havia vist al seu despatx d’advocat i era el que feien els seus clients, als quals aconsellava o evitava mals majors. La qüestió és que, en aquests anys, principis de la dècada dels 90 del segle passat, el seu jutjat era el centre de les indagacions al voltant dels fraus, perquè ell no evitava enfrontar-se a qualsevol assumpte ni semblava tenir por de les persones a les quals acusava i s’asseien davant d’ell per declarar. Fins i tot alguns mitjans de comunicació l’ovacionaven, batejant-lo com l’assot de la burgesia.

En aquells temps, els que seguien les peripècies judicials van comprovar que sempre passaven dues coses. La primera, que els que eren citats al seu jutjat acudien ja amb una bossa amb roba, perquè la destinació més possible era l’ingrés a la presó; això, sempre que no denunciessin a qui ell volia. Dos, que totes les querelles per aquesta mena d’assumptes sempre requeien en ell, perquè se’l buscava, tant per part de la Fiscalia com de la policia o de particulars.

Però cal explicar el context: en aquell moment, les normes de repartiment per a l’atribució dels casos entre els diferents jutjats de Barcelona ho permetien, i per això era sempre ell a qui es reclamava, per mostrar una duresa desconeguda fins a aquell moment amb aquests assumptes. A més, els col·legues d’Estevill tampoc feien escarafalls que ell fos l’elegit, i una de les raons era que els seus mètodes donaven bons resultats, per exemple, a l’hora que els bancs donessin compte de les seves operacions, perquè ell els va mostrar que el silenci equivalia a desobediència i, per tant, a un problema legal i a una possible detenció, de manera que van deixar de ser renuents a contestar als requeriments, cosa de la qual també es van beneficiar altres magistrats, que van poder avançar en els seus casos. De tota manera, la situació va acabar sent tan notòria que els jutges van canviar les normes de repartiment dels assumptes entre els jutjats, la nova fórmula per decidir qui era l’encarregat dels assumptes era un sorteig.

 

No piulava ningú

Era el moment en què es va encimbellar un jutge de Barcelona que no temia afrontar cap procés, un jutge estrella a la manera dels magistrats de l’Audiència Nacional de Madrid, que diàriament apareixien als diaris, les ràdios o les televisions per les seves investigacions. I no piulava ningú, si més no en veu alta. Potser per curiositat, tal vegada per temor, ningú no li portava la contrària en el món oficial. Va ser tan així que va arribar a ingressar a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya amb un discurs sobre la validesa dels contractes verbals. Entre el públic, la flor i nata de la política i el dret.

Però, paral·lelament, va començar a circular el rumor que Luis Pascual Estevill no era tan sant com el pintaven, que no solament s’enfrontava al delicte econòmic amb audàcia, sinó que ho feia per cobrar suborns, fent conxorxa amb l’advocat Joan Piqué Vidal, defensor de Jordi Pujol en el cas Banca Catalana. El que subscriu li ho va preguntar directament en una ocasió, a la qual cosa el jutge va respondre categòricament que era una infàmia, perquè als clients de Piqué, a qui en privat deia que no podia suportar, els anava molt malament amb ell i que tots acabaven a la presó.

Ell es referia a aquests rumors de manera despectiva, els anomenava la campañita. El que no va explicar, i aquesta era la qüestió, és que la fórmula era la següent: els clients anaven a presó provisional i pagaven per quedar lliures, no perquè s’arxivés l’assumpte: el mètode Estevill-Piqué. Es pagava per sortir, no per no entrar; una nova modalitat de suborn d’autoritat. Els acusats es convertien en ostatges. En el judici que es va celebrar per aquesta trama, ell ho va admetre i per això va ser condemnat a nou anys de presó. En honor a la veritat, cal deixar clar que les principals causes que ell va instruir van arribar a judici i els principals acusats van ser condemnats en sentències ratificades en el seu moment pel Tribunal Suprem. Potser Estevill va aconseguir així la seva venjança per partida doble: empresonar la classe social que va perjudicar el seu pare i de passada treure’ls diners.

Els que eren citats al seu jutjat acudien ja amb una bossa amb roba, perquè la destinació més possible era l’ingrés a la presó.

L’altra part de l’assumpte és per què un jutge que ja estava esquitxat per sospites de corrupció fonamentades va ser elevat a vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) quan ja era públic el que passava. La resposta és que, després dels seus coquetejos amb la política franquista, primer, i amb el CDS, després, es va arribar a entendre amb Convergència Democràtica de Catalunya. Un dels seus interlocutors del partit va ser Macià Alavedra qui, fins i tot, va haver de declarar com a testimoni en el judici per haver organitzat un sopar entre el jutge i els afectats per una de les seves investigacions per tractar el cas, quelcom clarament irregular. Van ser els convergents els qui el van impulsar al CGPJ i, mentre hi va ser, va ser fidel al partit. Fins i tot va ser ell qui va informar Jordi Pujol que el procés que se seguia en el Tribunal Suprem pels GAL era imparable, la qual cosa va motivar que els convergents deixessin de fer costat als socialistes en el Congrés.

Però quan va ser imputat per corrupció, totes les amistats, els suports i les relacions es van acabar. Luis Pascual Estevill va acabar sol, tractat únicament per uns pocs amics de tota la vida. El 2017 va sortir de la presó després de complir condemna, sent ja per sempre un jutge corrupte, el primer membre del CGPJ que anava a la presó per cobrar suborns.

Però és difícil saber si va canviar la seva opinió sobre el que havia passat. Són conscients els criminals que han comès un delicte? Molts no. La crònica judicial està repleta de condemnats que han vist proves aclaparadores dels seus tripijocs i continuen insistint que no van fer res malament. És una qüestió més psicològica que penal. Però val la pena relatar una anècdota que vaig viure per conèixer què sentia Luis Pascual Estevill. Una vegada en llibertat, acostumava a passejar per la plaça Francesc Macià o pel carrer Ganduxer, sempre en solitari, absort en els seus pensaments. En una d’aquestes caminades em vaig creuar amb ell i, després de saludar-nos, em va preguntar:

–Han canviat molt les coses, oi?
–Sí, Luis, han canviat molt.
–Quanta corrupció que hi ha!