L’obituari de Luis Pascual Estevill podria haver estat el relat d’un home fet a si mateix, que des de la pobresa més absoluta de la Catalunya rural de la postguerra va emigrar a la ciutat, va treballar en tot el que va poder, va estudiar, es va llicenciar en Dret i va obrir un despatx d’advocats on va aconseguir una cartera important de clients, per acabar sent jutge i membre del Consell General del Poder Judicial. Aquesta seria una biografia excelsa.
Però no, no va anar així, i per això la seva necrològica inclou obligatòriament una paraula que el va acabar definint per sempre: corrupte. Amb un terme es resumeix una vida, però potser no basta quedar-se en les línies mestres de la descripció per plantejar-se algunes preguntes que rares vegades es formulen, com, per exemple, qui era en realitat, per què va accedir a la magistratura i qui va col·laborar a catapultar-lo als càrrecs més alts.
Recopilem les dades essencials. Luis Pascual Estevill va néixer a Cabacés, província de Tarragona, el 27 d’agost de 1934; un poble del Priorat que en aquells anys a penes arribava als set-cents habitants. D’orígens molt humils, en aquest passat hi ha una topada del seu pare amb la justícia, que ell va atribuir sempre al poder d’un terratinent. Explicava a qui el coneixia que va venir a Barcelona caminant; que a la ciutat va treballar en tots els oficis que va trobar, des de cambrer fins a recepcionista en un hotel; que va estudiar lleis i que, ja gran, es va graduar en Dret.
La seva carrera, després, va ser meteòrica. Al seu despatx van confluir industrials importants i personatges de bé de la ciutat, i se’l veia sempre dinar al restaurant La Punyalada amb els advocats de més renom de l’urbs, com Federico de Valenciano o Octavio Pérez Vitoria, a qui no dubtava a fer-li de xofer en el seu Porsche perquè atengués casos en altres localitats catalanes. Amb ells va compartir la defensa, per exemple, del cas sonat del frau a la Zona Franca. A Estevill també el va seduir la política i es va presentar a procurador de les Corts franquistes, el 1971, i a senador per Tarragona, ja en democràcia, pel CDS el 1982; temptatives fallides en totes dues ocasions.
