L’editor Luis Solano, viguès nascut a Santiago de Compostel·la (1972), va estudiar Dret a Navarra, abans d’instal·lar-se familiarment i professionalment a Barcelona, on també va cursar un MBA en ADE. Aquesta trajectòria perifèrica culminaria el 2004 amb la fundació de Libros del Asteroide. Gairebé 260 títols després, el segell tornassolat s’ha convertit en una referència de la literatura contemporània editada en castellà.

 

No vens del món del llibre.

Jo vinc del món dels negocis. Part de l’èxit com a editor té a veure amb aquests orígens. És més fàcil organitzar un pla editorial culturalment interessant que vendre’l. Al cap del carrer, els editors som difusors i la tasca de difusió és bàsicament empresarial. La part d’agent cultural és més petita. Jaume Vallcorba definia les editorials independents com aquelles que cerquen un equilibri entre la part cultural i la part econòmica, on aquesta darrera comprèn tant la venda com, quan els títols són rellevants, la participació en el diàleg cultural.

 

Per què a Barcelona?

Per pura biografia. Però també és cert que en una altra ciutat no hauria pogut ser editor. No hauria tingut els contactes o els coneixements que m’ha donat Barcelona. No hem d’oblidar que més de la meitat dels llibres en castellà venuts al món estan fets aquí. Hi ha un clúster molt potent i és una llàstima que els poders públics del país no li reconeguin aquesta potència i no el protegeixin pel simple fet d’expressar-se en castellà; mentre que només defensen la part de la indústria que produeix en català. Em sembla d’una miopia absurda.

 

Un ecosistema editorial d’extrems.

Ja no hi ha editorials mitjanes. Els darrers anys, en el món de l’edició literària, hi trobem només els grans grups, una de mitjana, que és el braç armat espanyol de Feltrinelli com Anagrama, tres de petites grans (Siruela, Blackie i Acantilado), després una desena de petites (Galaxia Gutenberg…) i per sota un lumpen-proletariat on l’editorial dona just per a viure. Nosaltres tenim la sort de formar part de Contexto de Editores, juntament amb Impedimenta, Nórdica, Periférica i Sexto Piso; i això ens permet ser anímicament com una editorial mitjana, malgrat que som en realitat cinc editorials petites.

 

Asteroide neix per construir un cànon B?

Potser hi hem ajudat, però no era la voluntat inicial. La idea era més senzilla: com a lector m’adonava que no podia perdre el temps amb coses poc interessants. Calia oblidar-se de la novetat i llegir cap enrere. Calia llegir llibres referendats, bé perquè fossin clàssics en altres països, bé perquè altres generacions els haguessin consolidat… i, sobretot, que no estiguessin disponibles al mercat espanyol. La primera constatació de l’encert de la proposta serà El quinto en discordia / El cinquè en joc, de Robertson Davies. Fer bona literatura de clàssics moderns podia ser comercial, arribar a diferents lectors i tenir el reconeixement de lectors i de crítica.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Només autors estrangers.

En espanyol no era possible fer la mateixa aposta. Perquè la majoria de llibres importants del segle XX disposen de contractes vitalicis que van heretar els grans grups editorials amb la compra dels petits i mitjans segells originaris i, amb una pràctica a parer meu un poc dubtosa, no permeten que els hereus recuperin els drets fent mínimes reedicions. D’aquí que sigui tan difícil trobar i contractar obres interessants d’autors espanyols. A més, excepte fites concretes i de tots conegudes, el franquisme és un autèntic erm literari, amb una concepció de la vida tan premoderna que no aguanta el pas del temps. Enmig d’aquest desert, vam tenir la sort de participar en la recuperació de Manuel Chaves Nogales i, molt al principi, ja publiquem El maestro Juan Martínez que estaba allí. Però és un petit miracle.

 

Els primers anys, cada novetat s’acompanya de firmes (re)conegudes en pròlegs i/o epílegs.

El lector mitjà entra a la llibreria cercant un llibre bo i no pensa en gèneres. En el nostre cas, editem narrativa, tant de ficció com de no-ficció, i volíem construir una marca fiable per al lector. I això vol dir dotar-la d’identitat, de la mà dels títols que publiques, del disseny clàssic i alhora modern que esculls… Però, quan l’editorial no la coneix ningú, necessites cercar gent important que t’ajudi i t’avali. Passats els anys, ja és el segell qui assumeix l’aval d’aquesta literatura contemporània i no cal cercar arguments més importants.

 

La idea inicial es diversifica amb almenys tres línies: literatura llatinoamericana com La uruguaya de Pedro Mairal, no-ficció actual com Años salvajes de William Finnegan, i títols de novetat com Hamnet de Maggie O’Farrell.

No som els primers ni els únics a voler recuperar clàssics moderns. Fins i tot es produeix una inflació de títols que exhaureix els caladors en forma de vells catàlegs editorials. Aquesta doble circumstància d’increment de la competència i esgotament de la idea inicial coincideix amb el nostre creixement orgànic i ens porta a diversificar-nos.

Comencem a obrir-nos a autors en castellà i a llibres que ja no tenen un mínim de deu anys d’antiguitat. Però anem amb molt de compte. En el cas dels clàssics contemporanis, les meves impressions particulars com a lector s’acompanyaven de tones d’opinions, de ressenyes i de valoracions. Aquí ja no, o ja no sempre. Alguns títols bons, importants en el seu moment, se’ns han creuat en el nostre camí i els hem deixat passar perquè vam valorar que no tenien aquesta qualitat d’imperibles.

En el cas dels llatinoamericans, ens veiem afavorits per les circumstàncies: la fragmentació dels drets fa que Pedro Mairal estigui lliure i el puguem contractar per Espanya, o que Eduardo Halfon es trobi sense editorial i el puguem incorporar. En canvi, la no-ficció hi és des del principi. El nostre segon llibre va ser En busca del barón Corvo d’A.J.A. Symons. Però, amb el pas del temps i potser amb l’edat, com a lector tinc la sensació que la no-ficció dona un plus, mentre que la ficció necessita una major qualitat perquè ens obliga a suspendre el judici. I, finalment, els contactes ja establerts amb editors i agents estrangers i el prestigi assolit fan que comencin a arribar-nos originals que prèviament no hauríem conegut.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

 

I el 2020 el Premi de No-Ficció Libros del Asteroide.

Els premis són simptomàtics respecte de la perversitat del sistema editorial a Espanya. Tenim els guardons a obra inèdita establerts per les editorials «franquistes» (el Planeta, el Nadal…) que han estat replicats per la següent generació (l’Herralde, el Tusquets…) No em sembla malament, però sí que m’estimaria més seguir el model franc