Vaig cap a Madrid. El tren es desplaça a 299 quilòmetres per hora. El paisatge es descompon en tons de colors verds, ocres i marrons. Des de fa anys, la càmera i l’ull humà s’han acostumat al moviment i, gràcies a la velocitat, la finestra per la qual trec el cap al món m’ofereix un present accelerat. Si obrim la finestra que dona a Instagram en el nostre mòbil, ens adonem que la imatge necessita moviment i so per despertar-se. Una imatge en moviment té més likes que una imatge fixa. El traç que genera la càmera sobre la cara és més important que els trets mateixos que distingeixen el caràcter singular d’una persona.

La fotografia, imatge fixa, sempre es basa en el testimoni, encara que pretengui fugir-ne o s’hi rebel·li en contra, de la mateixa manera que les fotografies que busquen captar el sensible acaben aconseguint moltes vegades que aflori la presència dels fantasmes. La fotografia que avui fem amb els nostres mòbils persegueix alliberar-nos de la responsabilitat de mirar, d’utilitzar la retina i d’usar la ment, el conceptual, per comprendre una obra o penetrar en els secrets del món.

Eugène Atget va fotografiar París buscant captar el moviment interior de la ciutat de la llum, però, sobretot, per demostrar que era possible aturar i contemplar el món abans que el temps ho redueixi tot a cendres. Testimonis com el que va captar Atget el 1912 en una perruqueria del Boulevard de Strasbourg, on l’espectador es veu sorprès per la mirada buida, sense vida, de cinc maniquins que semblen estar a punt de parlar entre elles; la mirada del fotògraf els concedeix, per un instant, un hàlit o resplendor de vida.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.