El gener de 1959 el butlletí Germinabit, portaveu de l’escolania de Montserrat, publicava l’article d’un jove Lluís Serrahima, fill del notable advocat i escriptor democratacristià Maurici Serrahima, titulat «Ens calen cançons d’ara» en el qual reclamava que ressorgís un corrent de cançó en català, moderna i popular, que tornés al públic el costum de cantar tonades en aquesta llengua.
Tot just arribaven a Espanya els ecos d’una revolució cultural encara insospitada: la combinació de música rítmica, discos microsolc, difusió d’èxits per ràdio i nous costums joves en l’entreteniment. A Barcelona, però, havia desaparegut tot rastre de música juvenil, ocupats ara els cabarets per artistes al servei dels estraperlistes enriquits i les seves acompanyants, i oblidades les orquestres dels anys 30 seguides pels joves que van acabar al front, com Demon Jazz, Crazy Boys i Jaime Planas y sus Discos Vivientes: la guerra també havia matat el jazz i els nois i noies dels 50 i 60 no tenien ni idea de qui eren les orquestres dels seus pares, derrotades com ells.
El mateix 1959 un dels músics veterans que quedaven a l’esquifida indústria musical catalana, Josep Casas Augé, director d’orquestra, arranjador i compositor, vinculat a la discogràfica La Voz de Su Amo, intenta obtenir permisos per a fer enregistraments de música moderna en català. N’aconsegueix dos, a condició que la coberta dels discos estigui impresa en castellà així com la presentació dels cantants. Es tractava de Josep Guardiola, solista de moda als festivals de cançó estiuencs, i les Germanes Serrano, molt populars interpretant èxits internacionals a dues veus.
Els discos es publiquen, però no són cap èxit: als anys 50 s’han començat a editar enregistraments en català però limitats a contes infantils, sardanes o danses folklòriques, adquirits pels pares de família de classe mitjana; Serrahima, Miquel Porter i els seus amics pensaven en una altra cosa quan demanaven «cançons d’ara».
No es tractava només de la llengua sinó de la novetat. Guardiola i les Serrano cedirien el lloc a Elvis Presley i, en qualsevol cas, aquelles versions en català encara no eren «noves». Les noies de 13 a 15 anys eren el públic natural del que podíem anomenar «moviment discogràfic» i repartien els seus favors entre el Dúo Dinámico i Marisol, i més tard Adriano Celentano, Cliff Richard i The Shadows. Dels discos americans o anglesos no n’arribaven els originals i eren els festivals de conjunts rítmics els qui feien el paper d’animadors d’un veritable moviment generacional de fans, com ara Los Sírex, Lone Star, Mustang i Salvajes. Els diumenges a la tarda es va anar estenent el costum de celebrar festes per ballar amb discos, i allà les reines eren les adolescents que havien aconseguit que els pares els compressin una maleta tocadiscos portàtil amb la qual fer sonar els discos de moda per als seus amics.
Un jove valencià
Parafrasejant la dita de l’economista, «van ser els discos, estúpids!». El mateix 1959, Miquel Porter, Lluís Serrahima i els seus amics van debutar amb el col·lectiu Els 16 Jutges, amb la intenció d’anar estenent un moviment de «nova cançó catalana» i van començar a actuar davant d’audiències molt limitades a centres parroquials o comarcals. Tots aficionats, buscant complicitats amb un públic molt reduït, d’edat i gustos musicals diferents dels de les nenes dels tocadiscos. Hi havia la música dita «lleugera», de ball o imitació dels èxits estrangers i després un reducte catalanocantant que es presentava com a amateur i resistent. Ni senyors com Josep Maria Espinàs, Delfí Abella o Enric Barbat serien els ídols de jovenetes de classe treballadora que, a tot estirar, aspiraven a taquimecanògrafes quan Guillermina Motta debutava amb cançons intel·lectuals franceses.
PUBLICITAT
De sobte, es presenta a Barcelona un jove valencià, estudiant d’història, fill d’un fuster, que toca la guitarra, però també la flauta a les bandes del país, de qui, cosa curiosa, s’amaga que té experiència com a disc jockey radiofònic i una bona cultura musical en blues i rock. No es presenta amb el seu nom, Ramon Pelejero Sanchís sinó com a Raimon, i els moderadíssims «jutges» es queden amb la boca oberta en veure com l’obre ell: mostrant, com ha dit recentment l’artista, que la gent podia ser lliure.
Un disc va marcar la diferència, un extended play amb Al vent i tres cançons més en el qual Raimon apareixia, en veu i imatge (foto d’Oriol Maspons i coberta de Jordi Fornas) tot recordant els young angry men del free cinema britànic, o certs sectors existencialistes de la rive gauche parisenca. Entre un disc dels Sírex i un altre de Celentano, el disc de Raimon començava a aparèixer als àlbums de les noietes, i els seus germans i cosins es van treure la son de les orelles i les van acompanyar als recitals d’aquell noi valencià que cridava, al Fòrum Vergés o a l’Aliança del Poblenou, per celebrar l’èxit de la revista de barri Quatre Cantons.
Aquell disc diferent va marcar una nova era. Apareixia un públic que donava la cara i es feia present. Tant va ser així que el setembre de 1963, només quatre anys després de l’article de Germinabit, una peça en català va guanyar el festival de la cançó de la Mediterrània, cantada per Raimon i Salomé, una noia sorgida dels ambients musicals barcelonins semiprofessionalitzats al voltant de les festes majors i els cabarets. Era Se’n va anar, composta per un músic «seriós» i catalanista, Lleó Borrell, i un poeta de vocació popular, Josep Maria Andreu. Contra tot pronòstic, la cançó va guanyar pel vot del públic gràcies als activistes nacionalistes organitzats a l’efecte amb tant d’impacte que mai més cap cançó en català va guanyar cap festival comercial.
La tolerància desapareix
Es tractava d’un joc de possibilismes entre l’Estat franquista i els sectors nacionalistes que després seran coneguts com a pujolistes. Els primers feien veure que permetien la publicitat de la llengua catalana i els segons miraven de contenir les expressions i minimitzar o dissimular la protesta. Una lectura dels textos de la nova cançó, literal, ens mostra un encadenament de sobreentesos i al·lusions que una complicitat creixent amb el públic fa passar per actes de protesta. La intel·ligència de Raimon li fa triar Salvador Espriu com a poeta a musicar en aquelles circumstàncies, fent una feina de qualitat duradora de cara al futur i definitòria d’un estil artístic insòlit al país. Però quan el repertori a escena passa per peces com Diguem no la tolerància desapareix i l’artista és multat i represaliat: les autoritats saben perfectament que dona suport econòmic a Comissions Obreres.
Entre possibilismes i repressió, la nova cançó va ocupant un espai important a l’entreteniment realment existent. D’una banda, s’hi incorporaven persones amb inclinacions poètiques, d’altra, artistes amb vocació d’entreteniment que valoraven la normalització del català en àmbits populars. Una troballa singular va ser l’aparició del programa Radioscope, un magazine matinal de Ràdio Barcelona, dirigit i presentat per Salvador Escamilla que, assimilat als entreteniments femenins i familiars, va esdevenir de seguida una plataforma de difusió insospitada. Radioscope es va situar al centre del panorama de la cançó catalana.
PUBLICITAT
El 1967 els dos discos més venuts a la llista d’èxits d’El Corte Inglés són els que contenien ‘Cançó de matinada’, i ‘Cançó del noi dels cabells llargs’.
Escamilla, actor de teatre i cantant melòdic molt notable, va fer una versió de molta qualitat de la banda sonora del film West Side Story i es va convertir en un líder popular del moviment. A la ràdio i amb un programa diari va saber conduir el possibilisme fins a les darreres conseqüències amb habilitat i modèstia, i el terreny guanyat per Se’n va anar ja no tenia marxa enrere: Raimon i els seus companys, com Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Núria Feliu o Magda s’anaven donant a conèixer davant d’un públic popularíssim propi de la ràdio comercial, al qual difícilment accedien des d’altres emissores més controlades oficialment.
Aquells discos «diferents», elaborats amb qualitat sonora, musical i gràfica ja eren quelcom més que un entreteniment adolescent. Havíem passat del festival del Mediterrani o els recitals de Raimon i els Jutges al concert dels Beatles a la Monumental, presentats per… Torrebruno. A la sortida del recital els fans dels fab four, d’una mitjana d’edat de 15 anys –era el juny de 1965– van ser violentament apallissats amb porres per una companyia de policia armada a cavall sense mitjançar cap protesta ni disturbi. Apuntar-se a aquell moviment de cançons començava a ser vist d’una manera especial.
Un xaval de vint anys
Un bon dia, Salvador Escamilla es va trobar a les mans una joia inesperada. Un jove estudiant de peritatge agrònom a la universitat laboral de Tarragona que per origen i formació poc tenia a veure amb els membres dels Jutges, tot i que en formava part. Cara de bon nen i veu tremolosa, cançons romàntiques però contingudes i qualitat poètica. El locutor, un home d’orígens modestos com ell, el va clissar a la primera: allà tenia l’unicorn blanc que li calia, i es deia Joan Manuel Serrat Teresa, veí del carrer Poeta Cabanyes del Poble-sec.
No va tornar a ser res igual, a la nova cançó. De sobte, totes les peces encaixaven. Això ja eren «cançons d’ara», cançons «normals», sorgides no de cap estudi de compositors d’encàrrec ni de firmes discogràfiques; responien als valors d’autenticitat, espontaneïtat, naturalitat que, amb un altre estil i orientació, celebraven l’alegria de viure com ho feien els Beatles. Els àlbums de discos EP de les adolescents van respondre: hi havia una gran diferència entre tenir els discos de Serrat o ignorar-los, i els discos els tenien no, o no només, perquè fossin en català, sinó perquè eren refotudament bons.
Entre un disc dels Sírex i un altre de Celentano, el disc de Raimon començava a aparèixer als àlbums de les noietes.
El 1967 els dos discos més venuts a la llista d’èxits d’El Corte Inglés són els que contenien Cançó de matinada, un himne a la natura del cantant del Poble-sec, i Cançó del noi dels cabells llargs, d’Els 3 Tambors, un manifest pacifista del primer grup català de rock folk elèctric i pelut. Els discos ja no es venien per militància, sinó perquè entusiasmaven el públic.
La nova cançó catalana ja era normal (amb Franco i amb penes de mort pendents de signar). Perquè l’estudi de Radioscope era de cara al públic i al migdia, les noietes sortien abans del col·legi per anar a veure en directe en Joan Manuel, un xaval de vint anys que volia ser cantant professional i que s’havia resistit a fer el que li recomanava la discogràfica: enregistrar versions en català de Charles Aznavour. Els mandarinats culturals ja no funcionaven, però aleshores encara no ens n’havíem adonat.
