Mal m’està el dir-ho, però escriure aquest article sobre l’univers simbòlic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) em produeix una basarda infinita. I no pas perquè aquesta qüestió cabdal per entendre com s’ha anat bastint el relat del procés no m’interessi, sinó perquè penso que pràcticament ja he dit tot el que bonament podia dir. Aquells polítics i analistes que a hores d’ara s’esquincen les vestidures davant la deriva independentista dels mitjans públics de competència de la Generalitat han fet tard: o eren orbs en el passat o ara fan gala de notables dosis de cinisme.

Molt abans que s’iniciés formalment el procés, en els meus anys de responsable de pluralisme al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), havia alertat del biaix nacionalista de la ràdio i la televisió públiques catalanes, i ho havia fet, en públic i en privat, en conversa franca amb els seus responsables, notables professionals de l’ofici. També havia mostrat el meu desacord amb un tema troncal de la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya. En concret, la diferenciació que fa sobre «el servei públic de competència de la Generalitat» —TV3 i Catalunya Ràdio— i «el servei públic audiovisual d’àmbit local», vertebrat històricament a través de la Diputació de Barcelona, amb el resultat d’una manca de visió global del país i d’un dèficit de pluralisme territorial a la TVC. Tanmateix, això són figues d’un altre paner.

 

Més nacionalista que nacional

Fruit d’aquella experiència de quatre anys al CAC (20062010), vaig ordenar les meves reflexions en un dels capítols del llibre La mirada del otro. Manifiesto por la alteridad (RBA, 2011). Les reprodueixo ara, sense treure’n ni afegir-hi res, perquè tenen el valor d’haver estat fetes abans que s’iniciés formalment el procés amb la convocatòria d’eleccions anticipades per Artur Mas, la tardor del 2012, per tal de poder aconseguir una «majoria excepcional» al Parlament i amb l’esquer de fer realitat «la voluntat d’un poble» que reclamava des del seu cartell electoral. Val a recordar que aquella operació fallida va ser l’inici de la davallada política de l’aleshores president abans que el gener del 2016 la CUP l’enviés «a la paperera de la història». Heus aquí la literalitat d’aquella anàlisi feta el 2011 des d’una certa idea de Catalunya i d’Espanya: el catalanisme d’arrel federal.

Es tracta d’una cosmovisió que colonitza la graella, dels informatius a la ficció passant pels esports.

«Ni em sento ostatge del pensament políticament correcte del neonacionalisme espanyol ni tampoc del pensament nacionalment correcte de l’anomenat sobiranisme català. La meva defensa de l’alteritat comença de Catalunya endins. Per exemple, en els últims quatre anys no m’he cansat d’expressar, en públic i en privat, el meu desacordo amb una cosmovisió i un univers simbòlic, del qual és paradigma Televisió de Catalunya (TVC), que colonitzen transversalment la programació, des dels informatius fins a la ficció passant pels esports, i que impregna també el seu llenguatge. Aquest paradigma respon més al model d’una televisió nacionalista que no pas al d’una televisió nacional, és a dir, que reflecteixi tota la pluralitat de la societat catalana.»

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Imatge del documental Terra Lliure, punt final emès per TV3.

Imatge del documental Terra Lliure, punt final emès per TV3.

 

Un ‘star system’ endogàmic

«Una televisió pública —i aquesta reflexió val també per a TVE— ha d’utilitzar un gran angular per a projectar la pluralitat social, cultural, lingüística, territorial, religiosa… de la ciutadania a la qual serveix. Des d’aquesta òptica, sóc un ferm partidari d’enriquir l’univers simbòlic, el referencial nacionalista de TVC, amb altres realitats: des del catalanisme d’arrel federalista fins a aquelles que es reclamen partidàries de l’autonomisme constitucionalista. No es tracta de reduir, ni menys encara de proscriure, l’actual cosmovisió nacionalista, sinó només de sumar-hi altres visions i ampliar els horitzons referencials (…) El problema rau en el fet que aquest univers simbòlic sobiranista, amb un star system endogàmic que brilla també a la ràdio i a la premsa escrita, no es correspon amb la majoria social catalana, molt més plural, complexa i polièdrica.»

Una televisió pública ha d’utilitzar un gran angular per a projectar la pluralitat de la ciutadania.

«A risc de nedar a contracorrent, diré en veu alta que la independència no és per a mi un somni ni un malson, sinó un miratge. És un somni per a tots aquells que, legítimament, veuen en l’opció independentista la nova frontera del nacionalisme polític i treballen activament per a aconseguir-la. I és un malson per a molts altres ciutadans de Catalunya, amb sentiments identitaris múltiples, per als quals la independència no representa només una fractura política sinó també un esquarterament emocional. »

«La independència és per a mi un miratge per raons objectives i per aposta ideològica. Entre les primeres, la falta d’una majoria social i política que li doni suport, el context d’interdependències europees i els reptes globals del segle XXI. I, entre les segones, el meu desig de superar els cànons del vuit-cents per a articular un nou marc de ciutadanies compartides, respectuós dels sentiments identitaris, en el qual mai ningú no hagi d’imposar a l’altre una identitat en singular: ni del 51 % de la població contra el 49 % ni viceversa. Perquè no es tracta d’haver de triar entre les dues ànimes de Catalunya, sinó d’entendre que en l’ànima catalana hi batega una pluralitat de sentiments i de bastir un projecte col·lectiu que sàpiga integrar-los.»

 

Les missions del servei públic

Vet aquí la definició de l’univers simbòlic que en l’espai de la ràdio i la televisió públiques catalanes van anar alimentant el relat polític del procés. També hi he afegit les temences que aleshores m’aclaparaven i que la realitat de l’última dècada ha superat amb escreix: la progressiva emergència d’una Catalunya empatada amb si mateixa, tensada per l’eix emocional i incapaç d’articular tant l’acció de govern com la tasca d’oposició. Val a dir que les responsabilitats són compartides. La primera i principal és de les forces polítiques. Tanmateix, els gestors —i els professionals— dels mitjans públics de la CCMA hi tenen també la seva quota de responsabilitat: haver desservit les missions del servei públic que estableix la Llei de la comunicació audiovisual i, en particular, les “missions espec