Mal m’està el dir-ho, però escriure aquest article sobre l’univers simbòlic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) em produeix una basarda infinita. I no pas perquè aquesta qüestió cabdal per entendre com s’ha anat bastint el relat del procés no m’interessi, sinó perquè penso que pràcticament ja he dit tot el que bonament podia dir. Aquells polítics i analistes que a hores d’ara s’esquincen les vestidures davant la deriva independentista dels mitjans públics de competència de la Generalitat han fet tard: o eren orbs en el passat o ara fan gala de notables dosis de cinisme.

Molt abans que s’iniciés formalment el procés, en els meus anys de responsable de pluralisme al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), havia alertat del biaix nacionalista de la ràdio i la televisió públiques catalanes, i ho havia fet, en públic i en privat, en conversa franca amb els seus responsables, notables professionals de l’ofici. També havia mostrat el meu desacord amb un tema troncal de la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya. En concret, la diferenciació que fa sobre «el servei públic de competència de la Generalitat» —TV3 i Catalunya Ràdio— i «el servei públic audiovisual d’àmbit local», vertebrat històricament a través de la Diputació de Barcelona, amb el resultat d’una manca de visió global del país i d’un dèficit de pluralisme territorial a la TVC. Tanmateix, això són figues d’un altre paner.

 

Més nacionalista que nacional

Fruit d’aquella experiència de quatre anys al CAC (20062010), vaig ordenar les meves reflexions en un dels capítols del llibre La mirada del otro. Manifiesto por la alteridad (RBA, 2011). Les reprodueixo ara, sense treure’n ni afegir-hi res, perquè tenen el valor d’haver estat fetes abans que s’iniciés formalment el procés amb la convocatòria d’eleccions anticipades per Artur Mas, la tardor del 2012, per tal de poder aconseguir una «majoria excepcional» al Parlament i amb l’esquer de fer realitat «la voluntat d’un poble» que reclamava des del seu cartell electoral. Val a recordar que aquella operació fallida va ser l’inici de la davallada política de l’aleshores president abans que el gener del 2016 la CUP l’enviés «a la paperera de la història». Heus aquí la literalitat d’aquella anàlisi feta el 2011 des d’una certa idea de Catalunya i d’Espanya: el catalanisme d’arrel federal.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Es tracta d’una cosmovisió que colonitza la graella, dels informatius a la ficció passant pels esports.

«Ni em sento ostatge del pensament políticament correcte del neonacionalisme espanyol ni tampoc del pensament nacionalment correcte de l’anomenat sobiranisme català. La meva defensa de l’alteritat comença de Catalunya endins. Per exemple, en els últims quatre anys no m’he cansat d’expressar, en públic i en privat, el meu desacordo amb una cosmovisió i un univers simbòlic, del qual és paradigma Televisió de Catalunya (TVC), que colonitzen transversalment la programació, des dels informatius fins a la ficció passant pels esports, i que impregna també el seu llenguatge. Aquest paradigma respon més al model d’una televisió nacionalista que no pas al d’una televisió nacional, és a dir, que reflecteixi tota la pluralitat de la societat catalana.»

 

Imatge del documental Terra Lliure, punt final emès per TV3.

Imatge del documental Terra Lliure, punt final emès per TV3.

 

Un ‘star system’ endogàmic

«Una televisió pública —i aquesta reflexió val també per a TVE— ha d’utilitzar un gran angular per a projectar la pluralitat social, cultural, lingüística, territorial, religiosa… de la ciutadania a la qual serveix. Des d’aquesta òptica, sóc un ferm partidari d’enriquir l’univers simbòlic, el referencial nacionalista de TVC, amb altres realitats: des del catalanisme d’arrel federalista fins a aquelles que es reclamen partidàries de l’autonomisme constitucionalista. No es tracta de reduir, ni menys encara de proscriure, l’actual cosmovisió nacionalista, sinó només de sumar-hi altres visions i ampliar els horitzons referencials (…) El problema rau en el fet que aquest univers simbòlic sobiranista, amb un star system endogàmic que brilla també a la ràdio i a la premsa escrita, no es correspon amb la majoria social catalana, molt més plural, complexa i polièdrica.»

Una televisió pública ha d’utilitzar un gran angular per a projectar la pluralitat de la ciutadania.

«A risc de nedar a contracorrent, diré en veu alta que la independència no és per a mi un somni ni un malson, sinó un miratge. És un somni per a tots aquells que, legítimament, veuen en l’opció independentista la nova frontera del nacionalisme polític i treballen activament per a aconseguir-la. I és un malson per a molts altres ciutadans de Catalunya, amb sentiments identitaris múltiples, per als quals la independència no representa només una fractura política sinó també un esquarterament emocional. »

«La independència és per a mi un miratge per raons objectives i per aposta ideològica. Entre les primeres, la falta d’una majoria social i política que li doni suport, el context d’interdependències europees i els reptes globals del segle XXI. I, entre les segones, el meu desig de superar els cànons del vuit-cents per a articular un nou marc de ciutadanies compartides, respectuós dels sentiments identitaris, en el qual mai ningú no hagi d’imposar a l’altre una identitat en singular: ni del 51 % de la població contra el 49 % ni viceversa. Perquè no es tracta d’haver de triar entre les dues ànimes de Catalunya, sinó d’entendre que en l’ànima catalana hi batega una pluralitat de sentiments i de bastir un projecte col·lectiu que sàpiga integrar-los.»

 

Les missions del servei públic

Vet aquí la definició de l’univers simbòlic que en l’espai de la ràdio i la televisió públiques catalanes van anar alimentant el relat polític del procés. També hi he afegit les temences que aleshores m’aclaparaven i que la realitat de l’última dècada ha superat amb escreix: la progressiva emergència d’una Catalunya empatada amb si mateixa, tensada per l’eix emocional i incapaç d’articular tant l’acció de govern com la tasca d’oposició. Val a dir que les responsabilitats són compartides. La primera i principal és de les forces polítiques. Tanmateix, els gestors —i els professionals— dels mitjans públics de la CCMA hi tenen també la seva quota de responsabilitat: haver desservit les missions del servei públic que estableix la Llei de la comunicació audiovisual i, en particular, les “missions específiques” que fixa l’article 26.3. En recordaré només algunes:

-L’impuls del coneixement i el respecte dels valors i els principis continguts en la Constitució espanyola, l’Estatut d’autonomia, el dret comunitari originari i els tractats internacionals.

– La transmissió d’una informació veraç, objectiva i equilibrada, respectuosa amb el pluralisme polític, social i cultural, i també amb l’equilibri territorial.

– La promoció activa de la convivència cívica, el desenvolupament plural i democràtic de la societat, el coneixement i el respecte a les diverses opcions i manifestacions polítiques, socials, lingüístiques, culturals i religioses presents al territori de Catalunya. En aquest context és necessari l’ús de tots els llenguatges, formats i discursos que dins el respecte i l’atenció a la diversitat i el pluralisme permetin el diàleg, la comprensió i la cohesió entre les diverses opcions, i entre les diverses àrees del territori de Catalunya.

– El reforç de la identitat nacional com un procés integrador, en evolució constant i obert a la diversitat.

Des d’aquesta òptica, és evident que les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio no només han grinyolat, sinó que sovint han trepitjat la línia vermella, sobretot pel que fa al respecte a la diversitat i el pluralisme, i a la promoció del diàleg i de la cohesió entre les diverses opcions i territoris de Catalunya. Les responsabilitats, per acció i omissió, estan repartides: des de la responsabilitat directa dels gestors d’aquests mitjans fins a la inacció del CAC, l’organisme regulador que té encomanada la tasca de vetllar pel compliment de les missions del servei públic de la CCMA. Tanmateix, la deriva de l’última dècada s’emmarca en un corrent de fons que arrenca amb la presidència de Jordi Pujol (19802003) i que es va seguir alimentant durant els governs del tripartit (2003-2010).

 

Dos casos paradigmàtics

Des d’aquesta òptica, posaré un parell d’exemples per a il·lustrar, en el terreny de l’anàlisi quantitativa i qualitativa, com es va anar forjant l’univers simbòlic de TVC. Es tracta de dos casos paradigmàtics que em va tocar examinar en la meva etapa de responsable de pluralisme del CAC, amb el concurs dels altres membres de l’Àrea de Continguts i l’anàlisi dels serveis tècnics.

El primer cas, amb dades quantitatives, es recull en l’Informe 9/2009 sobre l’observança del pluralisme polític a la televisió i a la ràdio. Faré esment, en concret, de les informacions de TV3 referents a la celebració de la consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009. Pel que fa al temps de notícia, la durada d’aquest ítem al llarg del mes de setembre va ser d’1h 9’ 46’’, per davant de les informacions sobre la Diada (33’ 03’’) i del Debat de política general del Parlament (28’ 44’’). No es fa difícil de concloure, amb aquestes dades sobre la taula, que l’experiència pilot de la consulta d’Arenys de Munt va trobar a TV3 la seva caixa de ressonància.

El segon cas, d’abast qualitatiu, s’aborda en l’Informe 90/2007 sobre l’anàlisi del documental Terra Lliure, punt final, emès el 14 d’abril d’aquell any pel programa El documental, del canal 33. El CAC, a partir de les dades de l’informe, va fer arribar a Joan Majó, aleshores director general de la CCMA, les consideracions següents: «1. El relat en off és un intrarelat, és a dir, utilitza el mateix llenguatge que els actors i els testimonis. Parla d’accions armades i no d’atemptats, d’activistes i no de terroristes, d’independentisme armat i no de terrorisme. 2. La majoria de testimonis polítics pertanyen al mateix sector ideològic. Hi ha, per tant, una manca de pluralitat de visions i opinions. 3. No hi ha una representació adequada de les víctimes. 4. En resum, les fonts d’informació són insuficients i esbiaixades, i l’edició periodística del reportatge té deficiències pel que fa a les missions de servei públic de la TVC.» Només una dada col·lateral: el documental va ser dirigit per David Bassa, a hores d’ara cap d’Informatius de TVC.

Vet aquí, al capdavall, dos casos força il·lustratius d’un univers simbòlic de TV3 que amara transversalment tota la graella, començant pel mapa del temps. Vull insistir en un fet que s’oblida sovint: això passava durant els anys dels governs del tripartit. En aquell moment, els socialistes presidien la Generalitat (Montilla) i impulsaven l’economia del país (Castells) i les seves infraestructures (Nadal). Tanmateix, el relat, és a dir, la cultura i els mitjans de comunicació estaven en mans d’Esquerra Republicana (Tresserras). D’aquí plora la criatura.