No hi ha cap obra de William Shakespeare que hagi generat tants assaigs com Macbeth. Se n’han escrit tants que, per estudiar-los tots, es necessitarien anys i anys de dedicació. I és revelador que tants arribin a conclusions diferents i fins i tot contradictòries. Hi ha, tanmateix, denominadors comuns en els millors estudis. Caldria destacar els següents.

Primer: el tema principal, com s’ha dit tan sovint, no és l’ambició. Si ho fos, els personatges de les bruixes no serien necessaris, quan, de fet, són del tot essencials, perquè el veritable tema de Macbeth és la presentació del problema del mal, i les bruixes en són la personificació.

Segon: Macbeth és posseït per les bruixes, i Shakespeare ho deixa ben clar ja al començament de l’obra quan totes tres diuen una sola frase, amb al·literacions i quiasmes, que té més d’un sentit, però que bàsicament expressa la inversió dels valors morals: Fair is foul and foul is fair: «El que és bonic (o just) és lleig (o injust) i el que és lleig (o injust) és bonic (o just)». I, curiosament, la primera frase que pronuncia Macbeth: So fair anf foul a day I have not seen: «Un dia tan bonic i tan lleig, no l’havia vist mai» és un eco del que han dit les bruixes, tot i que ell encara no les ha sentit ni vist.

Tercer: les bruixes trien Macbeth per convertir Escòcia en un infern. El trien a ell perquè saben que és un home capaç d’excedir-se en la crueltat. Ja a la segona escena del primer acte, se’ns diu que va enxampar un enemic i que no en va tenir prou en matar-lo, sinó que el va «descosir del melic fins a la gola i li va penjar cap sobre els merlets». Sí, doncs, les bruixes l’han escollit a ell, i l’han posseït, podem pensar que Shakespeare ens planteja el problema de si totes les persones que obren el mal (sobretot si són polítics) tenen o no tenen realment lliure albir, precisament perquè estan posseïdes. En termes actuals podríem entendre la possessió, per exemple, com un condicionament genètic o fins i tot social. No dic que Shakespeare resolgui el problema, sinó que només el planteja, cosa que demostra la seva qualitat com a dramaturg, i, per tant, sabia perfectament que l’art no està fet de respostes, sinó de preguntes.

Quart: Macbeth és una obra escrita quan Shakespeare estava ja quasi al final de la seva carrera. Sembla ser que es va estrenar l’any 1607 (ell va deixar d’escriure el 1612 i va morir quatre anys més tard). En conseqüència, cal dir que l’excel·lència de l’obra no rau tant en els punts anteriors com en la maduresa del llenguatge, dels seus versos i de la seva capacitat expressiva.

Quan Verdi va llegir Macbeth als seus vint-i-cinc anys, va quedar captivat i va començar a acariciar la idea de fer-ne una òpera. L’any 1846, Verdi havia d’anar a Londres per escriure una òpera per l’empresari Benjamin Lumbley, però no estava en condicions de viatjar. De fet, el seu metge li ho va prohibir: estava patint una crisi nerviosa i se sentia vulnerable. Però a finals del mateix any, es va veure amb cor de començar a composar Macbeth per a l’òpera de Florència. Va treballar molt a poc a poc i, quan la va acabar, la va dedicar al seu benefactor Antonio Barezzi amb aquestes paraules: «Aquí teniu Macbeth, l’òpera que més m’estimo de totes les que he fet i, per tant, la que considero més digna de dedicar-vos».

Divuit bruixes

Verdi no tan sols es va preocupar de tenir un libretto de qualitat. Va donar a Francesco Maria Piave tots els continguts que ell mateix va triar de l’obra de Shakespeare i li va dir que l’única cosa que havia de fer era posar-los en vers; després va fer revisar a Andrea Maffei unes quantes seqüències, i finalment, ell mateix va revisar el que havien fet els dos llibretistes. A més a més, es va preocupar moltíssim de la producció. Deia que aquesta òpera no havia de ser una més de les que havia fet, sinó que havia de ser especial. Ho va voler supervisar tot; fins i tot va escriure a Londres per preguntar com resolien l’aparició del fantasma de Banquo durant el banquet, i va demanar informació a especialistes prominents sobre el període i el vestuari. Verdi també va entendre a la perfecció la suma importància que les bruixes tenen a l’obra. La prova és que, en lloc de les tres bruixes de Shakespeare, n’hi va posar divuit: tres grups de sis.

Per interpretar Lady Macbeth Verdi volia una soprano lletja, malvada i amb una veu dura i fosca.

Sabem fins i tot, gràcies a una carta que va escriure a Salvatore Cammarano, que produïa l’òpera a Nàpols, quina mena de veu es necessitava per interpretar Lady Macbeth. No volia donar el paper a Eugenia Tadolini, que ell admirava, justament perquè era massa bonica i tenia una veu d’àngel. Verdi volia una soprano lletja, malvada i amb una veu dura i fosca. I no tan sols es va preocupar d’això, sinó que va exigir una llarga llista de característiques escèniques, luminotècnia i vestuari, i fins i tot va donar instruccions sobre com havia de sonar l’orquestra. Els assaigs van ser nombrosos. La soprano que va estrenar l’òpera, Mariana Barbieri, explica que l’assaig del duo del primer acte entre ella i Macbeth va ser duríssim. Fins i tot el mateix dia de l’estrena, just abans d’alçar-se el teló, Verdi va voler tornar a assajar tot el duo. El baríton Felice Varesi, que interpretava Macbeth, va protestar i li va dir que ja l’havien assajat cent cinquanta vegades. I Verdi li va respondre: «Doncs ara seran cent cinquanta-una!».

Una imatge de Macbeth al Liceu amb direcció escènica de Jaume Plensa Fotografia de David Ruano

Musicalment, un prodigi

L’estrena va tenir lloc el 14 de març de 1847 a Florència, i va ser un èxit rotund. Verdi va haver de sortir a saludar trenta-vuit vegades. I després va anar al camerino de Barbieri, plorant d’alegria, la va abraçar, però de l’emoció que sentia en aquell moment, no va poder articular ni una paraula.

PUBLICITAT

Musicalment, l’òpera és un prodigi, i els crítics musicals ja han comentat les característiques de la partitura. Els personatges de Macbeth i Lady Macbeth, que comparteixen el bàsic desig d’assassinar el rei Duncan, musicalment expressen molt bé la diferència dels seus temperaments inicials. Per a la bellíssima i única ària de Macduff, Ah, la paterna mano, Verdi va exigir un tenor amb un timbre especial. No cal dir que les àries de Lady Macbeth són extraordinàries totes, especialment la del somnambulisme, introduïda per un llarg preludi musical. I Pietà rispetto, amore, del mateix Macbeth, és una de les més belles de Verdi, que segueix Shakespeare en expressar compassió envers el malvat.

L’estrena va tenir lloc el 14 de març de 1847 a Florència, i va ser un èxit rotund. Verdi va haver de sortir a saludar trenta-vuit vegades.

L’obra teatral de Shakespeare és una de les meves preferides de totes les que va escriure i, a aquesta preferència, hi he d’afegir la de l’òpera de Verdi; l’he vist diverses vegades, a Barcelona i a fora, i, a casa meva en tinc cinc versions diferents. Per tant, aquesta temporada també he anat al Liceu a veure-la, i l’he vist amb els dos repartiments, el del dia 19 i el del 26 del passat febrer. Cal agrair a la direcció del Liceu que hagin portat cantants de tanta qualitat en els dos repartiments. Si el primer era bo, el segon encara ho era més. Em refereixo al de Željko Lučić, Simón Orfila, Ekaterina Semenchuk i Celso Albelo. D’altra banda, Josep Pons, el director, va saber arrancar de l’orquestra les seves millors qualitats. Algú ha criticat el cor, però a mi em va semblar molt correcte.

Lady Macbeth, un dels personatges més sinistres i malèvols de Shakespeare, va vestida de blanc i abillada com si anés a fer la primera comunió.

Si no fos per la «creació» de Jaume Plensa, el públic hauria anat a casa seva amb la millor satisfacció de la temporada. Ja sé que tots els crítics han censurat durament la suposada «creació» de Plensa, però jo he de dir que encara s’han quedat molt curts. En les produccions operístiques, els cantants, tal com deia tan sovint Maria Callas, són a l’escenari per servir el compositor, i els escenògrafs i directors d’escena són allà per una sola feina: servir l’obra, i no pas posar l’obra al seu servei, que és el que ha fet Plensa, mostrant així la innecessària exhibició d’un ego considerable.

Teatralitat destruïda

Fins i tot la major part de l’òpera els cantants estan quiets mirant el públic com si fessin un recital. La teatralitat de l’obra queda així destruïda, i els cantants es veuen obligats a cantar com si fessin una exhibició de veu. No hi ha interconnexions entre els personatges, que és el que ajuda a fer creïble l’argument. Val més que no esmenti les projeccions a la pantalla del fons de l’escenari, perquè son irritants, justament per arbitràries, innecessàries, i ridícules: les pessigolles visuals que provoquen no van a favor de l’obra, sinó que la dilueixen i en són del tot alienes.

Els escenògrafs i directors d’escena són allà per una sola feina: servir l’obra, i no pas posar l’obra al seu servei, que és el que ha fet Plensa.

A més a més, poques vegades hem vist un vestuari tan anodí, tan poc expressiu, i en algun cas, totalment idiota. Només un exemple: Lady Macbeth, un dels personatges més sinistres i malèvols de Shakespeare, en aquesta producció va vestida de blanc i abillada com si anés a fer la primera comunió. Per si això fos poc, va amb tota la cara pintada de blanc com un pallasso!

No podem perdonar Plensa que hagi destruït, cobrant una picossada de diners públics, una obra tan extraordinària com Macbeth. Pel que sabem sobre la cura i l’interès que Verdi va posar en la composició i la producció d’aquesta obra, ja podem estar segurs que si hagués vist aquesta, s’hauria querellat contra aquest suposat «creador». A mi ja m’havien previngut contra aquesta producció. Un amic em va dir: «Com que ja coneixes bé l’obra, el millor que pots fer és tancar els ulls i escoltar».

Ara bé: de la producció, si que hi ha, afortunadament, un aspecte visual notable, la coreografia del ballet i els ballarins, que el públic va aplaudir dues vegades. Tot i que una obra del segle XIX requereix, potser, una coreografia clàssica, crec que, segurament perquè deu ser molt difícil de situar-la en una obra tan negra, el coreògraf ha fet una bona feina, molt espectacular visualment, original i ben realitzada.

Una cosa tan elemental

De fet, la pesta de les representacions operístiques ve molt sovint de les produccions d’«artistes» famosos (amb la Tosca d’aquesta temporada, ja no em vaig deixar enredar i em vaig quedar a casa). Sembla estrany que els directors d’escena i els escenògrafs no sàpiguen entendre que tots els components d’una òpera han de perseguir que l’argument sigui creïble. Els cantants han de ser també actors, i tots els elements de la producció han d’aconseguir que l’espectador es cregui el que està veient, que s’ho cregui imaginativament, és clar, encara que sàpiga que no és veritat. Tant li costa d’entendre una cosa tan elemental, senyor Plensa?