Una de les tasques de què més gaudia Madeleine Albright com a secretària d’Estat era participar en les cerimònies de naturalització de nous ciutadans. «Només a Amèrica un refugiat pot conèixer la secretària d’Estat», li va dir una vegada un home arribat d’Etiòpia després de rebre la nacionalitat estatunidenca. «No, només als Estats Units una refugiada es pot convertir en secretària d’Estat», el va corregir Albright, tal com va recordar Barack Obama en conèixer la notícia de la seva mort, el passat 23 de març, als 84 anys. «És per persones com Madeleine que la història dels Estats Units és una història d’esperança.»

Albright era la representació mateixa del somni americà. Portava la diplomàcia i la política a les venes. Nascuda a Praga el 1937 amb el nom de Marie Jana Korbel, era descendent de jueus assassinats a l’Holocaust, tot i que se’n va assabentar quan tenia gairebé seixanta anys. El 1948 va arribar amb la seva família, en vaixell, a Ellis Island. Per segona vegada a la vida, fugien del totalitarisme. Primer van escapar del nazisme i després del comunisme, una experiència que va marcar la seva visió del món i la seva manera de defensar el paper dels Estats Units.

El seu pare, Josef Korbel, treballava com a diplomàtic quan el 1939 els nazis van envair Txecoslovàquia. Gràcies als seus contactes i alguns suborns va aconseguir fugir amb la seva dona i els seus tres fills a Anglaterra. En acabar la guerra, van tornar al seu país però al cap de poc temps el pare va ser enviat com a ambaixador a Iugoslàvia. La idea que Madeleine rebés una educació comunista no agradava als seus pares, que la van internar a Suïssa. Va ser allí on Madalenka, com l’anomenaven a casa, va decidir afrancesar el seu nom.

Quan els comunistes van prendre el poder a Praga, van decidir demanar asil als Estats Units. Madeleine tenia 11 anys. De tenir xofer i majordom, la família va passar a viure en un apartament llogat amb mobles prestats a la Universitat de Denver (Colorado), on Korbel va aconseguir feina com a professor. L’hospitalitat americana els va captivar. Quan s’havien exiliat a Anglaterra –solia explicar el seu pare– la gent els deien que lamentaven el que passava al seu país i, a continuació, els preguntaven quan hi tornarien. Als Estats Units, en canvi, els preguntaven quan pensaven demanar la nacionalitat.

Saddam Hussein la va titllar d’«escurçó». En la reunió següent sobre l’Iraq, va decidir posar-se una agulla amb forma de serp.

El 1955 Madeleine va obtenir una beca per estudiar Ciències Polítiques al Wellesley College, la universitat d’elit per a dones on deu anys després es va matricular Hillary Rodham Clinton. En aquella època, el pas de les noies per la universitat es veia com un tràmit per trobar marit i era tradició que es casessin el mateix dia que acabaven els estudis. El 1959 Madeleine es va graduar i, aquell dia no, però tres dies després sí, va contreure matrimoni amb Joseph Albright. L’havia conegut al diari local on feia pràctiques i va resultar que era el ric hereu del grup mediàtic Medill.

El 1961 van néixer les seves filles bessones. Eren prematures i van passar diverses setmanes a l’hospital, un temps que Madeleine va aprofitar per estudiar rus i començar el doctorat. No havia renunciat a les seves ambicions, però les va adaptar a les necessitats familiars. El 1967 va tornar a ser mare d’una nena. Aleshores vivien a Washington, en el barri benestant de Georgetown, on ella, una dona amb un gran do de gents, s’ocupava d’activitats com recaptar fons per a l’escola de les seves filles, esdeveniments que en aquests cercles sempre són l’avantsala d’alguna cosa més per a molts dels protagonistes.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Especialista en Europa oriental

El 1972, la parella, que formava part de l’establishment demòcrata, va organitzar un acte de suport a la campanya presidencial del senador Ed Muskie, connexió que el 1976 li va servir perquè li oferís un lloc en el Congrés. Aleshores ja era la doctora Albright, per fi tenia el seu doctorat. Quan Jimmy Carter va nomenar conseller de seguretat nacional el seu antic professor Zbigniew Brzezinski, aquest la va fitxar com a assessora.

Podia ser tan professional i dura en negociar com espontània i divertida: en una reunió de l’ONU va ensenyar a ballar ‘Macarena’ a un ministre africà.

L’arribada de Ronald Reagan al poder el 1981 va empènyer Albright cap al món acadèmic. Poc després el seu marit li va trasbalsar la vida en anunciar-li que es volia separar. S’havia enamorat d’una dona més jove i pretenia que digués a les seves filles que era una decisió de comú acord. Ella s’hi va negar. El 1983 es van divorciar. Ella es va bolcar en la feina. Es va incorporar a la Universitat de Georgetown, on es va especialitzar en Europa oriental, i va treballar com a assessora per a diversos candidats demòcrates.

El 1992, Bill Clinton la va incloure en el seu equip de transició i l’any següent la va proposar com a ambaixadora davant de les Nacions Unides. Era l’única dona en el Consell de Seguretat i va aprendre al vol que havia de fer sentir la seva veu per sobre dels homes i interrompre’ls, si calia, si no volia que els Estats Units, no ella, es quedés sense opinar. Així, parlava alt i clar. I, en cas de dubte, no calia mirar més que el fermall que portava a la solapa.

Tot va començar quan Saddam Hussein la va titllar d’«escurçó». En la reunió següent sobre l’Iraq, va decidir posar-se una agulla amb forma de serp. Li va semblar una bona manera de presentar-se i, des d’aquell moment, els seus interlocutors podien intuir de quin humor estava pels seus fermalls: els globus simbolitzaven altes expectatives; un caragol, impaciència; les papallones, optimisme… Podia ser tan professional i dura en negociar com espontània i divertida: a Buenos Aires es va saltar un acte oficial per ballar un tango, i en una reunió de l’ONU va ensenyar a ballar Macarena a un ministre africà.

 

Secretària d’Estat amb Clinton

Albright no va inventar la definició dels EUA com «la nació indispensable», però la va defensar aferrissadament. «En haver presenciat a una edat primerenca el que passa quan Amèrica es limita a adoptar un paper passiu en els assumptes del món, vaig utilitzar el meu lloc per treballar amb aliats i amics i construir un front per la llibertat i contra les forces de la intolerància», va escriure en les seves memòries. Albright va mantenir una relació tibant amb el secretari general de l’ONU, Butros Butros-Gahli, a causa de les crisis a Somàlia, Ruanda i Bòsnia. La Casa Blanca va acabar vetant la seva renovació en el càrrec.

Als 59 anys, va saber que els seus avis eren jueus i havien mort en camps de concentració, com dues desenes de familiars més.

El 1996 Clinton la va proposar com a secretària d’Estat. Va ser la primera dona a ocupar el lloc en un moment en què molts pensaven que hauria d’estar en mans d’un home amb l’argument que alguns països només acceptarien interlocutors masculins. Aviat, però, va comprovar Albright que arribar en l’avió oficial dels Estats Units li obria totes les portes.

«Vaig tenir més problemes amb els homes del meu Govern que amb els governs estrangers. No perquè fossin uns porcs masclistes ni res per l’estil, sinó, simplement, perquè em coneixien des de feia massa temps. Coneixia les seves dones, portava els seus fills amb cotxe, venien a casa meva a sopar… Havia treballat al Capitoli i preparat molts cafès. Crec que molts d’ells pensaven: com és possible que ella sigui secretària d’Estat quan soc jo qui ho hauria de ser?»

El seu nomenament va portar la premsa a indagar més en la història personal d’Albright, que havia començat a rebre cartes de persones que asseguraven que eren parents seus. Algunes no tenien cap sentit, altres una mica més, i, quan un periodista es va reunir amb ella per fer-li un perfil, li ho va explicar i li va donar alguns noms. Així va ser com, als 59 anys, va saber que els seus avis eren jueus i havien mort en camps de concentració, com dues desenes de familiars més. Ella sempre ha defensat que no en sabia res. Pensava que el seu pare els havia tret del seu país el 1938 per raons polítiques, no religioses. Havia estat educada com a catòlica i s’havia fet protestant per casar-se. No podia entendre per què els seus pares li havien ocultat la veritat. «Crec que van pensar que era més segur no dir res», va dir a la ràdio NPR el 2018.

 

Defensora de l’ús de la força militar

Com a secretària d’Estat, va continuar les polítiques de l’administració Bush i va impulsar l’ampliació de l’OTAN a Polònia, Hongria i la República Txeca, alhora que ideava arranjaments per aplacar els temors de Rússia, per exemple mitjançant la creació d’una brigada mixta que no va veure mai la llum. Albright va ser una defensora oberta de l’ús de la força militar dels Estats Units. «Per què tenim aquest exèrcit fantàstic del qual sempre parles si després no el podem usar?», va etzibar a Colin Powell, quan aquest era cap de l’Estat Major Conjunt i discrepaven sobre la necessitat d’actuar a Bòsnia.

Albright va ser determinant en la decisió de Clinton d’intervenir per frenar la neteja ètnica a Kosovo. Alguns mitjans van denominar la campanya de bombardejos de l’OTAN «la guerra d’Albright». «Assumeixo tota la responsabilitat per creure que era essencial per a nosaltres no quedar-nos amb els braços plegats i veure el que Milosevic planejava fer», es va defensar la cap de la diplomàcia americana, que va impulsar la creació d’un tribunal especial per jutjar els responsables de la guerra.

Sí que es penedia, en canvi, de no haver pressionat més per intervenir abans als Balcans i per frenar el genocidi de Ruanda. També, de les seves declaracions sobre les sancions a l’Iraq, quan li van preguntar si valia la pena que haguessin costat la vida a «mig milió de nens» i va respondre que sí. En la campanya del 2016 es va veure embolicada en una polèmica en dir que «hi ha un lloc a l’infern per a les dones que no ajuden altres dones»; més tard va assegurar que no demanava el vot per Hillary Clinton pel seu sexe i va explicar com s’havia sentit d’incompresa per les seves congèneres quan, a més de ser mare, pretenia estudiar i treballar.

 

L’art d’alçar la veu

Quan es va jubilar com a secretària d’Estat el 2001, es va especular que podria anar a fer política a Praga, però Albright, que es definia com «una americana agraïda», no es va moure dels Estats Units. Va obrir una firma de consultoria, va publicar diversos llibres i es va dedicar de ple a la docència. En les seves classes a Georgetown va formar diverses generacions de dones en l’art d’alçar la veu. «Em va costar molt trobar la meva i ara que la tinc, no penso callar».

El 2018 va publicar el llibre Fascismo, una advertencia (Paidós), en el qual adverteix que el feixisme no és una ideologia sinó un mètode. Un mes abans de morir víctima d’un càncer, va advertir que Vladímir Putin cometria «un error històric» si envaïa Ucraïna, perquè s’enfrontaria a una forta resistència, sofriria terribles sancions i acabaria reforçant l’OTAN. «Si Madeleine fos avui aquí, ens recordaria que aquest és un moment per a l’acció», va dir Hillary Clinton en el seu funeral. «Espero que els àngels s’hagin posat els seus millors fermalls.»