Una de les tasques de què més gaudia Madeleine Albright com a secretària d’Estat era participar en les cerimònies de naturalització de nous ciutadans. «Només a Amèrica un refugiat pot conèixer la secretària d’Estat», li va dir una vegada un home arribat d’Etiòpia després de rebre la nacionalitat estatunidenca. «No, només als Estats Units una refugiada es pot convertir en secretària d’Estat», el va corregir Albright, tal com va recordar Barack Obama en conèixer la notícia de la seva mort, el passat 23 de març, als 84 anys. «És per persones com Madeleine que la història dels Estats Units és una història d’esperança.»

Albright era la representació mateixa del somni americà. Portava la diplomàcia i la política a les venes. Nascuda a Praga el 1937 amb el nom de Marie Jana Korbel, era descendent de jueus assassinats a l’Holocaust, tot i que se’n va assabentar quan tenia gairebé seixanta anys. El 1948 va arribar amb la seva família, en vaixell, a Ellis Island. Per segona vegada a la vida, fugien del totalitarisme. Primer van escapar del nazisme i després del comunisme, una experiència que va marcar la seva visió del món i la seva manera de defensar el paper dels Estats Units.

El seu pare, Josef Korbel, treballava com a diplomàtic quan el 1939 els nazis van envair Txecoslovàquia. Gràcies als seus contactes i alguns suborns va aconseguir fugir amb la seva dona i els seus tres fills a Anglaterra. En acabar la guerra, van tornar al seu país però al cap de poc temps el pare va ser enviat com a ambaixador a Iugoslàvia. La idea que Madeleine rebés una educació comunista no agradava als seus pares, que la van internar a Suïssa. Va ser allí on Madalenka, com l’anomenaven a casa, va decidir afrancesar el seu nom.